Arxiu d'etiquetes: 1980

Villalonga i Pons, Llorenç

4 Respostes

(Palma de Mallorca, 1 març 1897 – 28 gener 1980)

Novel·lista i escriptor. Usà el pseudònim de Dhey. Germà de Miquel. Destinat per la família a la carrera militar o a l’eclesiàstica, va fer, en canvi, la de medicina. Es va especialitzar en psiquiatria i va ser sotsdirectori del Manicomi Provincial de Mallorca.

Incompatible amb els pressupòsits de la societat palmesana i de l’escola literària mallorquina, va publicar en català una novel·la, Mort de Dama (1931, edició definitiva el 1967). Va escriure en castellà diverses obres, i en un català on abunden les formes col·loquials mallorquines: La novel·la de Palmira (1952), Faust (1956), Bearn (1961), Desenllaç a Montlleó (1963), Aquil·les o l’impassible (teatre, 1964), La dama de l’harem (1974), entre d’altres.

És autor també de Desbarats (recull de peces teatrals, moltes d’elles esperpèntiques, 1965), Falses memòries de Salvador Orlan (1967), La Lulú (1970), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974, premi Josep Pla), etc.

Retrata en totes aquestes obres el món decadent de la Mallorca ancestral que no ha conegut la Revolució industrial, i on les formes de vida de l’antic règim són encara molt vigents. Bearn, sobretot, la seva gran creació, presenta analogies amb Il Gattopardo del príncep de Lampedusa, obra posterior a la versió castellana de Bearn i traduïda per Villalonga al català. La novel·la de Palmira retrata també una classe mitjana barcelonina tronada i abocada a l’anorreament.

La seva obra narrativa és una de les més importants de la literatura moderna i respon a un élan proustià.

Truc -publicació, 1974/80-

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1974 – 1980)

Publicació periòdica. De caire satíric, portava inicialment per subtítol Tres si jugues, al·lusió al joc de cartes. Inicialment setmanari, passà a ésser quinzenal. Bàsicament d’expressió francesa, admeté articles en català.

S’ocupà de manera especial dels problemes polítics, econòmics, socials i culturals de Catalunya del Nord. Els seus principals animadors foren Alain Paul i Lluís Monich i hi han col·laborat la major part d’intel·lectuals nord-catalans crítics davant la situació establerta, de dreta o d’esquerra, a Catalunya del Nord.

Torres i Maeso, Domènec

1 Resposta

(València, 20 novembre 1895 – 25 juny 1980)

Dirigent anarco-sindicalista. Membre de la CNT des de 1918-19, es destacà a partir del 1931 i el 1933 s’alineà amb els Sindicats d’Oposició; col·laborà regularment a “Sindicalismo” i després dirigí “El Combate Sindicalista” (València, 1933-36).

El seu paper en els dies de juliol de 1936, altra volta dins la CNT, el dugué a ésser el nou alcalde i membre important del Comitè Executiu Popular de Llevant i del Consell d’Economia (creat pel novembre 1936).

A l’exili, féu costat inicialment al comitè nacional encapçalat per Joan M. Molina (Juanel) i posteriorment s’alineà amb la CNT “política”. Tornà de l’exili el 1975.

Serra i Pastor, Miquel Manuel

Deixa un comentari

(Sóller, Mallorca, 8 juliol 1903 – Palma de Mallorca, 25 abril 1980)

Escriptor. Col·laborà a l’“Almanac de les Lletres” i “La Nostra Terra”.

Ha publicat la traducció al català de La familia de Pascual Duarte, de C. J. Cela, el recull de narracions Agredolç (1952) i la biografia Crist (1958).

Saborit Colomer, Andrés

Deixa un comentari

(Alcalá de Henares, Madrid, 10 novembre 1889 – València, 26 gener 1980)

Polític socialista. Membre de l’ala moderada del PSOE. S’oposà a l’adhesió a la II Internacional, al pacte de Sant Sebastià (1930) i a l’alçament d’octubre de 1934, va haver d’abandonar el càrrec de secretari de la UGT.

Exiliat el 1939, el 1977 tornà a Espanya i residí fins a la seva mort a València.

És autor de la biografia Julián Besteiro (1967).

Revista Catalana -Rosselló-

1 Resposta

(Rosselló, 1969 – 1980)

Òrgan de l’Institut Rossellonès d’Estudis Catalans que apareix trimestralment. Tracta de temes de filologia, literatura, erudició, folklore, etc.

Han format part de la redacció Enric Guiter, Modest Sabaté, Josep Picó i Jordi Costa, i hi han col·laborat Eugeni Cortade, Marcel Cazeilles i Elisabet Oliveres.

Iturbi i Bàguena, Josep

3 Respostes

(València, 28 novembre 1895 – Los Angeles, EUA, 28 juny 1980)

Pianista i director d’orquestra. Germà d’Empar. Estudià amb Joaquim Malats a Barcelona i fou pensionat per la diputació de València per estudiar al conservatori de París, on guanyà el primer premi el 1913.

Fou professor en el conservatori de Ginebra (1919-23), i a partir d’aquest darrer any inicià una carrera internacional com a pianista.

Dirigí la Rochester Philharmonic Orchestra (1936-44) i l’Orquestra Ciutat de València des del 1956. També actuà en pel·lícules musicals.

Compongué obres per a orquestra i piano i enregistrà nombrosos discs.

Hidalgo, Elvira d’

1 Resposta

(Vall-de-roures, Matarranya, 28 desembre 1891 – Milà, Itàlia, 21 gener 1980)

(Elvira Joana Rodríguez i Roglán)  Soprano. Estudià a Barcelona i a Itàlia. Debutà a Nàpols (1908) amb Il barbiere di Siviglia de Rossini.

S’especialitzà en Mozart, Cimarosa, Rosinni i Donizzeti i enregistrà alguns discs. Actuà sovint al Liceu de Barcelona entre el 1911 i el 1923.

Es retirà el 1936. Establerta a Atenes, fou professora de Maria Callas. En 1949-59 fou catedràtica de cant del conservatori d’Ankara (Turquia).

Hernández i Móra, Francesc

2 Respostes

(Maó, Menorca, 1905 – Ciutadella, Menorca, 1980)

Dibuixant i pintor. Fill de Francesc Hernández i Sanz, i germà de Joan. Formà part del Grup Menorca.

És conegut pels seus dibuixos publicitaris i pels seus dissenys de joies. La seva pintura anà derivant cap a l’informalisme.

Genevoix, Maurice

Deixa un comentari

(Decize, França, 29 novembre 1890 – Xàbia, Marina Alta, 8 setembre 1980)

Escriptor. Greument ferit a la Primera Guerra Mundial (1915), es donà a conèixer amb una sèrie de relats sobre dramàtiques experiències de la guerra.

Des del 1922 es convertí en el mestre de la novel·la camperola, amb un enfocament qualificat de naturalisme optimista; també és autor d’un cicle animalístic. Ingressà a l’Académie Française (1946), de la qual fou secretari perpetu (1958-73).

Va morir estant de vacances al País Valencià, i el 2020 les seves restes foren traslladades al Panteó Nacional de París.