(Perpinyà, 22 agost 1787 – París, França, 21 gener 1849)
Impressor i erudit. Fill de Pere Tastu i Mundi, amb qui col·laborà fins que s’establí a París, on féu d’editor i de periodista. Entrà en política, s’arruïnà i, retornat al Rosselló, es dedicà a l’estudi de la llengua i la literatura pròpies.
Deixà manuscrits interessants, avui a la Biblioteca Mazarine de París, i publicà Mémoire sur la littérature catalane i la traducció Los contrabanders (1833).
(Pollença, Mallorca, 1787 – Llucmajor, Mallorca, 1863)
Eclesiàstic. Doctor en teologia (1810), s’ordenà de sacerdot el 1811. Residí uns quants anys a França i Itàlia. Tornà a Mallorca el 1844, i el 1852 fou nomenat canonge de la seu.
Publicà Meditacions sobre els passos des Viacrucis (1852) i Corona de Maria Santíssima de los Dolors en el nou Calvari de Felanitx (sd).
(Llucmajor, Mallorca, 1735 – 1787)
“Rafel des Puig de Ros” Poeta popular. Teixidor de lli.
És autor de nombrosos sainets mallorquins que obtingueren èxits remarcables durant el segle XVIII, però que, en no ésser publicats, passaren a considerar-se anònims; només es coneix l’Entremès de na Faldó Gomila.
(Escalante, Castella, 1683 – València, 1757)
Arquitecte. Establert d’infant a València, es formà amb el seu oncle Joan Baptista Pérez.
Obres seves són les torres de les esglésies de Sant Llorenç, de Russafa, de Campanar i l’edifici de Sant Pius V, a València, l’església de Xelva i la reforma de la de Sant Nicolau de Requena.
El seu fill i deixeble fou:
Joan Baptista Mínguez (València, 1715 – 1787) Arquitecte. Es traslladà a Madrid, on col·laborà amb Saccheti en el projecte del Palau Reial. De retorn a València, intervingué en la creació de la Acadèmia de Sant Carles, de la qual esdevingué tinent director d’arquitectura (1768) i director honorari (1775). Participà en el projecte de la Duana de València.
(País Valencià, segle XVI – 1632)
Quart comte d’Albaida. El 1605 fou creat primer marquès d’Albaida. Fou comanador de Silla a l’orde de Montesa.
Tingué, entre d’altres fills, Jerònima del Milà i Corberan de Let, i:
Joan Paulí Milà d’Aragó i de Borja (País Valencià, segle XVII – 1673) Segon marquès d’Albaida. Es casà (1638) amb la pubilla Marianna Peris Sabata de Calataiud i Mateu, i foren pares de:
Eiximén-Peris Milà d’Aragó i Sabata de Calataiud (País Valencià, segle XVII – 1690) Tercer marquès d’Albaida. Es casà amb Miquela Mercader i de Palafox, comtessa de Bunyol. Fou succeït en el marquesat pel seu fill:
Eiximèn-Peris Milà d’Aragó i Mercader (País Valencià, segle XVII – 1732) Quart marquès d’Albaida. Per successió materna també fou el setè comte de Bunyol. Fou el pare de:
Francesc de Paula Milà d’Aragó i Bellvís de Montcada (País Valenciá, segle XVIII – 1787) Cinquè marquès d’Albaida (gran d’Espanya des del 1771) i vuitè comte de Bunyol. Morí sense successió.
(València, 8 octubre 1712 – 22 març 1787)
Pintor. Deixeble d’Evarist Muñoz. Fou acadèmic de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles de València i taxador de pintures. Féu de pintor per a la Inquisició.
Dedicat a les pintures de flors, als bodegons i als temes religiosos, entre les seves obres destaquen una Pietat, el Retaule de la solitud i la tela Paisatge de Telèmac.
(Catarroja, Horta, 23 juny 1707 – València, 18 maig 1787)
Compositor. Deixeble de Pere Rabassa, ocupà el càrrec de mestre de capella a Albarrasí, a l’església parroquial dels Sants Joans, del Col·legi de Corpus Christi de València (cap al 1750).
Se’n conserven una sèrie d’obres religioses d’una gran qualitat, com Salve Regina, a vuit veus, Magnificat, a dotze veus, Laudate Dominum, a disset veus, Dixit Dominus, a dotze veus, Nunc dimittis, a onze veus, Beatus vir, a deu veus, i Domine ad adjuvandum, a set veus.
(València, 1787 – 1843)
Escultor. Fill de Josep Gil. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, fou escultor honorari de la ciutat de València (1829).
És autor de notables baixos relleus de tema mitològic i religiós, alguns dels quals es conserven a les acadèmies de Sant Carles i de San Fernando de Madrid; un dels millors és al Museu de València.
(Palma de Mallorca, 1787 – Madrid, 14 octubre 1861)
Metge. Fou catedràtic d’història de la medicina del Col·legi de Medicina de Barcelona (1821-22) i del de San Carlos de Madrid, ciutat on anà a residir i ocupà alguns càrrecs importants, i on assolí bona fama.
És autor de traduccions del francès al castellà de manuals de cirurgia (1827-32) i fisiologia (1818), i publicà unes lliçons d’homeopatia (1850-51).
(Maó, Menorca, 1787 – 1857)
Frare agustí. Excel·lí en l’ensenyament i la predicació. Escriví obres religioses.
Dades dels Països Catalans 