Comarca de Catalunya, 633,60 km², 9.985 hab (2017), densitat: 15,76 h/km², capital: Viella

Format per 9 municipis: Arres – Bausen – Bossòst – es Bòrdes – Canejan – Les – Naut Aran – Vielha e Mijaran – Vilamós

Ocupa l’angle nord-oriental del Principat.

GEOGRAFIA FÍSICA.- És l’única comarca catalana amb caràcters atlàntics, car ve a coincidir amb la capçalera de la Garona. Al centre de la zona axial de tot el sistema, és tancada per dues alineacions paral·leles, més alta la de migjorn, que separa la vall de la resta de Catalunya, car és la divisòria hidrogràfica entre la Garona (Atlàntic) i l’Ebre (Mediterrani). A llevant de la Maladeta abunden els cims que voregen els 3.000 m alt: Besiberris (amb el Comaloforno), Montardo d’Aran, Colomers, Mauberme. L’alineació del nord, entre l’Aran i la comarca gascona de Comenge, és de 1.000 a 1.500 m més baixa. Aquest cinyell muntanyós només es podria evitar seguint la vall mestra, si no hi hagués bons ports de muntanya: el de la Bonaigua, el de Viella (evitat per un túnel) cap a la Ribagorça, i el portilló de Bossost cap al Comenge. L’erosió glacial va afectar tota la vall, tant planera de fons com abrupta de vessants, llevat el sector nord-est, on el material esquistós i no granític ha eliminat les formes cantelludes i originat calmes com el pla de Beret. A causa de la indecisió hidrogràfica, hi neixen la Noguera Pallaresa i la Garona de Ruda, la més llarga de les dues branques que formen la Garona. Més cabalosa i regular és l’altra branca, el Joèu, que sorgeix de sobte al güel d’Et Joèu, procedent del forat dels Aigualluts, al vessant sud de la Maladeta, on es precipita amb el nom d’Alt Éssera. Completen la hidrografia, a més de la Noguera Ribagorçana, que neix al port de Viella, una cinquantena d’estanys d’origen glacial. El clima és atlàntic de muntanya: temperatures molt fredes a l’hivern i suaus a l’estiu, alta humitat, precipitacions notables (900-1.200 mm) i ben repartides (amb 56 dies de neu a l’any). La vegetació, que encatifa la comarca, n’ocupa la més gran part. Hom hi distingeix tres nivells: el baix, de caducifolis: roures, faigs amb sotabosc ric, avellaners, bedolls, prats de ribera; el mitjà, de coníferes (avets i pins negres); i l’alt, de prats alpins.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- La població de la Vall d’Aran es distribueix en 9 municipis, amb un increment de població d’ençà de la dècada de 1980, degut principalment a l’emigració atreta pel turisme. Viella concentra més del 50% de la població. El moment més baix de la demografia estadística aranesa fou el de 1940-41. L’aranès, un dialecte gascó, és cooficial amb el català a la Vall. Quant a la distribució de la població activa per sectors econòmics, un 5,4% correspon al sector primari, el 15,3% al secundari, i el 79,3% al terciari. La Vall d’Aran és una comarca forestal i ramadera. L’agricultura és molt minsa i una part important del territori aranès ha esdevingut prats per a la remaderia. La indústria hidroelèctrica té una clara importància, amb centrals com les de Joèu, Aiguamòg, Arties, Viella, Bossost i Varradòs. Però el veritable motor de l’economia aranesa es troba en el turisme, estretament relacionat amb l’estiueig i els esports d’hivern. Així doncs, l’oferta hotelera ha tingut un creixement considerable, al igual que l’oferta de les residències-cases de pagès. El desenvolupament d’aquest sector és pot sintetitzar en quatre dates: 1924, arribada de la carretera del Pallars pel port de la Bonaigua; 1948, carretera de la Ribagorça pel túnel de Viella; 1964, inauguració de les pistes d’esquí de Vaqueira, i el 1974, les de la Tuca. Així, doncs, l’obertura de vies de comunicació foren i són importants per canalitzar el turisme, que procedeix principalment de l’àrea de Barcelona.

HISTÒRIA.- La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior a la denominació romana era d’origen mixt, cèltic i basc. Polibi esmenta l’existència, als Pirineus, dels ‘airenosi, amb els quals tractà Anníbal quan marxà contra Roma, poble que hom ha cregut identificar amb els aranesos. La romanització fou profunda -hi introduí, entre altres, el conreu de la vinya-, però no esborrà les característiques autòctones araneses. La Vall d’Aran, amb la seva capital ‘Vetula (Viella), esdevingué -com altres territoris de la zona dels Pirineus centrals- un dels ‘pagi o districtes de la ‘civitas Convenarum’ creada per Pompeu (72 aC) amb centre a ‘Lugdunum (Lió). Una via romana procedent de Tolosa (Llenguadoc) travessava la Vall d’Aran i arribava a Esterri d’Àneu. Durant el Baix Imperi formà part de la Novempopulània, i en desfer-se l’imperi Romà formà part del ‘pagus Convenicus. El 1067, la Vall d’Aran fou incorporada al Regne d’Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la independència. Fins i tot, el 1167 s’hi establí una comunitat càtara. El 1169, fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya. El 1175, Alfons el Cast va signar el tractat de l’Emparança, pel qual es vinculava la vall a la Corona. La desfeta a la batalla de Muret i sobretot el Tractat de Corbeil de 1258 va significat el final de la influència catalana a Occitània, només la Vall d’Aran, la Senyoria de Montpeller, la Senyoria d’Omeladès i el vescomtat de Carlat restaren en mans catalanes. Jaume I va voler infeudar el territori a Guillem d’Entença el 1220 contra la voluntat dels aranesos, que fou escoltada i el rei va prometre que no se separarien de la corona. En el marc de la Croada contra Catalunya i amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés, va envair la Vall d’Aran el 1283 amb un exèrcit que comptava entre 300 i 500 homes. Pel tractat d’Argelers de 1298, s’acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l’administració de la Vall d’Aran a Jaume II de Mallorca, mentre es resolia el conflicte. El 1312, fou incorporada novament a la corona catalano-aragonesa. El rei establí el 22/jul/1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d’Aran) o ‘Privilegi de Jaume el Just, modificant-se el sistema d’administració de la universitas al Conselh Generau d’Aran. El privilegi fou reafirmat el 1325 per Alfons III. I endemés, el 26/jun/1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mitja guadanyeria. El 1389, la Vall fou cedida als comtes de Montsó; el 1411 el Parlament català acceptà l’oferiment del Síndic (president aranès) de pactar la unió d’Aran al Principat. I durant el període 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l’Acta de Blois del 18/des/1512 tornà definitivament al Catalunya encara que fou envaïda temporalment el 1597 pels hugonots, comandats pel comte de Sent Jeròni. El 1595, les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI d’Espanya el 1755), mentre que el 1605 Felip III d’Espanya augmentà els privilegis. Arran dels successos ocorreguts el 7/jun/1640 a Barcelona, origen de la guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d’acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l’ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya al mar/1643 d’acceptar l’obediència del rei francès. Els Toralla eren emparentats amb els Montgai de Lleida. Un d’ells, J. Baptista de Montgai i de Toralla, paer en cap i gran partidari de Felip IV de Castella, era el cap visible de l’oposició al partit afrancesat de la ciutat. El capità Toralla, el 2/abr/1643, lliurà Castell-lleó i altres llocs a un exèrcit de Felip IV comandat per Martí Desllor, fet que va provocar l’entrada d’un exèrcit compost d’unitats catalanes i franceses a les ordres de Josep de Margarit, governador general de Catalunya. Aquest assetjà Viella, on s’havien atrinxerat les tropes castellanes compostes de 100 dragons valons i italians, 200 aragonesos i 100 miquelets aranesos. La vila fou ocupada i incendiada. El governador Toralla fugí pel port de Benasc, perseguit per partides gascones que havien vingut de França entre tempestes de neu. Margarit posà setge a Castell-lleó, on s’havien mantingut fortes unes companyies de soldats castellans i aragonesos. Aquestes capitularen al cap de sis dies i foren acompanyades per les tropes catalanes fins a la ratlla d’Aragó. Aquest fet s’esdevingué el 20/abr/1643. En esclatar la guerra de Successió, la Vall d’Aran prengué partit per l’arxiduc Carles d’Àustria. Entre els aranesos combatents, partidaris de Carles III, es destacaren en la lluita contra l’exèrcit borbònic els capitans Josep Portolà, Francesc Puig del Poal, Josep Puig i Jaume Móra, tant en la defensa de Castell-lleó com en l’acció contra l’intent francès d’entrar a la Vall l’any 1707. Es distingiren també en l’heroic setge de Benasc, assetjat per les tropes de Felip V, a les quals ocasionaren un gran revés, fent-los més de 1.400 baixes. Fins el 1711 els aranesos lluitaren al port de la Picada, amb avantatge, i al portilló de Bossost, contra les forces del general Rossel. Aquest mateix any fou ocupada la Vall pel marquès d’Arpajon, el qual s’apoderà de Castell-lleó i es llançà contra Salardú. Els seus veïns hagueren de recobrar llurs vides i heretats a preu de rescat. Els vasos sagrats de l’església foren duts a Castell-lleó, i no foren retornats fins a haver cobrat el marquès la darrera part del rescat convingut. A més, exigí una contribució extraordinària de 20.000 doblons a les comunitats municipals araneses, que augmentà encara més el seu successor Duvil, tinent de Felip V. El 1805 la Vall d’Aran fou posada sota la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell en substitució del de Comenge, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815, i incorporada al departament de l’Alta Garona el 1812. L’aranès Felip Aner d’Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d’Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l’abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria. El 2/set/1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834. El personatge més destacat en la cultura aranesa de finals del s XIX fou el capellà i escriptor Josèp Condò Sambeat. La invasió del 1944 fou un intent del Partit Comunista d’Espanya, un cop acabada la guerra civil espanyola d’establir un govern espanyol de la Union Nacional Española (UNE) a la Vall d’Aran mitjançant un atac dels maquis espanyols que estaven col·laborant amb la resistència francesa, i aprofitant que els feixistes estaven en retirada a tot Europa per la pressió dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, i anomenat en clau Operació Reconquesta d’Espanya. Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l’Estatut de Sau, recollides a la Disposició Addicional Primera del Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 26/jul/1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredòs) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran. D’aquesta manera, el 2/set es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d’Aran, no reconegut oficialment, però el 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l’Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-85 s’ensenyaria l’aranès de manera regular a l’escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difondre’n l’ús a tots els nivells possibles. Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al Partido Popular), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès), el 26/mai/1991 fou escollit per primer cop el Consell General d’Aran, format per 13 consellers.

Enllaços web: Consell General – Estadístiques – Viquipèdia