Arxiu d'etiquetes: Espanya (nascuts a)

Zaplana Hernández-Soro, Eduardo

Deixa un comentari

(Cartagena, Múrcia, 3 abril 1956 – )

Polític. Fou dirigent de la UCD d’Alacant, i el 1989 ingressà al Partit Popular. President del PP d’Alacant, fou regidor de l’ajuntament de Benidorm i després alcalde (1991-94), així com diputat a les Corts Valencianes (1991). El 1993 fou elegit president del PP de la Comunitat Valenciana.

El 1995 assolí una notable victòria en les eleccions autonòmiques, i esdevingué president de la Generalitat Valenciana gràcies a un acord amb Unió Valenciana. Revalidà el triomf, i per majoria absoluta, en les eleccions del 1999. En les del 2003 ja no es presentà. Membre de la Junta Directiva Nacional del PP.

El 2018 fou detingut i acusat de blanqueig de capitals i malversació.

Villanueva i Martínez, Antoni

Deixa un comentari

(Llorca, Múrcia, 30 agost 1714 – València, 27 novembre 1785)

Arquitecte i pintor. Fill de l’escultor alacantí Laureà Villanueva. S’educà a Oriola, molt influït per l’obra de Jaume Bort. Treballà principalment en aquesta zona, fins que es traslladà a València per ingressar a l’orde franciscà. El 1768 fou nomenat acadèmic de mèrit de Sant Carles.

De la seva obra, poc estudiada, són coneguts -com a arquitecte- alguns treballs anteriors al seu ingrés als franciscans: la portada principal de l’església de Santa Justa i Santa Rufina d’Oriola (1753), l’ampliació de la capella de la comunió de l’església de Sant Jaume, a la mateixa ciutat (1757), i un de posterior al seu ingrés, el disseny de l’ampliació de l’església de Montfort (1770).

Com a pintor -la part més ben coneguda de la seva activitat- la primera obra és el Sant Agatàngel de l’Arxiu Municipal d’Elx (1747), cosa que suposa un desconeixement de la seva etapa de formació. D’obres anteriors al seu establiment a València únicament es coneix El miracle de les hòsties, a Santa Maria d’Alacant. D’obres posteriors, n’hi ha, entre altres llocs, al convent de Sant Francesc de València, Requena i Aigües de Busot.

Vilanova, Bernat

Deixa un comentari

(Navarra, segle XV – ? , segle XVI)

Eclesiàstic. Mestre en arts, publicà a València el 1500 unes Notes, text gramatical per a l’ensenyament del llatí amb exemples en català.

Hom hi pot remarcar la influència dels autors clàssics -A. Nebrija, però, no hi és esmentat- i té un interessant pròleg amb nombrosos recursos literaris.

Valcárcel, Josep Antoni

Deixa un comentari

(Santa Cruz, Burgos, 1720 – València, 18 febrer 1801)

Agrònom. Introduí la nova agricultura basada en l’experimentalisme i la ciència aplicada.

Publicà Agricultura general y gobierno de la casa de campo, en deu volums (1765-95), adaptació de Le gentilhomme cultivateur de Dupuy-Demportes, i hi incorporà texts seus i d’altres membres de la Societat Econòmica de València i de Gregori Maians.

Unzeta, Martín

1 Resposta

(Biscaia, País Basc, segle XVI – Alacant, 1630)

Arquitecte. Treballà, sota les ordres d’Agustí Bernardino, en les obres del Col·legi de Sant Domènec d’Oriola (1611-15) i el 1615, en abandonar aquest l’obra, fou nomenat mestre major, i la dirigí fins al 1626.

Substituí aleshores Bernardino en la direcció de l’església de Sant Nicolau d’Alacant. El seu estil es confon amb el d’aquell.

Torres Martínez, Manuel de

Deixa un comentari

(La Unión, Múrcia, 25 gener 1903 – Almoradí, Baix Segura, 29 setembre 1960)

Economista. Llicenciat en dret per la Universitat de València, es doctorà a la de Bolonya, on rebé el mestratge de Luigi Einaudi. Milità a la Dreta Regional Valenciana i a FET y de las JONS. Aviat s’interessà per l’escola d’economia escandinava (Wicksell, Lindahl, Ohlin) i pel keynesianisme (Teoría general del multiplicador, 1944).

Dedicat a la docència, fou professor i catedràtic (1942) de la Universitat de València (d’economia política i finances públiques) i promotor de la facultat de ciències econòmiques, socials i polítiques de Madrid (1944), de la qual fou nomenat catedràtic de teoria econòmica (1945) i degà.

Ocupà diversos càrrecs en institucions públiques i intentà una certa racionalització de la política econòmica de l’Estat espanyol. Participà, per exemple, en els equips que elaboraren la comptabilització nacional i les taules input-output de l’economia espanyola (1954); és autor de Relaciones estructurales y desarrollo económico. Las tablas input-output como instrumento para la programación económica de España (1960).

Atret en una primera època pel nacionalisme econòmic, s’inclinà gradualment cap al neoliberalisme i el neocapitalisme (Juicio de la actual política económica española, 1956; Teoría y práctica de la política económica, 1958). La seva anàlisi de l’estructura econòmica d’Espanya –El problema triguero y otras cuestiones de la economía española (en col·laboració amb Higinio París) (1950), Proyecto de desarrollo de la región mediterránea. España (1959)-, des d’una perspectiva valenciana, el féu mostrar-se partidari de l’expansió agrària.

Col·laborà a “Anales de Economía”, “Revista de Economía Política”, “Agricultura” i “Información Comercial Española”.

Thous i Orts, Maximilià

1 Resposta

(San Esteban de Pravia, Astúries, 30 novembre 1875 – València, 27 novembre 1947)

Periodista i escriptor. Fill de Joaquim Josep Thous i Orts. De família valenciana, residí des de petit a València, on fundà la revista “El Gladiador” i col·laborà a “El Criterio” i “El Palleter”, que editava el seu oncle, Gaspar Thous i Orts. Treballà després a “El Correo Valenciano” i “El Correo” (1899-1910).

Fundà i dirigí la revista literària “El Guante Blanco” (1912-18) i el setmanari taurí “El Sobaquillo”. Dirigí “La Correspondencia de Valencia”, feta òrgan de la Unió Valencianista, partit pel qual fou candidat a distintes eleccions municipals.

Per al teatre escriví comèdies i sarsueles: De Carcaixent i dolces (1896), Portfolio de Valencia (1898), Moros y cristianos, La escala de Jacob, A la vora del riu, mare, Ama, hi ha foc?, Foc en l’era, L’últim lleó, El dragó del Patriarca, El rei de les auques i La cua de la rabosa.

Escriví les lletres -catalana i castellana- per a l’himne de l’Exposició Regional Valenciana, i la del pas doble El faller, amb música de Josep Serrano. Publicà poemes en diverses revistes i obtingué la flor natural als jocs florals de València (1901). Promogué i dirigí durant la Segona República un museu etnogràfic a València, desaparegut després.

Saralegui y López-Castro, Leandro de

Deixa un comentari

(el Ferrol, Galícia, 4 novembre 1892 – València, 25 novembre 1967)

Historiador de l’art i erudit. Ingressà a l’acadèmia militar d’Àvila, on prestà serveis al cos d’intendència i fou professor d’idiomes. Establert a València (1925), es dedicà a l’estudi de la iconografia i la pintura medieval valencianes.

Amb Ch.R. Post, esclarí i definí la personalitat artística de molts pintors valencians. Identificà Miquel Alcanyís amb els mestres de Gil i Pujades i del Bambino Vispo. Dedicà una particular atenció a Marçal de Sax, Pere Nicolau, Gonçal Peris, el mestre de Bonastre i el de la Porciúncula, i al binomi Jacomart–Reixac. Era membre de la Hispanic Society de Nova York i acadèmic de Sant Carles.

Publicà El Maestro de Santa Ana y su escuela (1950), El Museo Provincial de Bellas Artes de San Carlos (1954), la sèrie La pintura medieval valenciana i molts articles i monografies en revistes especialitzades.

Saborit Colomer, Andrés

Deixa un comentari

(Alcalá de Henares, Madrid, 10 novembre 1889 – València, 26 gener 1980)

Polític socialista. Membre de l’ala moderada del PSOE. S’oposà a l’adhesió a la II Internacional, al pacte de Sant Sebastià (1930) i a l’alçament d’octubre de 1934, va haver d’abandonar el càrrec de secretari de la UGT.

Exiliat el 1939, el 1977 tornà a Espanya i residí fins a la seva mort a València.

És autor de la biografia Julián Besteiro (1967).

Rubiales, Pedro de

Deixa un comentari

(Alburquerque, Extremadura, 1511 – Roma, Itàlia, 1582)

Pintor. També anomenat Francisco Roviale. Documentat a València el 1540 amb el nom de Pedro en el contracte del Retaule de santa Úrsula (Museu de Belles Arts de València).

Anys abans (el 1527) un tal Francisco Roviales treballà a Nàpols en el taller de Polidoro de Caravaggio, i rebé el nom de Polidorino. Col·laborador de Vasari cap al 1545, a la Sala de la Cancelleria, és seva la Conversió de sant Pau de l’església del Santo Spirito de Roma.

Bé que hi ha poques semblances entre el retaule de València i aquestes obres italianes, hom creu que són del mateix pintor.