Arxiu d'etiquetes: 1817

Traggia y Urribarri, Manuel de

(Saragossa, Aragó, maig 1755 – València, setembre 1817)

Escriptor. Germà de Domingo Mariano. Ingressà a l’orde carmelità i fou prior del convent d’aquests a València. Durant la Guerra Gran publicà obres contra la Revolució Francesa, com ara Reflexiones sobre los excesos, sedición y libertad filosófica de los franceses (1793), i opuscles de tema religiós, amb el pseudònim d’El Amante de la Religión. També col·laborà al “Diario de Valencia”.

Durant la guerra del Francès lluità contra les forces napoleòniques i redactà un manuscrit, titulat Historia de lo que padecieron los carmelitas descalzos… de Aragón y Valencia… desde 1808 a 1814, molt important per a conèixer les darreres etapes de la resistència antifrancesa a València.

El 1812 fugí i es refugià a Mallorca, on col·laborà en el “Diario de Palma” i fundà la revista quinzenal “El Amigo de la Verdad” (1812-13), des de la qual polemitzà amb el diari “Aurora Patriótica Mallorquina”.

Solera, Esteve

(Montlluís, Alta Cerdanya, 1753 – París, França, 1817)

Clarinetista i compositor. Formà part d’una banda militar a Montlluís (1767-79), i més tard (1779) fou primer clarinet de la banda del duc d’Orleans a París. Deixeble de Michel Yost, el 1784 actuà amb èxit al Concert Spirituel.

Fou primer clarinet de la capella reial (1785) i professor del seu instrument al conservatori de París des de la seva fundació (1795) fins al 1802, en que cessà per una reforma del professorat. Gràcies a Lesueur, pogué entrar a la capella de música de Napoleó (1804) i fou segon clarinet de l’orquestra de l’Opéra fins a la mort.

Deixà set concerts per a clarinet i orquestra, simfonies concertants i sonates, duos, etc.

Simon, Bartomeu

(l’Alguer, 24 agost 1734 – 13 abril 1817)

Doctor en lleis i intendent del patrimoni reial a l’Alguer (1767). Probable autor de poemes catalans.

Fou el pare de Domènec, Joan Francesc i Mateu Lluís Simon i Delitala.

Sales i Cotoner, Joan de

(Palma de Mallorca, 1741 – 1817)

Escriptor. És autor de diverses poesies líriques i del drama titulat Marc Antoni.

Rosas, Andreu

(Ciutadella, Menorca, 1817 – 1857)

Escriptor. És autor, entre altres obres, de la tragèdia Los moros en Ciudadela (1848).

Redier, Antoni

(Perpinyà, 22 desembre 1817 – París, França, 30 desembre 1892)

Rellotger. Visqué a París des del 1832, gràcies a una pensió per millorar en l’ofici. Aconseguí gran fama. Fou premiat a les exposicions parisenques de 1849, 1855 i 1867, i obtingué d’altres distincions.

Fou també autor de diverses memòries científiques, com les titulades Memoire sur la pendule conique, Étude sur le baromètre i Calcul des engranages.

Morí tot fent estada a casa d’un dels seus fills.

Lersundi y Ormaechea, Francisco Alejandro

(València, 28 gener 1817 – Baiona, País Basc francès, 17 novembre 1874)

Militar i polític. Governador de Madrid (1851). Ministre de la Guerra (1852), després va ésser successivament capità general de Castella la Nova, novament ministre de la Guerra, ministre d’Estat, de Marina i president del Consell de Ministres.

El 1866 era governador i capità general de Cuba, càrrec que va tornar a ocupar des de la fi del 1867 fins al gener de 1869.

Lassala i Santiago Palomares, Vicent

(València, 1817 – 1876)

Terratinent i dirigent i divulgador agrari. Fou president de la Societat Econòmica d’Amics del País Valencià i de la Societat Valenciana d’Agricultura, i col·laborà al periòdic “Las Provincias” i a d’altres publicacions.

Escriví Proyecto de reforma de la contribución territorial (1868) i Memoria sobre la producción y el comercio de la naranja en España (1873), entre d’altres obres.

Hernández i Guasco, Andreu

(Maó, Menorca, 12 març 1817 – 21 agost 1886)

Metge. Era fill de Rafael Hernández i Mercadal i nét, per tant, d’Andreu Hernández i Basili.

Escriví poesia i teatre en castellà, així com alguns treballs professionals.

Hernández i Basili, Andreu

(Maó, Menorca, 1744 – 24 abril 1817)

Apotecari i botànic. Fou corresponsal del Jardín Botánico de Madrid i del professor Antoni Palau.

Sembla que creà a Maó un petit jardí botànic i que compongué, a partir de les seves herboritzacions, una Flora menorquina, que romangué inèdita i que, ampliada pel seu fill Rafael Hernández i Mercadal, fou publicada pòstumament (1886).

S’interessà també per la química i deixà inèdit un treball sobre els Espíritus ácidos minerales dulcificados.