(Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV)
Jurisdicció feudal, concedida el 1338 a Francesc de Vallguarnera i de Blanes.
El seu besnét Simó de Vallguarnera i d’Alagó la vengué el 1408.
Vicari, baronia de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1338
Rugat, baronia de
(Rugat, Vall d’Albaida, segle XIV)
Jurisdicció senyorial, centrada al castell homònim.
Des que passà, el 1338, a ésser propietat del monestir de la Valldigna, es constituí baronia incloent també les localitats de la Pobla del Duc, Castelló de Rugat i Aielo de Rugat.
Tot i això aquestes se’n separaren i Rugat acabà essent un lloc de la baronia de Montitxelvo.
Dionís, festa de Sant
(València, 1338 – 1707)
(o de Sant Donís) Commemoració anual, el 9 d’octubre, de l’entrada de Jaume I després de la conquesta de la ciutat (1238).
Assolí una gran solemnitat els segles XV i XVI; consistia essencialment en una processó al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, on hom conservava l’estendard de la conquesta, deixat allí per Jaume I; des del segle XVII fou dut en la processó.
Hom afegí als actes un sermó al·lusiu a la conquesta, sempre en català, i fogueres i lluminàries amb piuletes i tronadors des del Miquelet.
La commemoració, suprimida oficialment amb la Nova Planta (1707), ha perviscut en la tradició popular: els confiters venen piuletes i tronadors de sucre i massapà que simulen la forma dels usats abans com a coets; és també el dia de la mocadorada.
Actualment hom treu la senyera pel balcó de l’ajuntament i una comitiva, presidida per l’alcalde, que duu l’espasa dita de Jaume I, es dirigeix a la seu, on hom celebra un curt ofici.
Des del 1970 hom ha instituït uns sopars de germanor en el transcurs dels quals, des del 1972, hom concedeix el premi Joan Fuster per a assaigs en català.
Lluís I de Sicília
(Catània, Sicília, Itàlia, 4 febrer 1338 – 16 octubre 1355)
“el Nen” Rei del casal català de Sicília (1342-55). Fill de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.
A la mort del seu pare (1341), estigué successivament sota la regència de la seva mare, de Joan de Sicília, duc d’Atenes, i de Blasco d’Alagó, que hagueren de combatre les rivalitats entre els partits català i llatí pel govern de l’illa.
Pere III el Cerimoniós volgué solucionar-ho casant-se amb la infanta Elionor de Sicília i projectant el matrimoni de la seva filla Constança d’Aragó amb el rei Lluís, però la mort d’aquest impedí el casament.
Jaume IV de Mallorca
(Perpinyà, 24 agost 1338 – Sòria, Castella, 16 febrer 1375)
“el Pretendent” Rei de Mallorca i de Nàpols. Fill de Jaume III de Mallorca i de Constança d’Aragó. Participà en la batalla de Llucmajor, en la qual morí el seu pare i ell fou fet presoner del seu oncle Pere III el Cerimoniós (1349); tancat al castell de Xàtiva, el 1358 fou traslladat al Castell Nou de Barcelona.
El 1362 aconseguí d’escapar-se i es refugià a Nàpols, on va contraure matrimoni amb Joana I de Nàpols. Féu la guerra a Pere el Cerimoniós, comptant amb l’aliança i la protecció dels reis de Castella.
Envaí el Rosselló (1374) i penetrà en el Principat fins a les portes de Barcelona, però fou obligat a retirar-se a Aragó i Castella.
Frederic d’Aragó -llinatge-
(Sicília, Itàlia, segle XIII – Itàlia ?, segle XIV)
Família noble. Sorgida, per filiació il·legítima, de la casa reial de Sicília i branca del casal de Barcelona.
Fou iniciada per Alfons Frederic d’Aragó (Sicília, Itàlia, 1294 – Grècia, 1338) Primer comte de Salona. Fill bastard de Frederic II de Sicília. Criat a la cort de Jaume II de Catalunya, fou nomenat vicari del duc d’Atenes (1317-30).
Casat amb Marulla, filla de Bonifaci de Verona (morta el 1326), obtingué per dot la senyoria d’una part de Negropont i d’Egina (1317-38). Tractà una treva entre Venècia i els catalans (1319).
Conquerí diversos llocs de Tessàlia i formà el ducat de Neopàtria, unit al d’Atenes i dependent de Sicília. Governà de fet la Grècia catalana en el període més brillant. Fou investit comte de Malta i Gozzo (1330).
Fou el pare de Bonifaci, Jaume, Guillem, Joan, Pere i Simona Frederic d’Aragó i de Verona.
Cardona, Guillem de -varis-
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XI – segle XII) Personatge. Apareix com a principal hereu del seu germà Bernat, que testà el 1102. Havia de succeir-li al castell de Clariana.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XII) Noble. Era germà d’un Ramon amb el qual testà el 1151. Ambdós es declaraven recíprocament hereus en cas de morir sense fills. Guillem morí abans del 1156, data d’un segon testament del seu germà, el qual hi feia deixes pels sufragis religiosos de Guillem.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XII) Noble. És esmentat com a fill del vescomte Ramon Folc II de Cardona i de Guillema de Melgar, i també com a participant a l’expedició a Almeria realitzada el 1148 pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XII) Un dels fills de Bernat Amat de Claramunt o de Cardona i d’Almodis. Es casà amb Teresa d’Urgell, filla d’Ermengol V i de María Ansúrez. Fill seu fou Pere, que morí jove. Aquest Guillem de Cardona és segurament l’homònim que fou marmessor de Ramon Berenguer III de Barcelona (1131).
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XII – segle XIII) Personatge. Era un dels fills de l’Arnau que testà el 1214. Germans seus eren Berenguer i Bernat.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XIII) Noble. El 1265 figura com a porter del rei Jaume I. Aquest i Alfons X de Castella li atorgaren aleshores unes cases al carrer major de la ciutat de Múrcia.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XIII) Personatge. Era pare d’una Berenguera, a la qual vengué les possessions de Maldà i Maldanell el 1266.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Personatge. Serra i Vilaró l’esmenta com a fill del vescomte Ramon Folc V de Cardona i de la seva segona muller, Sibil·la d’Empúries. Diu que anà a guerrejar al Marroc.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XIII – abans 1330) Fill del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i de la seva segona muller, Maria Álvarez d’Haro. El 1318 féu costat al seu pare al conflicte amb l’infant Alfons. Morí sense successió.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XIV – 1338) Fill de Ramon de Cardona, senyor de Torà, i de Beatriu d’Aragó, filla natural del rei Pere II el Gran. Morí solter. Per aquesta causa la senyoria de Torà privada de descendència directa masculina, tornà a la branca principal dels Cardona.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XIV) Fill del vescomte Hug VI d’Empúries i de Beatriu d’Anglesola, i germà d’Hug II de Cardona.
Guillem de Cardona (Catalunya, segle XV – vers 1462) Fill segon de Ramon de Cardona, senyor de Bellpuig, i de Caterina de Centelles. El 1462, amb el seu germà Hug de Cardona-Anglesola i de Centelles, prengué les armes a favor de la Generalitat en la guerra contra Joan II. Caigué presoner, amb Hug, a la batalla de Rubinat. Vuit mesos després, seguint també la mateixa sort que el seu germà, fou escanyat sense formació de procés.
Abella, Ferrer d’ -cavaller-
(Catalunya, segle XIV – Utiel, Plana d’Utiel, 1338)
Cavaller. En 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya dirigida per l’infant Alfons. Gaudí de l’estima de Jaume II el Just.
Fou mestre de l’infant Jaume, fill d’Alfons III el Benigne. Assistí a la coronació d’aquest monarca, a Barcelona, en 1328. Fou també molt apreciat de Pere III el Cerimoniós, que l’havia tractat des de la infantesa.
Formà part de la delegació reial que anà a Utiel, en 1335, per resoldre el conflicte entre la Corona i el noble rebel Pere de Xèrica. Aquest empresonà amb traïdoria els comissionats i els retingué durant un any. Ferrer d’Abella morí per causes naturals durant aquest captiveri, a la vila d’Utiel.
Joan I d’Empúries
(Catalunya, 1338 ? – Castellví de Rosanes, Baix Llobregat, 1398)
“el Vell” Comte d’Empúries (1364-96). Darrer comte efectiu de la segona dinastia comtal. Fill de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries i de Maria Álvarez de Xèrica.
Es casà amb Blanca de Sicília (1364). En accedir al comtat tenia una vasta cultura, brillantor i ambició, les quals el mostren com un príncep del Renaixement. Embellí Castelló d’Empúries, n’acabà la catedral i intentà, sense èxit, d’erigir-la en seu episcopal.
Ajudà Pere III el Cerimoniós, el 1364, a València i Aragó, contra la invasió castellana. El 1373 estrenyé les seves relacions amb aquest, en casar-se, en segones noces, amb Joana d’Aragó, filla del rei; però aviat s’enemistà amb ell, portat pel seu esperit independentista.
El 1381, en la lluita amb el seu vassall Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres, parent de la reina Sibil·la de Fortià, el rei l’obligà a una treva forçosa, i, represes les hostilitats (1384), que desembocaren en una veritable guerra civil, el comtat fou envaït per les tropes reials. La seva muller Joana intentà, a Figueres, una reconciliació del comte amb el rei, però no fou atesa i morí, diuen, de l’afront rebut.
Una hàbil política del comte amb els reis de França, Anglaterra i Castella i amb el poderós duc de Borgonya i el comte d’Armanyac (de la qual ha romàs un ric epistolari, que és un testimoniatge més de la seva formació literària) féu que obtingués reforços gascons -uns 500 genets- i s’afermés en les seves ambicions independentistes.
Encesa de nou una forta guerra civil, intentà d’atreure’s el príncep hereu Joan, enemistat amb la reina Sibil·la. Però aviat el rei i el príncep, units, el derrotaren, i hagué de cercar refugi a Avinyó. El comtat fou ocupat i incorporat a la corona (1386), bé que li fou tornat poc després, a precs del papa d’Avinyó (1387).
Mort el rei, el seu fill i successor, Joan I, instruí un nou procés contra ell, que es negà a comparèixer a judici; però la sentència li fou favorable (1389). Llavors col·laborà amb el rei a rebutjar la invasió dels armanyaguesos i a preparar l’avortada expedició contra Sardenya (1392).
El 1395 tornà a enemistar-se amb el rei, i, en produir-se la invasió del comte Mateu I de Foix (1396), per sospita de complicitat amb els invasors, fou tancat a Castellví de Rosanes, on morí. Fou enterrat a Castelló d’Empúries.
Guillem de Sicília -duc Atenes-
(Sicília, Itàlia, segle XIV – València, 22 agost 1338)
Segon duc català d’Atenes (1317-38). Tercer fill mascle de Frederic II de Sicília i d’Elionor d’Anjou.
A la mort del seu germà Manfred (1317), fou nomenat duc d’Atenes, per bé que restaria sempre a Sicília. A Atenes governava, amb molt d’encert i com a vicari general o representant seu, el seu germanastre Alfons Frederic, el qual (1330) fou substituït per Ot de Novelles.
Tot i que el testament del seu pare (1337) manava a l’hereu Pere II de Sicília que facilités al seu germà Guillem vint galeres i dos-cents cavallers per prendre possessió personal dels dominis d’Orient, la crisi nobiliària que esclatà a Sicília impedí el compliment d’aquestes disposicions, ja que catorze mesos després de Frederic II, moria Guillem.
N’heretà el títol ducal d’Atenes el seu germà Joan de Sicília.
Dades dels Països Catalans 