(País Valencià, segle XIX – )
Títol concedit el 1864, amb la grandesa d’Espanya, a Juan González de la Pozuela y Ceballos, per la seva intervenció a l’acció de Xest (1838) durant la Primera Guerra Carlina.
Ha passat als Álvarez de Lorenzana.
(València, 17 novembre 1804 – 1864)
Escriptor. Els seus Ensayos poéticos (1826) motivaren una controvèrsia important dins el romanticisme valencià. Pertangué a l’Acadèmia Apol·lo, de València, potenciada per Juan Nicasio Gallego i Eugenio de Tapia. Col·laborà a “El Fénix” i altres periòdics.
Publicà les novel·les Voyleano, o la exaltación de las pasiones (1827), Los terremotos de Orihuela (1829), Aventuras de un elegante (1832; de costums valencians), i les històriques La conquista de Valencia por el Cid (1831), Los expatriados (1834), Juana y Enrique, reyes de Castilla i, molt influït per Byron, Grecia (1838) i La hija del Asia (1848). Conreà també el teatre i altres gèneres literaris.
Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.
El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480) Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:
Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Bisbe de Malta (1495). Era germà de:
Joan de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:
Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:
Francesc de Vallguarnera i del Carretto (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636) Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:
Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705) Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:
Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739) Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:
Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864) Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.
(València, 6 abril 1864 – Madrid, 21 març 1913)
Polític. Primer marquès del Túria. Fill de Tomàs Trènor i Buccelli. Estudià a l’Academia de Artilleria i assolí el grau de tinent coronel (1910). Conservador, fou diputat a corts; president de l’Ateneu Mercantil de València (1909), projectà i dirigí l’organització de l’Exposició Regional (1909) i de la Nacional (1910) de València.
Traslladat a Madrid, constituí (1910) la Sociedad Hispano-Africana de Crédito y Fomento, dedicada a la compra de terrenys al Marroc, a l’edificació, a la fundació de factories comercials i organització de l’exportació i a l’establiment d’una companyia de navegació.
Era germà de Leopold i pare de Xavier Trènor i Azcárraga.
(València, 1864 – 1906)
Metge i escriptor. Llicenciat (1890) i doctor (1892) en medicina, col·laborà en diverses revistes literàries de València i Madrid.
Per al teatre escriví Los dos besos, El niño López, El gabán claro, La última cerilla, Doña Blanca de Albornoz, El dúo de la sultana, Un alma débil, Bouquet nacional i altres obres.
Publicà part de les seves poesies en Granos de arena i el recull de narracions costumistes Cuentos del Júcar (1901), que dedicà a V. Blasco i Ibáñez. Obtingué la flor natural dels Jocs Florals de València (1889).
(Perpinyà, 1807 – París, França, 1864)
Pintor i litògraf. Conreà sobretot la litografia: La declaració de la cambra de diputats al duc d’Orleans (1835) i Una Verge i la religió cristiana (1839).
(Barbastre, Aragó, segle XVIII – València, 1774/76)
Impressor. Formà societat en el seu establiment, que pertanyia a la seva família durant un segle, amb Cosme Granja des del 1746 fins al 1749.
Es féu famós per l’edició d’auques, romanços i d’altres publicacions populars, tradició que perdurà fins a l’any 1864 a càrrec de la seva vídua, Vicenta Devís (1780-1819) i de la seva filla:
Maria Teresa Laborda i Devís (València, segle XVIII – segle XIX) Impressora. A partir del 1820 continuà la impremta familiar, fins al 1825 en que passà al seu nebot:
Agustí Laborda i Galve (València, segle XIX – 1864) Impressor. Continuà la impremta familiar, fins a la seva mort, en que passà a Joan Martí.
(Arles, Vallespir, 13 juny 1801 – 12 juny 1864)
Prevere i poeta. Fou rector de Montalbà de l’Església i un dels precedents de la Renaixença de la Catalunya Nord. Com a eclesiàstic fou professor de teologia i d’escriptura fora de la terra nadiua.
Fins al 1882 no foren publicades un recull de les seves poesies per Josep Bonafont (Arles, vila fortunada, La dona forta, etc).
(València, 7 novembre 1864 – 25 maig 1937)
Pintor. Format amb Francesc Garcia i Marco i Joan Peyró. Obtingué premis importants en exposicions tant nacionals com internacionals.
Dedicat preferentment a a aquarel·la i al quadret a l’oli de petit format, exercí també la docència, a Manises i a València.
Conreà el retrat, la pintura d’història i el paisatge, i sobresortí per la lluminositat i la riquesa del color, que hom ha comparat amb la dels impressionistes.
Dades dels Països Catalans 