(Artà, Mallorca, 1776 – Palma de Mallorca, 1816)
Poeta. Mercedari, gaudí d’una gran fama com a organista.
Deixà una gran quantitat de poemes catalans inèdits i publicà Dècimes desbaratades… (1815, reeditades el 1843 i el 1874).
(Ènguera, Canal de Navarrés, 4 maig 1757 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 24 desembre 1816)
Escultor i arquitecte. Estudià amb Josep Puchol a l’Acadèmia de Sant Carles de València, i a la de San Fernando de Madrid. Fou acadèmic de mèrit. L’any 1790 es traslladà a Mèxic com a director de la secció d’escultura de l’Academia de San Carlos.
Féu nombrosos retaules de factura barroca; excel·leix sobretot l’estàtua eqüestre de Carles IV (1796) del passeig de la Reforma de la capital mexicana, de dimensions colossals i fosa en bronze d’una sola peça, és considerada com una de les millors de l’art universal en el seu gènere.
Com a arquitecte, és el principal representant del neoclassicisme a Mèxic, on projectà la façana i la cúpula de la catedral i el palau de La Mineria. Projectà i realitzà retaules i imatges. La major part de la seva obra es conserva.
(l’Alguer, 1742 – Càller, Sardenya, 1816)
Jesuïta. Ensenyà filosofia i literatura als col·legis de Càller i l’Alguer. Suprimida la Companyia el 1713, fou nomenat professor d’eloqüència a la universitat de Càller.
A més de composicions en llatí i italià, el 1778 dedicà al nou arquebisbe d’Oristany un sonet en català, i el 1780 n’escriví un altre sobre el tema Maier dolorosa.
(l’Alguer, Sardenya, 21 setembre 1761 – París, França, 10 maig 1816)
Jurisconsult, polític i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Joan Francesc. Expulsat temporalment de Sardenya per l’acció antipiemontesa d’Anjoi, fou acusat també de col·laborar amb els jacobins francesos.
Declarat bonapartista, després d’anar a París, fou nomenat procurador imperial al tribunal de Savona i conseller (1812) de la cort de Gènova; presidí també cort especial de Parma, i el 1814 es naturalitzà francès.
Escriví alguns tractats (De origine immutatis ecclesiarum, 1787) i estudis històrics, com Notizie storiche sui viaggi dei papi in Francia (1805) i Giornale storico di Cagliari. Pòstumament, li han estat publicats també Mémoirepour Napoléon (1967) i Sardegne durante la Rivoluzione Francese (1974). Escriví poesia en català.
(Castelló de la Plana, 7 agost 1748 – Rocafort, Horta, 15 juny 1816)
Eclesiàstic i escriptor. Agustinià, adoptà el nom de Joan Facund. Doctor en teologia (1771), n’obtingué la càtedra (1775) de la Universitat de València. Fou provincial de la corona d’Aragó del seu orde.
Bibliòfil distingit, formà al convent de València una important biblioteca pública (fou destruïda l’any 1812). Acadèmic de Sant Carles (1804), censor de la Societat Econòmica d’Amics del País i predicador i cronista de València.
Publicà, entre altres obres: Institutiones theologicae ad Hispaniarum adolescentium usum, In funere Francisci Perezii Bayerii (1797), El fraile en las cortes, que desvetllà una polèmica, i Elementa philosophiae.
(Borriana, Plana Baixa, 1816 – València, 25 desembre 1878)
Polític. Estudià lleis i fou (1860) degà del Col·legi d’Advocats de València. Afiliat al partit progressista, prengué part com a milicià nacional a les accions de Xest i Xiva durant la Primera Guerra Carlina.
Fou membre de la junta revolucionària (1854), diputat a corts (1865) i president de la diputació provincial de València (1874-75).
Fou el pare de Jacob Sales i Reig.
(Biar, Alt Vinalopó, 20 juny 1773 – Madrid, 6 maig 1816)
Polític. Estudià filosofia a València i dret a Oriola, on assolí el grau de batxiller en dret civil (1797). Membre de l’Academia de Jurisprudencia de Madrid (1800), fou advocat del Consejo de Castilla (1801).
Durant la invasió napoleònica lluità contra els francesos i actuà com a espia al setge de Toledo i en altres ocasions. Més tard fou intendent de la divisió que manava Juan Martín el Empecinado (1812-13). Passà a Cadis, on entrà en contacte amb Juan O’Donojú, francmaçó destacat, i amb elements liberals.
Acabada la guerra, descontent pel règim absolutista de Ferran VII de Borbó i per la manca de recompensa pels seus serveis, participà en la conspiració del general Díaz Porlier (1815) des de Madrid; detingut, fou absolt per manca de proves.
Aleshores organitzà una conjuració per assassinar Ferran VII, muntada segons el sistema anomenat del triangle (cèl·lules de tres persones, que desconeixen les altres cèl·lules), motiu pel qual fou anomenada Conspiració del Triangle. Detingut pels sergents de marina que havien de perpetrar el crim, fou jutjat i executat.
(Alacant, 15 març 1816 – Madrid, 1883)
Periodista i polític. Col·laborà en el diccionari geogràfic de Pascual Madoz. Progressista, prengué part activa en la política del seu partit (1843-56) i fou diputat a corts.
Fou un dels fundadors de la “Revista de legislación y jurisprudencia” i publicà Manual de desamortización civil y eclesiástica (1856) i altres estudis jurídics. Fundà una editorial amb el seu nom, que s’ha especialitzat en obres de dret.
(Maó, Menorca, 24 agost 1748 – 15 maig 1816)
Advocat i traductor. Germà d’Antoni, Bartomeu, Josep i Joan. Es doctorà en drets a Avinyó (1775) i fou assessor del tribunal del crim i del tribunal del vice-almirallat durant l’ocupació britànica de Menorca (1798-1802).
Dominava, a més del llatí i el grec, l’hebreu i l’àrab, l’anglès, el francès, l’italià i l’alemany, i traduí al català diverses obres de Molière i també texts anglesos.
Fou membre de la Societat Maonesa de Cultura.
Dades dels Països Catalans 