Arxiu d'etiquetes: 1590

Santapau i Branciforte -germans-

2 Respostes

Eren fills de Ponç de Santapau i Filingeri.

Antoni de Santapau i Branciforte  (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Fou creat príncep de Butera el 1563. Fou president i capità general de Sicília (1546) i cavaller del Toisó d’Or. A la seva mort no deixà fills i fou succeït pel seu germà Francesc.

Maria Antònia de Santapau i Branciforte  (Sicília, Itàlia, segle XVI)  A la mort del seu germà Francesc heretà el principat de Butera, el marquesat de Militello i les baronies de Belmonte i Lentini. Muller de Girolamo Pietro Barrese, primer príncep de Pietraperzia, les seves possessions passaren a llurs descendents.

Francesc de Santapau i Branciforte  (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1590)  Successor del seu germà Antoni. Fou també cavaller del Toisó d’Or. A la seva mort el principat de Butera, el marquesat de Militello i les baronies de Belmonte i Lentini passaren a la seva germana Maria Antònia. El marquesat de Licodia passà a la seva filla natural:

  • Ramil·la de Santapau (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Princesa de Palazzuolo. A la mort del seu pare rebé el marquesat de Licodia, el qual passà als seus descendents i del seu segon marit, Muzio Ruffo di Calabria, que es cognomenaren Ruffo di Calabria-Santapau.

Requena, Vicent

1 Resposta

(Cocentaina, Comtat, segle XVI – València, després 1590)

Pintor renaixentista. Probablement era germà de Gaspar Requena. Documentat del 1589 al 1590.

Pintà els retaules de Sant Jeroni, de Santa Anna i de la Concepció per a l’església de Sant Miquel dels Reis. Se li atribueixen altres obres pintades per a l’església de Sant Domènec, també a València.

També era bon retratista.

Miró, Dídac

Deixa un comentari

(Russafa, València, segle XVI – Roma, Itàlia, 1590)

Jesuïta. Estudià filosofia a París abans d’entrar en religió. Fou provincial a Portugal i confessor del rei Joan III d’aquell país. Més tard ocupà altres alts càrrecs de l’orde, entre ells el de provincial d’Aragó.

És autor de diverses obres, que escriví en llatí.

Mingot, Teodosi

Deixa un comentari

(País Valencià, 1551 – 1590)

Pintor. Fou deixeble de Francesc Ribalta. Completà la seva formació a Itàlia, amb Carducci. De tornada al país col·laborà amb Jeroni Cabrera. Treballà per a la cort espanyola.

Marc, Esteve

5 Respostes

(València, vers 1590 – 1668)

(o March)  Pintor. Deixeble de Pedro de Orrente i adscrit al barroc valencià. La seva pintura es caracteritzada per la complexitat de la composició, que generalment inclou molts personatges en actituds violentes.

Fou un excel·lent autor de batalles que conreà també la pintura religiosa, com ho proven les seves obres Pas del Mar Roig, Retrat de Juan Bautista de Mazo, La Santa Cena que es troben en el Museu del Prado de Madrid, en el Museu de Belles Arts de València (una sèrie de batalles) i a l’Acadèmia de San Fernando. És també autor d’alguns retrats.

El seu fill i deixeble fou Miquel Marc (València, 1633 – 1670)  (o March)  Pintor. Anà a Roma, on estudià amb Carlo Maratta. Com el seu pare, fou pintor de batalles, però sobresortí amb obres de temàtica religiosa i amb natures mortes. És autor de la Degollació dels innocents, la Coronació del Senyor i Sant Antoni i Sant Bartomeu en el martiri. El seu estil segueix la tradició d’Orrente i de Ribera.

Dávila Álvarez de Toledo y Colonna, Antonio Sancho

Deixa un comentari

(Madrid, 1590 – València, 1666)

Militar. Marquès de Velada i de San Román. Fou governador d’Orà i de Milà (1643-46), on rebutjà la invasió del príncep Tomàs de Savoia (1645).

En 1664-66 fou lloctinent del Regne de València.

Bauçà i Maiols, Gregori

Deixa un comentari

(Sóller, Mallorca, 1590 – València, 1656)

Pintor. Establert a València vers el 1620. Fou el deixeble més fidel de Francesc Ribalta.

Se li atribueixen diverses obres de temàtica religiosa, com La Resurrecció de Jesucrist, de l’església de Sant Andreu, i Sant Lluís Bertran, del temple de Sant Domènec.

Casanate i Alegre, Marc Antoni

Deixa un comentari

(Tarassona, Aragó, 1590 – Catalunya, 1658)

Escriptor i religiós carmelità. Nom amb què és conegut Marc Antoni Alegre i Casanate.

És autor de Paradisus Carmelitici decoris… (1639), obra de caràcter històric que fou censurada per la Sorbona i posada a l’Index, de Vida y encomios de san Prudencio, obispo de Tarazona, catálogo de sus obispos y de algunos sucesos notable de aquella ciudad (1626), i d’altres obres de caràcter històric i religiós.

Deixà inèdits uns comentaris morals i un martirologi carmelità.

Fenoll, Joan Esteve

Deixa un comentari

(Bagà, Berguedà, 1590 – Barcelona, 1663)

Filòsof tomista. Jesuïta i gramàtic.

Ensenyà a Girona i a Saragossa, on fou mestre de B. Gracián, fou rector dels jesuïtes de Perpinyà, Girona, Tarragona i Barcelona.

Durant el Corpus de Sang col·laborà amb les autoritats, i a la guerra dels Segadors féu costat a la Generalitat.

El 1653 fou elegit procurador a Roma de la congregació provincial d’Aragó.

Anglada y Sánchez, Pedro de Santiago

Deixa un comentari

(Sallent de Gàllego, Aragó, 5 març 1590 – Fonts, Aragó, 28 maig 1650)

Eclesiàstic. El 1634 fou elegit vicari general per la seva congregació (els agustins). Pocs anys després, el rei el presentà per al bisbat de Solsona (1640-45).

En plena crisi política, ocasionada per la guerra dels Segadors, fou desterrat pel govern francès, i passà a ocupar la seu episcopal de Lleida (1645-50) tan bon punt fou conquerida aquesta ciutat per les armes de Felip IV; la mort el va sobtar a Fonts mentre hi feia la visita pastoral.

Tant a Solsona com a Lleida es manifestà enemic del partit català i àdhuc amenaçà amb l’excomunió els que no acceptaven la sobirania de Felip IV.

Féu publicar unes Constituciones del sínode que celebrà a Lleida l’any 1646.