Andreu de Vallterra (País Valencià, segle XIV) Ambaixador de Pere III el Cerimoniós prop del papa.
Bernat Guillem de Vallterra (País Valencià, segle XIV) Justícia major dels cavallers de la ciutat de València (1382).
Joan de Vallterra (País Valencià, segle XIV – segle XV) Doctor en drets. Enviat per Martí I l’Humà a Avinyó (1402) perquè es posés al servei de Benet XIII.
Joan de Vallterra (País Valencià, segle XV) Bisbe de Tarassona. Ambaixador (1423) d’Alfons IV el Magnànim a Castella.
Vallgornera (Catalunya Nord, segle XIV) Noble del llinatge dels senyors de Vilanova de la Ribera (Rosselló). Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, i prengué la del rival d’aquest, Pere III el Cerimoniós. El 1344 combatia al costat de Pere III per sotmetre-li el Rosselló. Destacà a la presa d’Elna.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV) Cavaller de pare català, possiblement fill de Simó. Fou un bon defensor de l’illa contra els angevins. El 1349 era una de les figures més destacades a Catània, durant el setge a què fou sotmesa la plaça pels invasors.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XV) Noble. Probablement de la branca empordanesa de la família que s’havia establert a Sicília. El 1460 era un dels partidaris que la corona siciliana fos cenyida pel príncep Carles de Viana.
Simó de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV) Noble. Descendent de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Es manifestà favorable, el 1392, a la tornada de la reina Maria I a Sicília i al triomf dels interessos catalans a l’illa. El 1396 era recompensat d’aquesta actitud amb diverses donacions reials.
(València, segle XIV)
Ciutadà. El 1344 era un dels delegats de València a l’assemblea parlamentària de Barcelona, que convocà Pere III el Cerimoniós per decidir la sort del desposseït Jaume III de Mallorca.
(València, segle XIII – Eivissa ?, segle XIV)
Dama. Era muller del cronista Ramon Muntaner. Els seus pares posseïen l’alqueria de Xilvella, prop de València. Conegué al qui havia d’ésser el seu marit el 1298 o 1299, durant un viatge de Muntaner per veure els seus familiars, establerts aleshores a València.
Emparaulat el compromís de matrimoni, Valençona esperà Ramon durant dotze o tretze anys, durant els quals ell serví a Sicília, a la Companyia d’Orient i a l’illa de Gerba, en un seguit d’aventures extraordinàries que no li permetien de tornar. Finalment es casaren a València (1311).
Valençona visqué amb el seu marit a Gerba fins al 1313, any en que fou treta de l’illa per temor d’un atac angeví. Aleshores ja havia tingut dos fills i esperava una filla que havia de néixer a València. El seu marit no se’ls reuní fins al 1316, quan posà punt final a la seva existència aventurera.
El 1322 acompanyà Muntaner a Mallorca i a Eivissa. En aquesta segona illa restaria vídua el 1336. Vivia encara el 1350.
(País Valencià, segle XIV)
Cavaller. El 1349 anà a Mallorca amb els contingents de reforç duts per Pere de Montcada i que havien de contribuir a la victòria de Llucmajor.
Un homònim apareix, el 1373, al quadre de bandositats nobiliàries de València, formant al costat de la facció dels Centelles, oposada a la dels Vilaragut.
(País Valencià, segle XIV)
Cavaller. Estigué al servei personal de Pere III el Cerimoniós. El 1347 s’oposà a la formació de la Unió valenciana.
Morí al combat que tingueren al camí de Xàtiva unionistes i reialistes, en el qual els primers resultaren vencedors.
(País Valencià, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial que el segle XIV pertangué als Tous.
Passà després als Joan, als Castellví, comtes de Carlet, i als ducs d’Almodóvar.
(Illes Balears, segle XIV)
Escriptor. És autor de la narració en vers intitulada La faula, en què explica un llarg viatge on arriba a una illa on troba el rei Artur assistit per la fada Morgana. Amb aquesta obra es donà a conèixer l’evolució de les llegendes del rei Artur i les divulgacions de la Matèria de Bretanya a Catalunya.
Es caracteritza per conservar la tradició siciliana sobre el rei Artur, i té, sota una visió fantàstica, una intenció moralitzadora i de crítica social.
(França, s XIV)
Metge de Montpeller. El 1318 fou nomenat metge reial per Jaume II de Catalunya, el qual fou assistit el 1335.
Es coneixen dotze escrits mèdics seus, entre els quals figura un règim dietètic per a un bisbe de prop de Monteleimar, fet en col·laboració amb tres altres metges i publicat a Alemanya (1923) i França (1924).
(Perpinyà, segle XIV)
Eclesiàstic i teòleg. Era nebot o cosí del bisbe d’Elna, Guiu de Terrena, de qui fou hereu de confiança el 1342. Era doctor en dret i el 1370 ensenyava dret canònic a Avinyó.
És autor d’unes Quaestiones Theologicae (1373). Se li atribueixen també un tractat sobre el misteri de la missa i un altre sobre les hores canòniques, en llatí.
Dades dels Països Catalans 