Arxiu d'etiquetes: Camp de Túria

Arnal, mas d’

(Bètera, Camp de Túria)

Masia i caseriu, prop de Nàquera. Gran explotació tarongera.

Andanes, pla d’

(Bétera, Camp de Túria)

Plana, a la zona de contacte de l’Horta amb el Camp de Túria, estesa a l’esquerra del barranc de Carraixet i situada, en gran part, dins el terme municipal de Bétera.

Almassereta, l’

(l’Eliana, Camp de Túria)

Llogaret, a poca distància al nord del poble.

Camp de Túria, el

Comarca del País Valencià: 823,04 km2, 145.115 hab (2012), capital: Llíria

Està format per 16 municipis: Benaguasil – Benissanó – Bétera – Casinos – l’Eliana – Gàtova – Llíria – Loriguilla – Marines – Nàquera – Olocau de Carraixet – la Pobla de Vallbona – Riba-roja de Túria – Sant Antoni de Benaixeve – Serra de Portaceli – Vilamarxant

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada entre les comarques de l’Alt Palància, al nord, els Serrans, a l’oest, la Foia de Bunyol i l’Horta de l’Oest, al sud, i el Camp de Morvedre i l’Horta del Nord, a l’est.

Ocupa els contraforts orientals del sistema Ibèric i part de la plana litoral valenciana. Llevat dels afloraments liàsics dels serrats, els materials predominants en la cobertura de la comarca són els miocènics i els quaternaris recents. El relleu és reduït a les serralades interiors: Portaceli (798 m alt), al nord-est, i les Ombries (881 m), al nord-oest.

Hom sol distingir-hi tres sectors: els pobles castells, al sud i a la dreta del Túria, amb drets de regatge eventual; el camp de Llíria, a l’esquerra de la vall del Túria, que inclou les serres del nord-oest, i la serra de Portaceli, al nord-est.

El clima és mediterrani, suau i sec. La xarxa hidrogràfica es redueix als cursos, gairebé paral·lels, del barranc de Carraixet i del riu Túria.

La vegetació als serrats era d’alzines, però ha estat substituïda per pi blanc i pinastre, amb sotabosc de brolles de romaní i bruc d’hivern; a la plana domina la garriga i el margalló; en afloraments silicis una mica elevats poden aparèixer algunes sureres residuals.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població ha experimentat un creixement lent però sostingut des de les transformacions del segle XVIII. Des del 1960, la comarca ha crescut un 76 %. És precisament a partir del 1960, que, a causa de l’expansió del regadiu, la implantació industrial i l’augment de la construcció, es produí l’acceleració del creixement demogràfic; als decennis de 1980 i 1990, la descentralització i descongestió de la ciutat de València i de la seva àrea metropolitana contribuí a mantenir aquesta tendència. La capital comarcal, Llíria, i els municipis de Bétera, Riba-roja de Túria i l’Eliana, sobrepassen els 10.000 habitants.

L’agricultura és l’activitat econòmica dominant, amb conreus mediterranis de secà, arbustius (garrofers, vinya i oliveres) i de cereals; als sectors d’horta, regats pels cursos fluvials, hi ha una important producció de cítrics i altres productes hortícoles. A les activitats industrials tradicionals (ceràmiques, tèxtils i alimentàries), que minven progressivament, s’han afegit alguns altres sectors, especialment als municipis més propers a la zona de influència de la ciutat de València: empreses d’informàtica i, en general, de serveis i abastament per a la ciutat de València.

El sector d’estiueig valencià tradicional ha sofert una crisi els darrers anys davant la primacia del litoral en aquesta funció, però s’hi han desenvolupat les residències secundàries, especialment a l’Eliana. A més del mercat comarcal de Llíria, que topa amb la competència dels de l’Horta, cal destacar els locals de Benaguasil, Bétera i la Pobla de Vallbona.

HISTÒRIA: El primer poblament, conegut per nombrosos jaciments, és el de la cultura del bronze valencià, però és sobretot a l’època ibèrica quan la comarca agafa un gran relleu; el poblat ibèric de Sant Miquel de Llíria, possiblement la ciutat d’Edeta, era el centre urbà principal i ha esdevingut famós per les seves ceràmiques pintades. La comarca degué ésser el centre dels edetans, i potser això explica la gran densitat de poblats ibèrics descoberts. Durant la romanització el centre urbà important continua essent Llíria, el poblament rural al seu entorn i a tota la comarca fou intens amb moltes vil·les. A l’època musulmana, Llíria, fortificada, mantingué la seva primacia al centre del seu camp; Vilamarxant, a la ribera del Túria, i Serra de Portaceli i Olocau de Carraixet, a les serres de la Calderona i de Portaceli, foren també castells importants.

Després de la conquesta de Jaume I, Llíria fou repoblada (1252) amb catalans, i totes les altres poblacions de la comarca restaren islàmiques i, llevat de Vilamarxant, amb minories cristianes molt exigües. Des de la fi de l’edat mitjana fins a la guerra de Successió, tota la comarca fou terra de barons (el notable castell de Benissanó n’és testimoni) a la vegada que la influència de la poderosa cartoixa de Portaceli (fundada el 1272) es féu sentir per tots els pobles. Després de la greu i llarga crisi provocada per l’expulsió dels moriscs (1609) s’inicià una lenta recuperació que arribà fins al segle XVIII.

El Camp de Túria ha depès sempre de les demarcacions administratives de la ciutat de València fins a la creació dels partits judicials el 1835, que féu de Llíria cap d’un partit que comprenia tota la comarca, excepte Nàquera, Serra i Casinos, i amb la inclusió de Pedralba.

Aguirre, mas d’

(Bétera, Camp de Túria)

Antiga masia, situada prop de la vila. Josep Aguirre i Matiol, que en fou propietari, la convertí en un lloc de reunió dels escriptors de la Renaixença al País Valencià (entre d’altres, hi féu estades Vicent Venceslau Querol, que hi morí).

Fou anomenada la Caseta Blanca.