Arxiu d'etiquetes: filòsofs/es

Abat, Antoni

(Cardona, Bages, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)

Teòleg i filòsof.

Professà el 1678 al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona. Fou professor de teologia moral a Barcelona i a Roma.

En morir, preparava l’edició d’una Theologia moralis i d’una Philosophia.

Zerahya ben Ishaq ha-Leví Gerundí

(Girona, 1130 – Provença, França, vers 1190)

Metge, poeta, gramàtic, filòsof i talmudista jueu. Fill d’Ishaq ben Zerahya. Estudià entre els mestres de Provença i establí escola a Lunèl.

Escriví tres llibres de dret talmúdic en estil acurat i elegant: el Sèfer ha-Saba, el Sela’ha-Mahloqet, contra Abraham ben David, i el Sefer ha-Maor, punt de referència dels talmudistes posteriors.

Escriví també cartes en prosa rimada i una trentena de poesies religioses.

Zerahya ben Ishaq Gràcia

(Barcelona, segle XIII – Roma, Itàlia, segle XIII)

Metge, filòsof i traductor jueu.

El 1277 s’establí a Roma, on són datats diversos comentaris bíblics i traduccions de l’àrab a l’hebreu de llibres de medicina i filosofia.

Es conserven d’ell una desena de poesies religioses.

Yeda’ya ben Abraham ha-Peniní

(Perpinyà, segle XIII – segle XIV)

(o Bonet Abraham)  Poeta, metge, filòsof i moralista jueu. Fill d’Abraham ha-Bedersí. Sembla que després de l’any 1306 visqué a Barcelona.

Com a rèplica a l’excomunió del 1305 redactà el Ketab Hitnaslut defensant els savis de Provença i els estudis de la filosofia. A 18 anys escriví una rèplica al Sone Näsim de Yehudà ibn Sabbetay, en defensa de les dones.

Escriví també comentaris filosòfics a l’Haggadà i al Talmud, i també a tractats d’Avicenna, Averrois, Alfarabí i Maimònides i notes al Cànon d’Avicenna.

Les seves obres més famoses són un poema religiós compost de mil paraules començades totes per la lletra mem i el Behinat ‘Olam, tractat moralitzant que ha tingut més de 70 edicions.

Vileta, Joan Lluís

(Barcelona, segle XVI – 1583)

Filòsof i eclesiàstic. Fill del sabater barceloní Pere Vileta.

Mestre en arts (1546), fou catedràtic de filosofia des del 1547, ajudant de la càtedra de teologia de Damià Hortolà des del 1553 i, després de doctorar-se en teologia a Salamanca el 1555, catedràtic de teologia des del 1559 a la Universitat de Barcelona.

El 1561 anà al concili de Trento amb el bisbe Caçador, i aconseguí que fos revocada la inclusió de Ramon Llull a l’índex (1563). Fou recompensat al seu retorn a Barcelona amb la dignitat capitular de penitencier (1565) i amb la concessió vitalícia de la càtedra lul·liana de la Universitat de Barcelona.

Del 1567 al 1582 tingué cura de la biblioteca de la catedral, i el 1567 fou també nomenat per vida catedràtic de teologia de la universitat. El 1580 fou, amb Francesc Calçà, un dels jutges del certamen poètic celebrat a Barcelona.

És autor d’una Disputatio de communione (Venècia, 1562), que sostingué a Trento, i de Concio de divino Spiritu et Catholicae Ecllesiae (Pàdua, 1563). Edità a Barcelona l’Ars brevis de Ramon Llull (1565), que dedicà als patrons de l’escola lul·liana de Barcelona.

Seguint la línia dels humanistes florentins, intentà de conciliar Plató i Aristòtil en In Aristotelis philosophiam acromaticam (1569), i el 1582 publicà encara un Appendix defensionis D.R. Lullii doctrinae, amb molta documentació.

Reuní una biblioteca d’uns 400 volums.

Vendrell de Pedralbes i Estaper del Mas, Josep Francesc

(Barcelona, 23 febrer 1776 – Santiago de Compostela, Galícia, 21 desembre 1850)

Metge i filòsof. Fou catedràtic a la universitat de Santiago.

Publicà un Discurso acerca de la perfección vital del hombre sobre todos los seres de la Naturaleza.

Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials

(Catalunya, 1972 – )

Estudis publicats per la Secció homònima de l’Institut d’Estudis Catalans.

Formen una sèrie monogràfica, paral·lela a les “Memòries” de la Secció Històrico-Arqueològica i als “Arxius” de la Secció de Ciències.

Els primers volums editats contenen obres d’Albert Pérez i Baró, Agustí Altisent, Enric Jardí, Encarna Roca i Lluís Recolons i Arquer.

Textos Filosòfics

(Catalunya, abril 1981 – 2000)

Col·lecció de texts dels més importants pensadors, patrocinada per la Fundació Jaume Bofill, editada per l’Editorial Laia (amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya) i assessorada per professors de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Inclou 150 títols, amb obres de més de 90 filòsofs i amb algunes antologies d’altres pensadors o corrents més significatius de tota la història de la filosofia.

El ritme de publicació fou d’uns 8 volums per any.

Surís i Baster, Miquel

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 31 maig 1825 – Albacete, Castella, 20 gener 1856)

Filòsof. Deixeble de Martí d’Eixalà, fou diputat a corts per Girona (1854).

Obres: La paz en el siglo XIX o teoría sobre la constitución del poder político y rehabilitación del poder moral en Europa (1851) i una adaptació de l’obra docent de filosofia de Gernsez, en la qual afegí Reseña histórica de la filosofía en España (1847).

Societat Filosòfica

(Barcelona, 11 juliol 1815 – 1821)

Entitat creada amb la finalitat explícita d’exercitar la metafísica, física, oratòria i poesia. Joaquim Llaró en fou el seu màxim animador, i els seus fundadors eren joves intel·lectuals del moment.

Una primerenca escissió (19 octubre), de la qual formava part B.C. Aribau, determinà la redacció d’uns segons estatuts, que donaren una major preponderància a les ciències exactes i físiques.

L’idioma exigit era el castellà, i hom mantingué, manuscrit, un periòdic interior (“Semanario Erudito”, després “Periódico Erudito”), on aparegueren nombrosos poemes (de caràcter encara neoclàssic) i treballs científics, però molt pocs d’històrics i d’escàs interès.

Filosòficament fou antiscolàstica, i científicament era influïda per França i Anglaterra (en concret, cal esmentar la influència d’Adam Smith en l’aspecte econòmic, de qui traduïren alguns fragments).

Deixà d’existir, després d’èpoques de molt poca activitat, a causa de l’ingrés de la major part dels seus membres a l’Acadèmia de Bones Lletres o a la de Ciència i Arts de Barcelona.