(Catalunya-Aragó, 1356 – 1375)

Conflicte armat entre Pere III el Cerimoniós i Pere I de Castella.

Entre les causes hi ha la qüestió del sud del regne de València i la regió murciana; Pere I tenia interès a recuperar les regions meridionals del regne valencià, mentre que Pere III procurava atraure’s el seu germanastre Ferran, titular d’importants senyories al sud del regne de València.

També la tradicional aliança de Castella amb Gènova és coherent amb l’endèmica rivalitat entre Barcelona i la ciutat ligur per l’hegemonia comercial al Mediterrani occidental.

No s’ha d’oblidar que, especialment al camp castellà, aquesta guerra fou un trasllat del vell enfrontament noblesa/monarquia, saldat amb el triomf definitiu de la noblesa davant de l’autoritarisme de Pere I.

Així, durant la primera fase (1356-57), Pere III atregué cap a la seva causa Enric de Trastàmara i firmà pactes amb nobles castellans per provocar una sublevació general a Andalusia, mentre que Pere I incità l’infant Ferran a ressuscitar les velles unions aragoneses i valencianes.

Després d’una breu treva (maig 1357), Enric de Trastàmara inicià una ofensiva per terres de Sòria mentre l’infant Ferran, aliat del seu germanastre Pere III feia el mateix per terres de Múrcia. Però, l’esdeveniment més important d’aquesta fase de la guerra fou l’expedició marítima de Pere I contra Catalunya; si bé l’armada castellana (fondejada davant de Barcelona el juny de 1359) s’hagué de retirar sense més conseqüències, l’expedició de Pere I demostrà clarament el poder naval aconseguit per Castella en combatre el seu rival en unes aigües fins aleshores ensenyorides per catalans i mallorquins.

Després de la victòria aconseguida pel Trastàmara a Araviana (setembre 1359), s’arribà a la treva de Deza-Terrer (maig 1361); però la deposició de Muhammad VI, aliat de Pere III, i la restauració al tron granadí de Muhammad V, fidel a Castella, donaren pas a una nova fase de la contesa (1362-63), clarament desfavorable per a la corona catalano-aragonesa.

La pau de Murviedro (juliol 1363) tingué profundes repercussions al bàndol de Pere III: l’assassinat de l’infant Ferran i l’execució de Bernat de Cabrera.

A l’última fase de la guerra (1363-65), la contraofensiva de Pere III i l’entrada a Castella de les Companyies Blanques de Beltrand du Guesclin ocasionaren el replegament de Pere I de Castella, i amb això la contesa s’allunyà de la corona catalano-aragonesa.

A Almazán (1375), es firmà una pau per la qual Pere III renunciava a les seves reivindicacions territorials a Castella a canvi d’una compensació pecuniària, i s’estipulava el matrimoni de la infanta Elionor d’Aragó amb el futur Joan I de Castella.

El llarg conflicte contribuí a agreujar, a la corona catalano-aragonesa, la profunda crisi iniciada al primer terç del segle XIV. A la magnitud de les destruccions causades per les mortíferes ràtzies de Pere I el Cruel, hem d’afegir l’aprofundiment de la crisi de la hisenda reial i la fallida de l’autoritarisme de Pere III, obligat a convocar freqüents assemblees de Corts i a doblegar-se davant les exigències dels estaments privilegiats.