(Palma de Mallorca, 1797 – 1849)
Metge. Figurà entre els fundadors de l’Acadèmia de Medicina de Mallorca (1828). Pertanyia a diverses corporacions doctes.
És autor de diversos escrits professionals i d’una inacabada Historia médico-tipográfica de les Balears.
(Perpinyà, 22 agost 1787 – París, França, 21 gener 1849)
Impressor i erudit. Fill de Pere Tastu i Mundi, amb qui col·laborà fins que s’establí a París, on féu d’editor i de periodista. Entrà en política, s’arruïnà i, retornat al Rosselló, es dedicà a l’estudi de la llengua i la literatura pròpies.
Deixà manuscrits interessants, avui a la Biblioteca Mazarine de París, i publicà Mémoire sur la littérature catalane i la traducció Los contrabanders (1833).
(València, 13 desembre 1849 – 7 juliol 1880)
Pintor. Féu la carrera d’arquitecte. Fou deixeble de Francesc Domingo i Marquès, a València, i de Domenico Morelli, a Roma.
Obtingué una segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid el 1876 amb el quadre Presó de la darrera reina de Mallorca (adquirit pel govern i dipositat al Senat, Madrid), obra influïda per Emili Sala i E. Rosales.
(Benimàmet, Horta, 1849 – València, 1907)
Músic. Escolà de la capella del Corpus Christi de València, estudià de més gran als conservatoris de Madrid i de París.
Compongué peces per a piano, obres didàctiques i sarsueles. Ensenyà piano al Conservatori de València.
(València, 10 novembre 1786 – París, França, 5 maig 1849)
Editor. Fou diputat per València i el 1823 hagué d’emigrar per raons polítiques (restabliment de l’absolutisme). A Londres obrí una llibreria i ensenyà gramàtica castellana a l’Ateneu Espanyol.
Establert posteriorment a París (1830), publicà una Gramática de la lengua castellana (1830) i reuní una valuosa biblioteca espanyola, el catàleg de la qual va ésser publicat pel seu fill Pere Salvà i Mallén a València el 1872 (Catálogo de la biblioteca Salvà).
(València, 16 maig 1849 – Madrid, 22 desembre 1905)
Escriptor. Fill de Jaume Sales i Gomis. Llicenciat en lleis i en filosofia i lletres, col·laborà, a Madrid, a “El Diario Español” i “El Gobierno”. Afiliat al partit constitucional, fou director del seu òrgan, “El Diario de Valencia”. Fou diputat (1881 i 1904) i governador civil d’Astúries i Huelva.
Escriví sainets en català (Un granerer de Torrent, La gallina del veïnat i Pepa la bonica) i, en castellà, comèdies (Dos para dos, Entre marido y mujer, Virgen y mártir) i drames (La campana del suplicio i Las culpas de los padres).
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 16 febrer 1849 – Madrid, 4 gener 1910)
Arqueòleg. S’inicià en l’arqueologia com a afeccionat. Fou el capdavanter de la descoberta dels grans jaciments púnics d’Eivissa, a l’inici del segle XX. Presidí la Societat Arqueològica Ebusitana, fundada el 1903.
Publicà el primer llibre important sobre l’Eivissa cartaginesa: Los nombres e importancia arqueológica de las Islas Pithyusas (1906).
Fou el pare de Carles Roman i Ferrer.
Dades dels Països Catalans 