(Sardenya, Itàlia, segle XV – )
Senyoria feudal comprada el 1479 per Perot de Castellví a Enrique Enríquez y de Quiñones, oncle del rei Ferran II el Catòlic.
El 1495 la cedí al seu germà Lluís, el qual la vinculà i llegà testamentàriament al seu nebot (o nét?) Pere de Castellví i Boter, que fou oficialment creat i confirmat vescomte de Sanluri pel rei el 1506.
El títol continuà en els seus descendents, els marquesos de Làcon.
(Olite, Navarra, 2 febrer 1426 – Tudela, Navarra, 12 febrer 1479)
Reina de Navarra. Filla petita de Joan II el Sense Fe i de Blanca de Navarra. Quan, el 1455, el seu pare desheretà dels drets sobre Navarra els fills Carles de Viana i Blanca, la nomenà hereva.
El 1458 fou promesa a Alfons, germà d’Enric IV de Castella, però aquest matrimoni no es realitzà. Es casà amb el comte Gastó IV de Foix.
Elionor ha estat feta responsable de l’emmetzinament de la seva germana Blanca, el 1464, per eliminar-la de les aspiracions a la corona navarresa, ja que el difunt Carles de Viana havia legat els seus drets a Blanca.
Mort Joan II (1479), Elionor s’apressà a fer valer la voluntat del seu pare i fou efectivament coronada reina de Navarra (Elionor I), però morí dues setmanes després.
El debatut reialme passà al seu nét Gastó Febus de Foix, que regnà tres anys, i després a la néta Caterina, que es casà amb Joan d’Albert o Labrit i seria destronada pels Reis Catòlics.
(el Puig de Santa Maria, Horta, 1414 – Aragó, 1479)
Eclesiàstic. Religiós mercenari. El 1442 anà a Tunis, L’any següent, en un naufragi, caigué en poder dels sarraïns, que el retingueren en captiveri durant tretze anys.
Fou general de l’orde. Gaudí de l’estima d’Alfons IV el Magnànim.
Escriví una obra titulada La cautividad.
(Sardenya, segle XV – 1479)
Conseller reial i virrei de Sardenya (1460-79). Fill de Francesc Carròs d’Arborea. El rei li vengué el castell de la Fava, la vila de Posada i altres llocs de Sardenya, i li renovà la concessió de la baronia de Terranova (1460).
Prengué part en la guerra civil catalana (1462-72) al costat de Joan II el Sense Fe, del 1463 al 1465 fou majordom de la reina Joana Enríquez, i es distingí en el setge de Maó (1466).
El seu càrrec de virrei de Sardenya fou exercit pel seu germà Dalmau Carròs d’Arborea i de Mur durant la seva absència (1473-77). Tornà a Sardenya per tal d’acabar amb la revolta de Lleonard d’Alagó, el qual fou derrotat a la batalla de Macomer (maig 1478). Sobrevisqué pocs mesos a aquest fet d’armes.
(Toledo, Castella, 6 novembre 1479 – Tordesillas, Castella, 12 abril 1555)
“la Boja” Reina de Catalunya-Aragó (1516-55). Filla dels Reis Catòlics i casada amb l’arxiduc Felip el Bell (1496), fill de Maximilià d’Àustria.
Poc després de néixer el seu fill Carles començà a mostrar símptomes de bogeria. Morta Isabel la Catòlica (1504), es plantejà el problema de la successió a Castella. En la concòrdia de Salamanca (1505) s’acordà el govern conjunt de Felip, Ferran II el Catòlic i Joana.
Per la concòrdia de Villafàfila (1506) Ferran es retirà a Catalunya-Aragó. Felip fou proclamat rei, i es declarà la incapacitat de la reina. Mort Felip (1506), Ferran tornà a ocupar el poder (1506-16), fins que l’assumí el fill de Joana, Carles I de Catalunya.
L’aixecament comuner (1520) la reconegué com a sobirana en la lluita contra Carles.
(Catalunya, 1466 – 1479)
Crònica anònima catalana, conservada fragmentàriament, que historia la revolta de Jaume II d’Urgell contra Ferran d’Antequera el 1413, començant poc abans de l’inici d’aquesta i acabant amb la mort del comte i la dels seus suposats assassins i amb notícies sobre els descendents d’aquell fins al 1466. Després fa una apassionada defensa dels drets del revoltat.
És anomenada també, potser amb més raó, Escriptura privada, i sembla escrita entre el 1466 i el 1479, i, més concretament, durant la guerra contra Joan II.
Giménez Soler l’ha considerada una falsificació, i l’atribuí a Monfar i Sorts. L’autor sembla un burgès o un jurista resident a Lleida i a Barcelona.
(Catalunya, segle XV – Santes Creus ?, Alt Camp, 1479)
Abat de Santes Creus (1466-79).
El 1473 passaren al seu monestir les dependències de la dissolta comunitat femenina de Bonrepòs, de la qual havia estat abadessa Margarida de Prades. Les restes d’aquesta foren dutes aleshores a Santes Creus.
Suspecte de desafecció al rei, a causa del seu tracte amb Hug Roger III de Pallars, cap suprem de la forces de la Generalitat, l’abat Blanc fou coaccionat perquè fes declaracions d’adhesió a Joan II el Sense Fe. Hi cedí.
(Nàpols, Itàlia, 1430 – Roma, Itàlia, 19 febrer 1479)
Amant d’Alfons IV el Magnànim.
Cortejada per diverses personalitats del cercle d’humanistes de la cort de Nàpols, li dedicaren poesies Perot Joan, Pere de Torroella i el castellà Juan de Tapia. La seva figura apareix a l’arc del Castell Nou, a Nàpols.
Mort Alfons IV, Lucrèzia s’adherí als nobles contraris al rei Ferran I de Nàpols, fill d’aquell.
(Medina del Campo, Castella, 29 juny 1398 – Barcelona, 20 gener 1479)
“el Sense Fe” o “el Gran“ Rei de Catalunya-Aragó (1458-79) i de Navarra (1425-79). Fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque. En ésser proclamat Alfons IV el Magnànim, germà seu, successor de Ferran I, Joan heretà extensos dominis a Castella, cosa que li donà una base excel·lent per a futures intervencions en la política castellana en defensa dels interessos dels infants d’Aragó.
El fet d’ésser proclamat rei de Navarra (1425), en ésser casat amb Blanca I, hereva del regne, li representà també un gran avantatge per a les seves intervencions castellanes.
Passà després a Itàlia, on col·laborà amb el seu germà en l’empresa de Nàpols; el 1435 fou fet presoner a Ponça pels genovesos i alliberat poc després. En retornar d’Itàlia (1436), fou nomenat lloctinent general d’Aragó i de València.
L’any 1447 es casà amb Joana Enríquez, dona d’una gran intel·ligència, que secundà amb eficàcia les accions del marit. El confús testament de la seva primera esposa provocà la confrontació amb el seu fill, Carles de Viana, agreujada per les rivalitats entre els bàndols dels agramontesos i dels beaumontesos, que encengué la guerra civil a Navarra. El 1457 desheretà els seus fills Carles i Blanca, d’aquest regne. Uns quants anys abans (1454), el seu germà Alfons IV l’havia nomenat lloctinent general a Catalunya.
Un cop rei de la corona catalano-aragonesa (1458), la rivalitat amb el seu fill a causa del problema de la primogenitura catalana contribuí a agreujar la difícil situació del país. El 1460 Carles fou detingut per ordre del seu pare, acusat de conspirar amb el rei de Castella.
La indignació i la pressió dels primers organismes catalans (Generalitat i Consell de Cent) obtingueren l’alliberament de Carles i la firma de la concòrdia de Vilafranca del Penedès (1461), victòria de l’esperit pactista d’un sector de l’alta societat catalana. La mort de Carles (1461) no impedí, però, que s’encengués la guerra civil catalana, que durà deu anys (1462-72).
La greu situació dels pagesos de remença, el malestar provocat per la crisi econòmica i la lluita entre el partit de la Biga, que agrupava l’oligarquia, i el de la Busca, de tendències populars, foren les causes d’una de les crisis polítiques més greus que ha sofert Catalunya.
Els catalans foragitaren la reialesa i cercaren l’ajut de reis estrangers, primer d’Enric IV de Castella (1462-63), i, després, del conestable Pere de Portugal (1464-66) i de Renat d’Anjou (1466-72). Joan II, per la seva banda, s’alià, en una primera etapa de la guerra, amb Lluís XI de França, a qui empenyorà els comtats de Rosselló i de Cerdanya. En virtut de la capitulació de Pedralbes (1472), el país fou pacificat, i Joan II, vencedor en la contesa, s’obligà a no iniciar accions de represàlia.
Els darrers anys de la seva llarga vida els passà intentant recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya. Bé que el 1473 conquerí Perpinyà, dos anys després (1475) els francesos recuperaren el domini al Rosselló. La situació política dels seus estats li impedí d’emprendre reformes serioses en l’ordre intern.
Dades dels Països Catalans 