(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355)
Noble. Iniciador de la línia siciliana dels barons de Vicari i Goderano. Obtingué el 1338 les baronies i la senyoria de Vicari (venuda el 1408), Palumba, Giardinello, Goderano i Ciafù.
Els seus descendents obtingueren les baronies de Montforte, Siculana i Marcatobianco, i la línia s’extingí a la fi del segle XVII.
Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII) Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. Fou l’iniciador de la branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia. Fou el pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma (Sicília, Itàlia, segle XVII – segle XVIII) Polític. Senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700).
Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1676) Duc de l’Arenella (1645) i príncep de Valguarnera. El 1161 comprà el principat de Niscemi de Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar.
Simó de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1743) S’intitulà, sense ésser-ho, comte d’Albons. Fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí.
Vidal de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVIII – 1768) Quart duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i senyor d’Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El seu nét cinquè fou:
Conrad de Vallguarnera i de Mantegna (Sicília, Itàlia, segle XX – 1966) Fou el desè duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo i cavaller de l’orde de Sant Joan. Només deixà dues filles.
Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.
El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480) Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:
Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Bisbe de Malta (1495). Era germà de:
Joan de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:
Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:
Francesc de Vallguarnera i del Carretto (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636) Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:
Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705) Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:
Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739) Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:
Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864) Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.
Vallgornera (Catalunya Nord, segle XIV) Noble del llinatge dels senyors de Vilanova de la Ribera (Rosselló). Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, i prengué la del rival d’aquest, Pere III el Cerimoniós. El 1344 combatia al costat de Pere III per sotmetre-li el Rosselló. Destacà a la presa d’Elna.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV) Cavaller de pare català, possiblement fill de Simó. Fou un bon defensor de l’illa contra els angevins. El 1349 era una de les figures més destacades a Catània, durant el setge a què fou sotmesa la plaça pels invasors.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XV) Noble. Probablement de la branca empordanesa de la família que s’havia establert a Sicília. El 1460 era un dels partidaris que la corona siciliana fos cenyida pel príncep Carles de Viana.
Simó de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV) Noble. Descendent de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Es manifestà favorable, el 1392, a la tornada de la reina Maria I a Sicília i al triomf dels interessos catalans a l’illa. El 1396 era recompensat d’aquesta actitud amb diverses donacions reials.
(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Dama. Filla del comte Mateu Sclafani.
Es casà amb Guillem Ramon de Montcada, primer comte d’Agosta, de la branca montcadina de Sicília.
Fill seu fou Mateu de Montcada i Sclafani, segon comte d’Agosta.
Eren fills de Ponç de Santapau i Filingeri.
Antoni de Santapau i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat príncep de Butera el 1563. Fou president i capità general de Sicília (1546) i cavaller del Toisó d’Or. A la seva mort no deixà fills i fou succeït pel seu germà Francesc.
Maria Antònia de Santapau i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVI) A la mort del seu germà Francesc heretà el principat de Butera, el marquesat de Militello i les baronies de Belmonte i Lentini. Muller de Girolamo Pietro Barrese, primer príncep de Pietraperzia, les seves possessions passaren a llurs descendents.
Francesc de Santapau i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1590) Successor del seu germà Antoni. Fou també cavaller del Toisó d’Or. A la seva mort el principat de Butera, el marquesat de Militello i les baronies de Belmonte i Lentini passaren a la seva germana Maria Antònia. El marquesat de Licodia passà a la seva filla natural:
Dades dels Països Catalans 