(València, 1640 – Múrcia, 1707)
Pintor. Fou deixeble d’Esteve Marc. Passà per Alacant (1678), però aviat s’establí a Múrcia.
Fou influït per Mateu Gilart, i féu pintures al convent de La Madre de Dios (Sant Agustí amb sant Llorenç Justinià i Sant Llorenç donant la comunió, 1689), a Santo Domingo (Les santes Margarides), etc.
Fill seu fou Llorenç Vila.
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 27 abril 1818 – Dima, Biscaia, 30 gener 1876)
Militar. Es graduà de tinent d’enginyers militars i participà en la primera guerra Carlina. Fou catedràtic de l’Academia de Ingenieros Militares de Madrid (1843). Amplià estudis a París (1847-51) i fou enviat a estudiar l’exposició de Londres del 1851.
Més tard serví a les Filipines, i després fou ascendit a coronel (1863) i li foren confiades tasques científiques, especialment treballs cartogràfics. Ascendit a general (1873), participà en el setge de Cartagena i lluità contra els carlins a Navarra, on morí en acció de guerra.
El 1854 havia publicat Nuevas minas de guerra (traduït al francès l’any següent).
(Alacant, 15 març 1748 – Aranjuez, Castella, 14 setembre 1808)
Militar i arqueòleg. Comte de Lumiares. Fou un arqueòleg típic del segle XVIII, un dels més destacats del País Valencià, sobretot en el camp de l’epigrafia i de la numismàtica, però, avançant-se al seu temps, valorà les ceràmiques. L’any 1800, fundà un jardí botànic a Mutxamel (Alacantí) que, en estat molt malmès, encara es conserva.
El 1808, arran de la invasió francesa, fou nomenat per la Junta Suprema del Regne de València vocal de la Junta Central de Cadis.
Publicà Medallas de las colonias, municipios y pueblos antiguos de España (1773), Barros saguntinos. Disertación sobre estos monumentos antiguos (1779), Lucentum, hoy ciudad de Alicante (1780) i una Carta crítica (1787) a l’obra geogràfica de Bernat Espinalt i Garcia Atlante español. Pòstumament, el 1854 fou publicat l’important recull Inscripciones y antigüedades del Reino de Valencia. Mantingué correspondència amb Gregori Maians.
El 1799, a la mort de la seva mare, esdevingué marquès de Castelo Rodrigo, príncep Pio di Savoia, duc de Nocera i marquès d’Almonesir.
(Elx, Baix Vinalopó, 26 abril 1654 – Còrdova, Andalusia, 28 gener 1731)
Eclesiàstic i teòleg. Fou bisbe d’Orense (1709) i de Còrdova (1718).
És autor de bon nombre d’escrits en llatí, de caràcter religiós i filosòfic.
(Maó, Menorca, 24 abril 1842 – Arnao, Astúries, 12 juny 1919)
Historiador. Director general de duanes.
Publicà Las mujeres del rey D. Pedro I de Castilla (1910), La muerte de D. Bernardo de Cabrera (1911), Enrique IV… (1912) i El monasterio de religiosas benedictinas de San Pelayo el Real de Oviedo (1913).
(la Sorollera, Matarranya, 4 juny 1775 – Calahorra, Rioja, 26 octubre 1832)
Músic. Fou mestre de capella a Alfaro i a Calahorra.
Escriví motets, himnos i nadales, un Pange lingua a set veus i dos cors, una Salve a quatre veus amb orgue i una missa, que Eslava publicà a la seva Lira Sacro-Hispana.
També escriví llibres teòrics notables, com una Teoría de la formación de los acordes, inèdita.
(Russafa?, València, segle XII – Màlaga, Andalusia, 1177)
Poeta andalusí. Panegirista del califa almohade ‘Abd al-Mu’min, visqué allunyat de la terra natal, a la qual dedicà nostàlgics poemes.
És autor de composicions bàquiques i amoroses, recollides en un divan, i d’una maqäma en elogi del càlam (Maqäma fi wasf al-qalam).
(Llucmajor, Mallorca, 1615 – Pamplona, Navarra, 1683)
Eclesiàstic. Professà al convent franciscà de Mallorca. Fou un notable predicador i director de consciències.
Traslladat a Madrid, fou confessor de Marianna d’Àustria, que el féu bisbe de Pamplona (1670). Tingué certes tibantors amb el capítol, per la seva rectitud i austeritat.
(Xàtiva, Costera, vers 1565 – Sevilla, Andalusia, 27 maig 1624)
Cosmògraf i navegant. Estudià a Madrid i a Sevilla.
El 1618 anà, amb els germans Nodal, a explorar l’estret de Magallanes i el cap d’Hornos (descobert dos anys abans), del qual determinà la latitud. En tornar fou nomenat (1620) pilot major.
Escriví el 1621 una obra tècnica de navegació, Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y de San Vicente y algunas cosas curiosas de navegación.
Amb el seu nom, Diego Ramírez, són designades un grup d’illes al sud de la Terra del Foc.
(Oriola, Baix Segura, 28 juny 1924 – Múrcia, 28 gener 2005)
Filòsof i escriptor. Fou catedràtic de fonaments de filosofia a la universitat de Múrcia.
Ha publicat els assaigs filosòfics Nuestra sabiduría racional en Dios (1950), El conocimiento natural de Dios (1955) i El valor de la verdad y otros estudios (1964).
Dades dels Països Catalans 