Arxiu d'etiquetes: 1947

Thous i Orts, Maximilià

1 Resposta

(San Esteban de Pravia, Astúries, 30 novembre 1875 – València, 27 novembre 1947)

Periodista i escriptor. Fill de Joaquim Josep Thous i Orts. De família valenciana, residí des de petit a València, on fundà la revista “El Gladiador” i col·laborà a “El Criterio” i “El Palleter”, que editava el seu oncle, Gaspar Thous i Orts. Treballà després a “El Correo Valenciano” i “El Correo” (1899-1910).

Fundà i dirigí la revista literària “El Guante Blanco” (1912-18) i el setmanari taurí “El Sobaquillo”. Dirigí “La Correspondencia de Valencia”, feta òrgan de la Unió Valencianista, partit pel qual fou candidat a distintes eleccions municipals.

Per al teatre escriví comèdies i sarsueles: De Carcaixent i dolces (1896), Portfolio de Valencia (1898), Moros y cristianos, La escala de Jacob, A la vora del riu, mare, Ama, hi ha foc?, Foc en l’era, L’últim lleó, El dragó del Patriarca, El rei de les auques i La cua de la rabosa.

Escriví les lletres -catalana i castellana- per a l’himne de l’Exposició Regional Valenciana, i la del pas doble El faller, amb música de Josep Serrano. Publicà poemes en diverses revistes i obtingué la flor natural als jocs florals de València (1901). Promogué i dirigí durant la Segona República un museu etnogràfic a València, desaparegut després.

Tent, Vicent

Deixa un comentari

(València, 1922 – Madrid, 1947)

Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Durant la seva breu carrera artística havia destacat ja bastant en obres d’inspiració religiosa.

Sureda i Bimet, Joan

6 Respostes

(Valldemossa, Mallorca, 27 juliol 1872 – Palma de Mallorca, 28 abril 1947)

Col·leccionista i mecenes. Germà d’Emília. Acollí al seu palau de la cartoixa de Valldemossa personalitats artístiques i culturals, com John Singer Sargent, lord Chamberlain, Santiago Rusiñol, Joaquim Sorolla, Joaquim Mir, Maurice Barrés, Màrius Verdaguer, Antoni Maura, Azorín, Rubén Darío i Miguel de Unamuno, que li dedicaren escrits.

L’escriptor alemany Vigoleis Thelen el convertí en personatge literari al seu llibre Die Insel des zweiten Gesichtes. Publicà Noticia histórica sobre la obra y la vida de Rubén Darío en Mallorca (1950).

Era casat amb la pintora Pilar Montaner i Maturana (Palma de Mallorca, 1876 – Valldemossa, 1961). Fills seus foren Jacob, Pazzis i Pere Sureda i Montaner.

Mira i Franco, Carles

Deixa un comentari

(València, 14 març 1947 – 12 gener 1993)

Realitzador cinematogràfic.

Després d’alguns curt-metratges com Biotopo i Viure sense viure, a La portentosa vida del Padre Vicente (1978) desenvolupà un estil festiu i provocador, que emprà també a Con el culo al aire (1980), Jalea Real (1981), Que nos quiten lo bailao (1983), Karnabal (1985, en col·laboració amb Els Comediants), i Daniya, el jardí de l’Harem (1987), aquests dos últims films guardonats amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1989 rodà la comèdia El rey del mambo.

Martínez i Morellà, Vicent

Deixa un comentari

(València, 11 agost 1915 – Alacant, 22 maig 1983)

Historiador. Cronista d’Alacant, ha publicat Privilegios y franquezas de Alfonso X, el Sabio, a Alicante (1959), La iglesia de San Nicolás de Alicante (1960), Alicante monumental (1963), Capítulos de la cofradía de San Nicolás de Alicante, otorgados por Martín el Humano en 1402 (1964), Archivos y bibliotecas de la ciudad de Alicante (1971) i Alicante desde “La Gloriosa” hasta la Restauración (1868-1874) (1972).

Fou germà seu Francesc Martínez i Morellà  (València, 1902 – Alacant, 1947)  Escriptor. Col·laborà en la premsa d’Alacant i publicà el llibre Mallorca la hechizada (1931) i, en edició pòstuma, l’opuscle, Quins temps, aquells! (1966).

Duran i Tortajada, Miquel

4 Respostes

(València, 20 agost 1883 – 28 novembre 1947)

Escriptor i periodista. Germà d’Enric. Capdavanter del valencianisme catalanista, promogué els setmanaris “El Crit de la Pàtria” i “Renaixement”.

Dirigí el “Diari de Sabadell” i “La Publicitat”, i, retornat a València, fundà la revista, “La República de les Lletres”.

La seva poesia –Cordes vibrants (1910), Himnes i poemes (1916), Cançons valencianes (1929) i Guerra, victòria, demà (1938)- té un to civil, emotiu i de vegades popular.

Signava molt sovint amb el nom de Miquel Duran de València.

Cortina i Orts, Adela

Deixa un comentari

(València, 13 juliol 1947 – )

Filòsofa. Catedràtica de filosofia del dret, moral i política a la Universitat de València. El seu pensament troba l’arrel en Kant i segueix la via oberta per Habermas.

L’ètica que proposa és mínima, però tampoc no renuncia al millor d’allò que la humanitat ha après després de segles d’evolució: el valor de l’autonomia i la necessitat d’un consens per a l’organització de la vida jurídica i política.

De les seves obres cal esmentar: Crítica y utopía: la escuela de Francfort (1985), Ética mínima. Introdución a la filosofía práctica (1986), Ética sin moral (1990) i La fonamentació filosòfica i científica de l’ètica (1994).

Cabré i Aguiló, Joan

3 Respostes

(Calaceit, Matarranya, 2 agost 1882 – Madrid, 2 agost 1947)

Arqueòleg. Autodidacte, fou un dels excavadors més actius de la seva època.

Estudià les pintures rupestres de Calapatà (1903), barranc dels Gascons de Cretes (1907-08) i Valltorta (1917), i excavà els santuaris ibèrics de Despeñaperros i el poblet i la necròpolis d’Azaila (Aragó).

Escriví El arte rupestre en España (1915) i Cerámica de Azaila (1944).

Boví i Bernardo, Francesc

Deixa un comentari

(València, 1872 – 8 març 1947)

Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Destacà com a retratista.

Benlliure i Gil, Marià

8 Respostes

(València, 8 setembre 1862 – Madrid, 9 novembre 1947)

Escultor. Germà de Joan Antoni i de Josep, i format per aquest darrer, amplià estudis a Madrid (1871) i a Roma. Gaudí d’un prestigi molt sòlid entre l’element oficial i l’alta burgesia.

Escultor fecundíssim, amb un gran domini de la tècnica, la seva escultura, espectacular i efectista, síntesi de l’impressionisme i el realisme.

Entre la seva obra, repartida per tot el món, cal remarcar els monuments a Josep de Ribera, Patriarca Joan de Ribera, Marquès de Campo, a València, Alfons XII, Retiro de Madrid, San Martín, a Buenos Aires, Irigoyen, a Lima, i les tombes de Gayarre, al Roncal, i de Joselito, a Sevilla.

Desaprofità una part considerable del seu talent per la recerca de l’èxit immediat i per la submissió als gusts dels grups dominants. Les obres menys preocupades pel gust de la clientela revelen uns dots realment sòlids i infreqüents.

Fou el pare del pintor Josep Benlliure i Ortiz.