(Illes Balears, segle XII)
Governador almoràvit de les Balears (vers 1165-vers 1183). Succeí al seu pare després d’un complot palatí i mantingué fidelitat als almoràvits durant la invasió almohade de la Península.
Fonamentà la prosperitat econòmica del seu govern en la pirateria, de la qual els cristians, especialment els barcelonins, patiren les conseqüències.
El seu fill i successor, Muhammad ibn Ishäq ibn Gäniya, reconegué la sobirania almohade.
(País Valencià ?, segle XI – segle XII)
General almoràvit. Fill de Yusuf ibn Tasfin. Conquerí Aledo i Múrcia, d’on fou nomenat valí (1092-1115).
Un grup de notables valencians li oferí el govern per tal de destronar al-Qadir (1092), però no ho aconseguí (bé que envaí Dénia, Xàtiva i Alzira), així com tampoc d’ajudar la ciutat durant el setge del Cid.
Comandà les forces almoràvits que sortiren de València (1114) cap al Llobregat i foren derrotades pels catalans al congost de Martorell.
(Còrdova, Andalusia, 915 – 976)
Segon califa de Còrdova (961-976). Fill d’Abd al-Rahmän III.
Malgrat la coalició formada per Lleó, Castella, Navarra i els comtes Borrell I i Miró I de Barcelona, mantingué l’estabilitat de la frontera superior (campanyes del 963 i del 965), la qual fortificà estratègicament.
Sobrenom àrab del comte Sunifred I d’Urgell.
(País Valencià ?, segle XI)
Rei de Dénia (1044-76). Fill i successor de Mugähid.
Fou tolerant amb els súbdits cristians i mantingué bones relacions amb el comtat de Barcelona.
Fou derrotat pel rei Ammad I al-Muqtadir de Saragossa, que s’annexionà el regne.
(Illes Balears, segle XII – v 1229)
Darrer valí independent de Mallorca (1208-29).
Resistí inútilment a la conquesta catalana dirigida per Jaume I, i, fet presoner, morí a causa de les tortures sofertes.
(País Valencià, segle XIII)
Noble àrab. Conegut a les cròniques cristianes per moro Seit o Zayd. Reconegué la superior autoritat del califa almohade, però quan Jaume I de Catalunya-Aragó inicià la conquesta de les terres valencianes, Abu Sa’ïd s’afanyà a declarar-se tributari seu (1226).
Vers 1229 el murcià Ibn Hud li prengué Dénia, Xàtiva, Alzira i Bairén, i el 24 de gener de 1229 Zayyan ibn Mardanis l’expulsà de la ciutat de València.
Mitjançant tractats signats el 1229, 1232 i 1236, Abu Sa’id refugiat a Sogorb, s’acollí a la protecció de Jaume I, a qui acabà cedint tots els castells i rendes que encara li restaven a la zona septentrional del regne de València.
(Aragó ?, segle XI – 1081)
Rei de la taifa de Saragossa (1046-81). Fill de Sulaymän, dels Banu Had. Menà una política d’expansió territorial que el portà a emparar-se de Tortosa (1059), Lleida i Dénia (1076).
Les tropes castellanes de Ferran I l’ajudaren a frenar la reconquesta aragonesa a Graus, on vencé Ramir I d’Aragó i li donà mort (1063). Recuperà Barbastre (1065), que era en mans d’Ermengol III d’Urgell, que morí en la lluita.
Tingué desavinences amb el seu germà Yüsuf al-Muzaffar, senyor de Lleida, que el portaren a lluitar contra Mugahid, rei de Dénia i de les Balears.
Construí l’alcàsser de Saragossa, s’envoltà d’una cort erudita i cultivà la filosofia, les matemàtiques i l’astronomia.
(Illes Balears, segle XIII)
Cadí de Menorca. Restà com a sobirà de l’illa en esfondrar-se el poder almohade.
En reprendre Jaume I la campanya de Mallorca, aconseguí que Menorca no fos conquerida signant el tractat de cap de Pera (1232), per mitjà del qual l’illa restava dins la influència catalana.
Fou destronat el 1234 per Abu ‘Utman Sa’Id ibn Hakam (Illes Balears, segle XIII) Noble. Intervingué en la negociació del tractat de cap de Pera (1232). El seu fill i successor fou:
Abü ‘Umar ibn Hakam ibn Sa’ïd (Illes Balears, segle XIII) Noble. Quan l’illa de Menorca fou conquerida per Alfons II de Catalunya-Aragó (1287), obtingué permís per a traslladar-se a Ceuta amb la seva família.
Dades de Catalunya 