(Perpinyà, 8 octubre 1857 – 18 gener 1911)
Escriptor. Financer. Presidí nombroses associacions, com la Societat Filharmònica de Santa Cecília (1880), el Club Alpí Francès (1884) i la Societat d’Estudis Catalans des de la seva fundació (1906).
Publicà Notice historique sur la section du Canigou… (1906), Notice historique sur la Caisse d’Épargne de Perpignan (1908) i Toponymie du Roussillon.
(València, 1857 – Madrid, 1936)
Arpista. Començà els seus estudis musicals a València. A deu anys anà a Madrid, on estudià arpa al conservatori. Féu la seva presentació artística a València quatre anys més tard. A partir d’aleshores sovintejà les actuacions amb orquestra i com a solista.
Formava part de l’orquestra que estrenà Aida al Liceu de Barcelona (1874). S’instal·là a Madrid i hi fou professora al conservatori. Gaudí de bon prestigi com a arpista i donà nombrosos concerts.
(Elna, Rosselló, 21 setembre 1857 – 22 juny 1922)
Pintor. Conreà l’aquarel·la. Sobresortí com a paisatgista.
Aristides Maillol li féu un excel·lent retrat en escultura, que és a Elna.
(Palma de Mallorca, 19 novembre 1857 – )
Teatre. Ocupa el solar on des del 1667 hi hagué la Casa de les Comèdies, totalment reformada el 1842 i enderrocada el 1852. Al novembre de 1857 tingué lloc la inauguració d’un nou edifici construït per l’arquitecte Joan Sureda i Villalonga i decorat per Fèlix Cagé.
Un incendi el destruí totalment el jun/1858 i fou reconstruït de nou per Sureda i Cagé i inaugurat el 1860 amb motiu de la visita a Mallorca d’Isabel II de Borbó. L’edifici fou reformat pels arquitectes Canut i Joan Guasp, que aixecaren més la façana i hi projectaren relleus; aquests només foren realitzats al frontó, dirigit per Ricard Anckermann.
Durant el segle XIX hom hi representà temporades regulars d’òpera i teatre; després fou convertit en cinema, encara que continuà representant-s’hi teatre.
Enllaç web: Teatre Principal de Palma
(València, 26 novembre 1857 – Miraflores, Castella, 13 octubre 1925)
Historiador. Fou arxiver i procurador del Col·legi del Patriarca de València. A finals del segle XIX es féu cartoixa, entrà a la comunitat de Miraflores i adoptà el nom de Bernat.
És autor de diversos treballs de caràcter històric, el més notable és La Cartuja de Porta Coeli, obra premiada als Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1888 i que, en versió ampliada, publicà a València el 1897. També és d’interès l’estudi Les classes obreres de València, son passat i son present (1895).
(Palma de Mallorca, 1857 – 1934)
Polític conservador. Jurisconsult i notari, formà part el 1885 i el 1899 de les comissions balears que informaren sobre el dret foral, aspecte davant el qual es mostrà partidari del major uniformisme possible amb el codi civil espanyol.
President de la diputació en 1896-98 i en 1903-05, aviat encapçalà el partit conservador illenc i fou continuat diputat a les corts a partir del 1907, la major part de vegades gràcies a l’article 29. Partidari d’Eduardo Dato, rompé amb el maurisme, i posteriorment no pogué evitar l’empenta de Joan March, que el 1923 li féu perdre per primera vegada l’escó a les corts. Tanmateix, durant la Segona República hagué d’alinear-se amb la candidatura dretana encapçalada per March.
Degà del col·legi d’advocats (1911-13) i del de notaris (1914-34), presidí la Companyia de Tramvies des del 1919 i fou conseller de nombroses empreses.
És autor de Derecho foral de Mallorca (1916).
(Ciutadella, Menorca, 1817 – 1857)
Escriptor. És autor, entre altres obres, de la tragèdia Los moros en Ciudadela (1848).
(Palma de Mallorca, 14 octubre 1802 – París, França, 1857)
Actriu. Destacà com a intèrpret de primers papers de caràcter dramàtic.
(Palma de Mallorca, 20 novembre 1770 – sa Vileta, Palma de Mallorca, 7 gener 1857)
Periodista, poeta i libel·lista bilingüe. Religiós trinitari, estudià a la Universitat Literària de Mallorca, de la qual fou catedràtic de filosofia (1795-1816). El 1835 fou exclaustrat i es reclogué a sa Vileta, l’església de la qual féu construir.
Es destacà durant la Guerra del Francès per la defensa aferrissada de l’absolutisme i per l’atac del focus liberal, sobretot de l’“Aurora Patriótica Mallorquina”, que li valgueren l’enfrontament amb les autoritats civil i eclesiàstica; no dubtà a servir-se de la trona i, especialment, del seu “Diari de Buja”, que el convertí en personatge popular.
També es distingí en la reacció absolutista el 1814, i el 1822 la publicació d’un fullet anticonstitucional li valgué la reclusió al castell de Bellver.
És autor d’una obra copiosa, en bona part inèdita i dispersa, que comprèn obres de caràcter teològic, filosòfic, moral, miscel·lani i satíric, sovint en català col·loquial, llengua de la qual publicà una ortografia.
També fundà el “Nou Diari de Buja” i la “Lluna Patriòtica Mallorquina”, periòdics antiliberals i d’un reaccionarisme intransigent. Tant sols són interessants pel fet d’aparèixer escrits en català.
(País Valencià, 1795 – 1857)
Militar i escriptor. És autor de Traducciones científicas, en sis volums, i d’altres obres.
Dades dels Països Catalans 
