(Palma de Mallorca, 1874 – Madrid, 13 febrer 1931)
Gravador. Deixeble de Bartomeu Maura, que succeí com a acadèmic de San Fernando (1927). Gaudí d’un notable prestigi i concorregué sovint a les exposicions nacionals de Madrid, on ja fou premiat el 1904.
El 1922 obtingué una primera medalla per a un panneau amb set proves de gravat al burí. Fou gravador de la Casa de la Moneda i autor de diversos bitllets de banc i segells de correu.
(València, 1874 – 30 gener 1933)
Llibreter, editor i escriptor. La seva llibreria fou centre de reunió dels joves escriptors valencians al principi del segle XX. Treballà com a actor i fou autor de la revista còmica Tomar el pelo al diablo (1903), estrenada el 1902.
Especial fama tingueren els seus Romances baturros (1899 i 1906) i, sobretot, el seu sermó satíric i bilingüe Sobre la patria celestial (1902), que tingué diverses edicions i fou enregistrat, per ell mateix, en disc.
En els seus darrers anys fou locutor de Ràdio València.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 29 desembre 1874)
Alçament militar encapçalat pel general Martínez Campos, que proclamà rei Alfons XII de Borbó i inicià la Restauració. Com a culminació dels intents per enderrocar el règim provisional de Serrano i restaurar els Borbons, el general Martínez Campos es pronuncià vora Sagunt enfront de les tropes de Dabán.
Obtingué l’adhesió d’altres generals que ocupaven llocs importants, fou constituït un ministeri regència, presidit per Cánovas del Castillo (31 desembre 1874), que preparà la vinguda del rei i la institucionalització del nou règim.
(Palma de Mallorca, 4 gener 1874 – Madrid, 21 maig 1940)
Arquitecte. Titulat a Madrid el 1904. Projectà, entre altres edificis, la casa Segura a Palma (1908), amb influències secessionistes. Posteriorment evolucionà cap a l’adopció d’elements Art Noveau i acabà conreant l’eclecticisme.
Projectà les cases Casasayas (1908-09) i construí la casa Roca (1908), també a Palma. El 1913 treballà a Almeria. El 1916 projectà el Col·legi Notarial de Balears.
Residí a l’Argentina (1916-19), on, a Rosario, féu el palau Cabanelles, el Club Español, l’Asociación Española de Socorros Mutuos i el palau Remonda, i, a Buenos Aires, el Banco de Castilla.
Fou arquitecte d’hisenda i diocesà de Madrid (1927) i de Sòria (1929).
(Palma de Mallorca, 15 gener 1872 – 31 desembre 1874)
Publicació quinzenal bilingüe. El seu director intel·lectual fou Josep Lluís Pons i Gallarza i hi col·laboraren molts escriptors mallorquins del moment. Explícitament allunyada de qualsevol discussió política, inclogué -a part de les més nombroses sobre literatura- col·laboracions de caire científic divulgatiu.
Al llarg del 1873 sostingué amb “La Renaixença” de Barcelona vives discussions sobre temes ortogràfics i sobre els jocs florals. En conjunt, és, potser, una de les publicacions culturals més interessants del segle XIX a Mallorca. Fou continuada per “Museo Balear…”.
(País Valencià, segle XIX – 1874)
Partida manada per Pasqual Cucala i Joaquim Santes, durant la tercera guerra Carlina.
Inicià la seva actuació al Maestrat i es dedicà sistemàticament a la destrucció de línies telegràfiques i ferroviàries. Posteriorment assaltà diverses ciutats.
Derrotada a Iecla (Múrcia), la majoria dels seus components es dispersaren o es refugiaren a França (1874).
(València, 14 juny 1874 – 1941)
Pintor. Conreà la pintura religiosa. Una de les seves obres més notables és el Sant Lluís Bertran de l’església valenciana de Sant Esteve. Treballà també com a restaurador.
Fou professor de l’Acadèmia de Sant Carles. Hi ha una tela seva al Museu de València.
Fou el pare de Josep Renau i Berenguer.
(València, 1874 – 1884)
Publicació anual. Fundada per Constantí Llombart i dirigida des de 1880 per Josep M. Puig i Torralva. La seva continuació fou la revista mensual “Lo Rat Penat”.
Aplegà notable col·laboració valenciana, mallorquina i catalana. Vicent Blasco i Ibáñez hi publicà dues llegendes sobre temes valencians.
Dades dels Països Catalans 