(Maó, Menorca, 1940 – )
Pintor i gravador. Fill de Joan Vives i Llull. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, amplià estudis a Florència (1972-73), becat per la Fundació March.
Conrea la pintura i el gravat -natures mortes i paisatges- dins un concepte nítid i estàtic proper al Novecento italià. Ha exposat individualment des del 1964, Palma (1968), Zuric (1970), Barcelona (1973 i 1975), etc.
(Carpesa, València, 9 maig 1891 – Madrid, 28 juliol 1940)
Escultor. Format amb Josep Aixa a l’Acadèmia de Sant Carles i, pensionat, a l’escola de San Fernando de Madrid (1915), on fou deixeble de Josep Capuz. Adscrit al classicisme, assoli amb Albada una precoç primera medalla a l’exposició nacional de Madrid del 1920. El 1932 esdevingué professor de l’escola de San Fernando.
Al Museu de Belles Arts de València hi ha, entre altres obres seves, el Somni, que aconseguí segona medalla a Madrid el 1915.
(València, 23 febrer 1940 – 10 novembre 1981)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de València. El 1958 obtingué el segon premi del Concurs d’Art Universitari a València. Ha estat il·lustrador i escenògraf.
Obtingué primera medalla a Alacant el 1965, amb Manuel Valdés. En companyia d’aquest i de Toledo fundà el grup de l’Estampa Popular, que preconitzà un moviment molt interessant per fer arrelar la realitat artística a la realitat social.
(Alcoi, Alcoià, 25 novembre 1859 – Madrid, 12 març 1940)
Compositor. Germà d’Antoni. Deixeble de R. Pasqual, amplià els coneixements musicals al conservatori de Madrid, on fou professor d’harmonia a partir del 1885.
Compongué unes trenta sarsueles, una Pavana de concert i altres obres.
(Alcoi, Alcoià, 1870 – Madrid, 1940)
Pintor. Germà de Miquel. Iniciat a la seva ciutat, anà després a Madrid a estudiar amb Emili Sala. Els seus contactes amb ell i amb el seu company Adolf Durà li facilitaren feines com portades i il·lustracions per a “Blanco y Negro” i “Nuevo Mundo”.
Cal esmentar, entre la seva no gaire extensa producció, els quadres El darrer bes, El primer amor, Sense tabac, El retorn del ramat i Estic bé així!.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 8 maig 1873 – Madrid, 28 març 1940)
Escriptor. La seva formació fou autodidàctica, i els inicis de la seva carrera literària (Vieja España, 1907, i la novel·la La virgen de Aranzazu, 1909) demostren les seves afinitats amb l’anomenada generació del 98. Va viatjar per Espanya i Amèrica.
La seva obra assagística revela una evolució ideològica -semblant a la de Maeztu- que el va dur cap a un tradicionalisme de filiació carlina: Afirmación española (1917), Alma vasca (1920) i España: pueblos y paisajes (1936).
(València, 1940 – )
Anuari. Fundat per l’arqueòleg Josep Chocomeli i Galan, el 1942 fou traspassat al laboratori d’arqueologia de la Universitat de València i dirigit per Manuel Ballesteros i Gaibrois; des del 1945 és revista de la facultat de filosofia i lletres i ha tingut algunes interrupcions.
Publica articles d’erudició i interpretació i hi han col·laborat nombrosos catedràtics i professors universitaris, especialment sobre temes del País Valencià.
(Alacant, 1 juny 1940 – )
Metge cardiòleg i poeta. Figura en l’antologia Poetes universitaris valencians (1962).
Ha publicat els reculls poètics Poemes de la fi (1964), La platja (1968; Premio Valencia de Literatura 1965), La ciutat de la platja (1972; Premio Ausias March 1971) i La catacumba (1974).
És autor d’una antologia de poetes joves alacantins.
(Palma de Mallorca, 4 gener 1874 – Madrid, 21 maig 1940)
Arquitecte. Titulat a Madrid el 1904. Projectà, entre altres edificis, la casa Segura a Palma (1908), amb influències secessionistes. Posteriorment evolucionà cap a l’adopció d’elements Art Noveau i acabà conreant l’eclecticisme.
Projectà les cases Casasayas (1908-09) i construí la casa Roca (1908), també a Palma. El 1913 treballà a Almeria. El 1916 projectà el Col·legi Notarial de Balears.
Residí a l’Argentina (1916-19), on, a Rosario, féu el palau Cabanelles, el Club Español, l’Asociación Española de Socorros Mutuos i el palau Remonda, i, a Buenos Aires, el Banco de Castilla.
Fou arquitecte d’hisenda i diocesà de Madrid (1927) i de Sòria (1929).
(València, 30 novembre 1940 – 12 setembre 2016)
Fotògraf. Fou un dels integrants del moviment artístic Estampa Popular de València i l’any 1965 realitzà la seva primera exposició, València, que fou seguida d’una altra sobre l’enteixinat mudèjar de la catedral de Terol (1973), Espanya segle XX (1974) i d’Estampas naci-onales (1978).
Il·lustrà els llibres La arquitectura de la renovación urbana en Valencia, de Trinitat Simó, El País Valencià, de Vicent Ventura, i fou autor, juntament amb Enric Llobregat, del monogràfic El Corpus de València.
Amb text de M. Àngels Arazzo, publicà Nuestras fiestas (1979) i Las fiestas de Valencia (1980) i La vieja Valencia, mercantil y artesana (1981). Col·laborà també en la Historia del País Valenciano, en sis volums, de Vicent Boix.
El 1981 realitzà una exposició sobre la taronja juntament amb Josep Vicent Rodríguez i el 1982 una sobre la Vida i obra de Sanchis Guarner.
Dades dels Països Catalans 