Arxiu d'etiquetes: musulmans

Almòndir

Sobrenom àrab del comte Sunifred I d’Urgell.

Alï ibn Mugahid

(País Valencià ?, segle XI)

Rei de Dénia (1044-76). Fill i successor de Mugähid.

Fou tolerant amb els súbdits cristians i mantingué bones relacions amb el comtat de Barcelona.

Fou derrotat pel rei Ammad I al-Muqtadir de Saragossa, que s’annexionà el regne.

Abü Yahya Muhammad ibn Ali ibn Abi Imran al-Tinmalali

(Illes Balears, segle XII – v 1229)

Darrer valí independent de Mallorca (1208-29).

Resistí inútilment a la conquesta catalana dirigida per Jaume I, i, fet presoner, morí a causa de les tortures sofertes.

Abü Sa’ïd ‘Abd al-Rahmän

(País Valencià, segle XIII)

Noble àrab. Conegut a les cròniques cristianes per moro Seit o Zayd. Reconegué la superior autoritat del califa almohade, però quan Jaume I de Catalunya-Aragó inicià la conquesta de les terres valencianes, Abu Sa’ïd s’afanyà a declarar-se tributari seu (1226).

Vers 1229 el murcià Ibn Hud li prengué Dénia, Xàtiva, Alzira i Bairén, i el 24 de gener de 1229 Zayyan ibn Mardanis l’expulsà de la ciutat de València.

Mitjançant tractats signats el 1229, 1232 i 1236, Abu Sa’id refugiat a Sogorb, s’acollí a la protecció de Jaume I, a qui acabà cedint tots els castells i rendes que encara li restaven a la zona septentrional del regne de València.

Abü Ga’far Ahmad al-Muqtadir

(Aragó ?, segle XI – 1081)

Rei de la taifa de Saragossa (1046-81). Fill de Sulaymän, dels Banu Had. Menà una política d’expansió territorial que el portà a emparar-se de Tortosa (1059), Lleida i Dénia (1076).

Les tropes castellanes de Ferran I l’ajudaren a frenar la reconquesta aragonesa a Graus, on vencé Ramir I d’Aragó i li donà mort (1063). Recuperà Barbastre (1065), que era en mans d’Ermengol III d’Urgell, que morí en la lluita.

Tingué desavinences amb el seu germà Yüsuf al-Muzaffar, senyor de Lleida, que el portaren a lluitar contra Mugahid, rei de Dénia i de les Balears.

Construí l’alcàsser de Saragossa, s’envoltà d’una cort erudita i cultivà la filosofia, les matemàtiques i l’astronomia.

Abü ‘Abd Alläh Muhammad

(Illes Balears, segle XIII)

Cadí de Menorca. Restà com a sobirà de l’illa en esfondrar-se el poder almohade.

En reprendre Jaume I la campanya de Mallorca, aconseguí que Menorca no fos conquerida signant el tractat de cap de Pera (1232), per mitjà del qual l’illa restava dins la influència catalana.

Fou destronat el 1234 per Abu ‘Utman Sa’Id ibn Hakam (Illes Balears, segle XIII)  Noble. Intervingué en la negociació del tractat de cap de Pera (1232). El seu fill i successor fou:

Abü ‘Umar ibn Hakam ibn Sa’ïd  (Illes Balears, segle XIII)  Noble. Quan l’illa de Menorca fou conquerida per Alfons II de Catalunya-Aragó (1287), obtingué permís per a traslladar-se a Ceuta amb la seva família.

Abu Abd Allah al-Mustansir

(Àfrica, segle XIII – 1277)

Califa de Tunis (1249-77).

El 1256 o 1257 signà un tractat amb Jaume I de Catalunya-Aragó, que reglamentà la presència comercial, militar i eclesiàstica catalana a Tunis i a la vegada que assegurà la neutralitat del rei català respecte a les pretensions del germà del califa, establert primer a Granada i després als regnes de Jaume I, sobre el tronc tunisenc. Successives donacions monetàries d’al-Mustansir mantingueren aquesta neutralitat.

Un nou tractat fou signat el 1271 entre els dos sobirans, després de la croada organitzada per Lluís IX de França contra Tunis, en la qual morí el rei francés (1270). El fracàs d’aquesta expedició militar fou degut en part a la neutralitat de l’emperador d’Alemanya, del rei de Castella i, sobretot, del rei de Catalunya-Aragó.

Abd al-Rahman (al-Andalus)

Abd al-Rahman I  (al-Andalus, segle VIII – Còrdova, Andalusia, segle VIII)  Primer emir independent d’al-Andalus. Perdé Girona (785), que passà als francs i als gots refugiats.

Abd al-Rahman II  (Toledo, Castella, 792 – Còrdova, Andalusia, 852)  Emir de Còrdova (822-852). Va debilitar amb ràpides campanyes de devastació la tendència expansiva cristiana. Envià les seves tropes contra Barcelona i Girona, i arrasà el Vallès (827).

Abd al-Rahman III  (al-Andalus, 891 – Còrdova, Andalusia, 961)  “al-Nasir”  Emir omeia (912-29) i primer califa de Còrdova (929). El 950 va rebre un delegat del comte Borrell II de Barcelona.

Abd al-Rahman IV  (al-Andalus, segle X – Guadix, Andalusia, 1018)  “al-Murtada”  Califa omeia de Còrdova. Fou proclamat califa a Xàtiva, on Ramon Borrell de Barcelona hi havia enviat també una expedició (1017).

Abd al-Malik al-Muzaffar

(al-Andalus, 975 – vers 1008)

Regent del califat de Còrdova. Imposà la seva hegemonia als regnes cristians, que foren víctimes de les seves ràtzies.

En una incursió d’aquestes devastà les terres meridionals dels comtats de Barcelona, Osona i Urgell (1003).

Yüsuf al-Muzaffar

(Catalunya, segle XI – 1079)

Senyor de Lleida (1046). De la família dels Banü Hüd.

Fou desposseït pel seu germà Abü Ga’far Ahmad al-Muqtadir, que havia heretat Saragossa.

Lleida no tornà a ésser independent fins a la mort d’al-Muqtadir (1081).