(Benassal, Alt Maestrat, 1612 – País Valencià, 1654)
Frare dominicà. Prengué l’hàbit a València el 1627. Es doctorà en teologia el 1640.
És autor de l’obra De primatu divinae libertatis ad sciendum (1654) i de diversos escrits teològics que restaren inèdits.
(Elx, Baix Vinalopó, 26 abril 1654 – Còrdova, Andalusia, 28 gener 1731)
Eclesiàstic i teòleg. Fou bisbe d’Orense (1709) i de Còrdova (1718).
És autor de bon nombre d’escrits en llatí, de caràcter religiós i filosòfic.
(València, 1568 – 8 agost 1631)
Poeta. Fill de Gaspar Mercader i Mercader i germà de Baltasar Mercader i Carròs i de Miquel Mercader i de Cervelló.
Pertanyé a l’Acadèmia dels Nocturns (1591) amb el sobrenom de Relámpago i en presidí a casa seva (1593) algunes sessions.
Autor de la novel·la pastoral El Prado de Valencia (1600), que inclou gran nombre de poesies d’ell mateix i d’altres poetes com ara Guillem de Castro, Gaspar Aguilar, Carles Boïl, etc.
Fou el pare de Laudomi Mercader i de Centelles (País Valencià, 1592 – 1654) Segon comte de Bunyol. Fou un famós corredor de boux. A la seva mort només deixà una néta:
(Palma de Mallorca, 1654 – 1732)
Erudit carmelità. Prior del convent de Palma, fou professor de teologia a l’Estudi General Lul·lià, on introduí la filosofia de Roger Bacon.
Els seus nombrosos estudis sobre història religiosa de Mallorca, teologia i dret canònic, han restat inèdits.
(València, 1577 – 1654)
Metge. Fou professor d’aforismes a la Universitat de València, i publicà Aforismos y pronósticos.
Felip IV de Catalunya el nomenà metge de cambra, però no arribà mai a traslladar-se a la cort.
Escriví Relación y discurso de la esencia, preservación y curación de las enfermedades pestilentes que hubo en la muy noble y leal ciudad de Valencia en 1647.
(País Valencià, 1654 – 1722)
Pintor. Pintà bastant a València i a Múrcia. A Sant Joan de l’Hospital hi ha la seva tela representant la defensa de Malta.
(València, 1654 – 1694)
Poeta. És autor de poesies en castellà i d’alguns altres escrits.
(Graus, Ribagorça, s XVI – Osca, Aragó, 1654)
Eclesiàstic. Consultor de la inquisició d’Aragó, catedràtic de cànons de la universitat de Lleida, de la qual fou rector més tard, i bisbe de Castoria (1639-41) i d’Osca (1641-54).
Publicà escrits jurídics.
(Sicília, Itàlia, segle XVII – )
Títol feudal atorgat el 1654 a Carles d’Aragó i Tagliavia, comte de Castelvetrano.
El 1692 passà als Pignatelli d’Aragona.
(Palma de Mallorca, 16 maig 1628 – Alger, Algèria, 30 agost 1654)
Captiu dues vegades, fou condemnat a morir cremat a Alger. Apostatà de moment, però, penedit, confessà la seva fe cristiana.
Les seves relíquies foren dutes a París pels paüls i, el 1750, traslladades a Palma de Mallorca.
Li fou obert un procés de beatificació, que fou suspès el 1805 per les autoritats napoleòniques.
Dades dels Països Catalans 