(Illes Balears, segle XV – segle XVIII)
Família aristocràtica. Famosa per la seva rivalitat amb la família Espanyol, que originà cruentes lluites fins al segle XVIII, amb el nom de canamunts i canavalls.
Els dos cognoms han perdurat en dos topònims del raval de Palma de Mallorca i el tema fou recollit per escriptors romàntics i de la Renaixença.
(Illes Balears, segle XII)
Almirall almoràvit al servei dels Banü. Capturà l’estol almohade que a les ordres del mercenari català Ibn Ruburtayr, que ell empresonà, s’havia desplaçat a Mallorca per tal d’aconseguir el vassallatge dels successors d’Ishäq ibn Gäniya.
(Illes Balears, segle XII)
Fill del valí almoràvit Ishäq ibn Gäniya. Decidit enemic dels almohades, deposà el seu germà Muhammad ibn Ishäq ibn Gäniya quan aquest s’inclinava a acceptar la proposta de vassallatge enviada pel soldà almohade Abü Ya’qüb al-Mansür.
Amb l’esquadra capturada a Ibn Ruburtayr, substituïda la seva tripulació per mallorquins addictes a la seva causa, es dirigí a Ifrïqiyya i entrà a Bugia (1184), després de nomenar regent de les illes el seu germà Talha.
Mentrestant, Ibn Ruburtayr es revoltà i, amb la seva ajuda, Muhammad recuperà el govern i reconegué l’almohade al-Mansür.
Illa de les Illes Balears: 702 km2, 94.875 hab (2011), densitat: 135,15 h/km2, capital: Maó
És l’illa més septentrional i oriental, la segona en extensió i la tercera en població de les Illes Balears.
Està formada per 8 municipis: Alaior – es Castell – Ciutadella – Ferreries – Maó – es Mercadal – es Migjorn Gran – Sant Lluís
GEOGRAFIA FÍSICA: Geològicament, es divideix en 2 contrades ben diferenciades: la de Tramuntana i la de Migjorn, separades per una línia, visible per la notable diferenciació dels terrenys, equidistant de les costes nord i sud i que, començant al port de Maó, mor a les platges d’Algaiarens al nord de Ciutadella. Els terrenys de Tramuntana (nord-est) pertanyen a l’era paleozoica, al mesozoic i al quaternari. Aquests terrenys primaris constitueixen la nota discordant de la geologia baleàrica, puix que falten per complet tant a l’illa de Mallorca com a la d’Eivissa i són la prova que Menorca va formar part (amb la meitat nord-est del Sistema Mediterrani Català) del massís Catalanosard que ocupava el Mediterrani nord-occidental. Els terrenys de Migjorn (sud i oest) corresponen a l’era terciària.
Quant a l’orografia, l’illa presenta un relleu molt modest, per tal com Menorca és una extensa plana interrompuda tan sols en el sector nord per una sèrie de turons d’escassa altitud que pertanyen a les formacions devonianes i triàsiques. La serra de la costa nord s’inicia prop de Maó i s’eleva suaument a mesura que s’acosta al centre de l’illa, on es troba l’altitud màxima, el Toro (358 m), format per calcàries triàsiques. Més a ponent i també en terrenys secundaris s’aixeca sa Falconera (205 m). En els terrenys devonians del terme de Ferreries s’aixequen els turons de s’Esclusa i de Santa Àgueda, de 275 i 264 m, respectivament. La contrada meridional, el Migjorn, és una plataforma uniforme i completament plana, d’una altitud mitjana que oscil·la entre els 25 i els 100 m, en un pla inclinat vers la costa migjornenca que a la vora del sector muntanyós de Tramuntana assoleix els 150 m. La uniformitat d’aquesta plana tan sols és alterada per solcs profunds oberts per les aigües corrents (barrancs de Santagaldana, Trebalúger, etc) que baixen cap a mar, mentre les superfícies rocoses apareixen retocades per un modelat càrstic poc acusat.
El litoral és constituït per una muralla rocosa que circumda els 200 km (sense els illots) de perímetre que aproximadament té l’illa. La costa nord, més articulada, és especialment alta en el sector de formació juràssica que resisteix millor les envestides del mar (port de Fornells). En canvi, en el sector comprès entre Maó i el cap de Favàritx l’erosió marina ha desgastat més intensament la blana roca devoniana, fet que ha produït un lent retrocés de la línia de costa i ha donat lloc a nombrosos baixos i esculls. Els principals accidents de la costa de Tramuntana són els caps de sa Cavalleria, de Favàritx i de la Mola, i profundes entrades com els ports d’Addaia i de Fornells. Als extrems oriental i occidental de l’illa s’obren els ports de Maó i Ciutadella, respectivament. La costa de Migjorn és menys articulada i més uniforme; hi predominen els penya-segats de perfil rectilini, interromputs per cales que es formen a les desembocadures dels barrancs (cala Santagaldana, Macarella, cala en Porter, etc).
El clima és mediterrani, d’estius llargs i càlids i hiverns benignes, i les precipitacions són superiors als 600 mm. Però la característica climàtica més acusada del clima menorquí és el vent, especialment la tramuntana procedent del nord-est (golf de Lleó) que, a causa de manca de barreres muntanyoses importants, escombra l’illa d’un costat a l’altre; en són testimoni la major part dels arbres doblegats vers el sud per les tramuntanades. La temperatura mitjana del mes més fred és de 10,5ºC (gener), i les gelades hi són poc freqüents. La temperatura mitjana del mes més càlid és de 24,5ºC (agost). Els màxims pluviomètrics es registren a la tardor (octubre i novembre); la primavera és seca.
Tot i que les precipitacions són relativament abundants, l’evaporació, la sequedat de la tramuntana i la natura del rocam fan de Menorca l’illa més seca de les Balears. La xarxa hidrogràfica és molt poc important; no hi ha cap riu, a causa principalment de la natura calcària de la part occidental i meridional de l’illa, de l’horitzontalitat dels terrenys i de la poca llargada dels torrents.
El bosc ocupa aproximadament el 18% de la superfície total i, encara que el bosc tradicional és d’alzines, actualment els pins en constitueixen les masses més grans. El matoll ocupa extensions importants i és format per llentiscles, estepa negra i lleteres al sud, mentre que al nord els llentiscles alternen amb els brucs i les murtres. L’ullastre és l’espècie arbòria més característica de l’illa.
POBLACIÓ I ECONOMIA: Al començament del segle XX el creixement demogràfic experimentà una forta acceleració i la població passà de 37.576 h el 1900 a 42.082 el 1910. Però ha estat durant el període entre el 1960 i el 1996 que el creixement ha assolit l’índex més elevat de tot el segle gràcies a l’expansió econòmica i al desenvolupament del sector turístic amb una acceleració de la indústria de la construcció. La zona occidental de l’illa és la més densament poblada, i la població es concentra bàsicament a les dues ciutats de Maó i Ciutadella, que concentren el 64% de la població de l’illa, bé que la població disseminada en masos és important.
L’economia illenca és basa fonamentalment en el sector secundari i terciari (activitats turístiques). Des del començament del segle XX, Menorca va entrar en un període d’expansió progressiva fonamentada en la industrialització, que descansa sobre dos pilars: indústria del calçat i la bijuteria, flanquejats per l’agricultura i pel turisme. L’agricultura menorquina, que s’ha desenvolupat sempre en un medi advers, a causa de la formació rocosa del sòl, l’escassa fondària de la capa cultivable, i la impetuositat del vent era, fins fa molts pocs anys, bàsicament cerealista de secà (blat, ordi, civada), amb rendiments molt baixos. Malgrat això, el camp menorquí sofrí una profunda transformació i els conreus de farratges han passat a ocupar un lloc destacat, especialment l’enclova, lleguminosa poc coneguda fora l’illa, introduïda durant el domini anglès i molt adaptable a les terres de secà. Aquests farratges mantenen una important cabana bovina dedicada a la producció de llet amb la qual es fa el formatge tradicional. Altres conreus de secà són els cigrons, patates, tomàquets, síndries i melons; molt abundants són les figueres. Entre els conreus de regadiu cal destacar el blat de moro, els arbres fruiters i les hortalisses. L’estructura agrària presenta un net predomini de l’explotació mitjana i gran, constituïda per finques d’explotació unifamiliar. La pesca és poc important, hi ha uns quants bous amb base a Maó i a Ciutadella (gambes); destaca qualitativament la llagosta a Fornells, a la costa nord. Dins el sector industrial cal destacar, juntament amb les indústries ja esmentades, la de productes de goma, la formatgera i la de materials per a la construcció. Aquesta darrera activitat ha pres molt d’increment els darrers anys a causa del desenvolupament turístic. Comercialment, l’illa està dividida en dues àrees molt desenvolupades, amb centres a Maó i a Ciutadella.
HISTÒRIA: El fet que Menorca tinguí una situació cèntrica dins el Mediterrani occidental (equidistant de les costes ibèriques, de les illes de Còrsega i Sardenya i fins i tot d’Àfrica), n’ha fet des dels primers temps un pont entre aquests distints àmbits mediterranis i n’ha determinat la personalitat històrica. No resten testimonis de cultures paleolítiques i són incertes les restes neolítiques. Molt abundants són, en canvi, les restes d’una primera civilització emparentada amb la dels pobles del llevant mediterrani, que degueren arribar-hi navegant per la ruta anomenada de les Illes seguint el camí marcat pels comerciants que cercaven el coure i l’estany d’Occident. Posteriorment s’hi desenvolupà, a partir del final del mil·leni –II, una cultura molt brillant i personal anomenada talaiòtica, caracteritzada per grans construccions ciclòpies semblants a les de Mallorca, Sardenya i Malta, però tipològicament molt originals, repartides en molts poblats (Torre d’En Gaumés, Trepucó, Talatí), d’extensió variable, algunes de les quals eren fortificades (Son Carlà). Aquesta civilització va mantenir contactes esporàdics amb fenicis, grecs i cartaginesos.
La romanització començà l’any –122 amb la conquesta de les Balears per Q. Metel, però pot afirmar-se que la cultura talaiòtica hi subsistí fins al segle I. El cristianisme va arribar a l’illa cap al segle IV (ho testimonien les restes de diverses basíliques paleocristianes). Cap a l’any 427 els vàndals van conquerir Menorca, potser per poc temps i sense gaire efectivitat, però el fet va desconnectar l’illa del món i hi va encetar una etapa d’extrem aïllament, d’inseguretat i de decadència econòmica que es degué prolongar fins a la tardana conquesta musulmana, bé que amb breus parèntesis de contactes amb bizantins i normands. Els musulmans no es van instal·lar a l’illa fins al 903, però, malgrat la brevetat relativa de l’estada, l’illa va estar molt influïda per la civilització islàmica. Al principi, l’illa va dependre del califat i, després, dels taifes de Mallorca i de Dénia. Quan Jaume I va haver conquerit Mallorca (1229), Menorca, que no arribà a ésser envaïda, es va declarar nominalment tributària de la corona catalano-aragonesa; però l’any 1287, i tot i que l’illa pertanyia jurídicament al regne de Mallorca, Alfons II de Catalunya la va conquerir per la força de les armes i la repoblà parcialment.
En aquella època Menorca gaudí de l’esplendor nàutica i comercial catalana i d’una certa prosperitat en l’economia, basada en la cria de bestiar oví per a la producció de llana; però a la fi del segle XIV inicià una forta decadència econòmica i demogràfica motivada per una nova etapa d’aïllament, en la qual les fams (a causa de la precarietat de la producció agrícola) i les epidèmies van fer estralls a l’illa. La situació va empitjorar amb les lluites socials entre l’aristocràcia i la pagesia, semblants a les de Mallorca i, després, entroncades amb la guerra entre Joan II i la Generalitat. Al segle XVI la situació va empitjorar a causa de les incursions de pirates barbarescos que amenaçaven amb la despoblació de l’illa. Al segle XVII va començar una tímida recuperació econòmica amb la renaixença de la marina i de l’agricultura.
Durant la guerra de Successió fou conquerida per les forces angleses aliades de l’arxiduc Carles III; poc després Anglaterra assolí a Utrecht (1713) la possessió de l’illa. Amb la presència anglesa, Menorca va entrar plenament en el món modern i Maó i el seu port esdevingueren un empori de marins, meitat comerciants, meitat pirates, que lluitaven en cors sota bandera anglesa contra vaixells i ports hispànics i francesos. Al camp, la política il·lustrada del governador anglès Kane va impulsar el desenvolupament i la modernització de l’agricultura. El segle XVIII va ésser anglès per a l’illa, llevat d’uns breus parèntesis de dominació francesa i espanyola, i quant, al començament del XIX, Menorca va retornar a Espanya, la puixant marina menorquina encara va conservar durant uns quants anys la importància que havia tingut, comerciant amb blat del mar Negre; quan aquest comerç s’acabà, per les lleis proteccionistes del 1820, molts menorquins emigraren a Algèria. A la fi del segle una modesta industrialització (sabateria, bijuteria) reanimà la vida insular.
El notable desenvolupament cultural de la població durant el segle XVIII es va prolongar durant el XIX, i l’illa va ésser un focus important de cultura; hi van excel·lir escriptors i erudits com Joan Ramis i Ramis, dramaturg que va emprar la llengua catalana en moltes de les seves obres, entre altres raons perquè el català havia estat llengua oficial durant la dominació britànica. L’any 1936 i durant tota la guerra civil, fins a la rendició (febrer 1939), Menorca va ésser l’única illa de les Balears pertanyent a l’Espanya republicana. A la fi del règim franquista, l’illa passà a formar part de la comunitat autònomica de les Illes Balears, regida per un Estatut d’autonomia. Dins aquest sistema administratiu, compta amb un Consell Insular propi.
ART.- A Menorca es desenvolupà una cultura similar a la de Mallorca, relacionada amb la d’Argar, influïda per diversos corrents mediterranis. Els monuments artístics menorquins pertanyen quasi exclusivament a la cultura talaiòtica de l’edat del bronze. És tracta de construccions megalítiques de notables proporcions i originalitat. El tipus més important són els talaiots (torratxes troncocòniques, sovint massisses), gairebé tots situats al sud de l’illa, les taules (enormes T majúscules, construïdes amb dues lloses de pedra calcària i situades al centre d’un cercle de pilastres), que no existeixen a cap altra illa de les Balears, i les navetes (edificacions sepulcrals de forma de barca invertida). Talaiots i taules apreixen sempre entre les ruïnes de poblats, mentre que les navetes aconstumen a ésser aïllades. L’autèntica funció d’aquests monuments és encara un enigma: el millor conservat d’aquest període és la naveta dels Tudons (Ciutadella). La cultura megalítica menorquina durà fins a l’era cristiana. L’etapa romana deixà escasses petges artístiques, a excepció de les restes de quatre basíliques paleocristianes, dues amb sòl de mosaics de temes geomètrics i figuratius (símbols eucarístics). La dominació musulmana no deixà testimonis artístics.
Després de la reconquesta cristiana fou construïda l’actual catedral de Ciutadella, gòtica d’una sola nau i d’estil molt depurat, i altres monuments, avui desapareguts. Al segle XVII foren construïts, també a Ciutadella, diferents palaus barrocs, molt sobris i de notable originalitat, i alguns convents d’estil semblant. Al segle XVIII foren construïts a Maó convents d’estil barroc provincià i una església pseudobizantina per a la colònia grega ortodoxa. Del regnat d’Isabel II de Borbó data la construcció del fort de la Mola (1852), convertit poc després en presó militar.
Illa de les Illes Balears: 3.640,11 km2, 875.277 h (2014) densitat: 240,45 h/km2, capital: Palma de Mallorca
Situada de la Mediterrània occidental. És l’illa més gran de l’arxipèlag balear. La divisió comarcal fou proposada per Ferran Dídac Lluch i Dubon (encara no té rang oficial), i consta de 6 comarques: Palma de Mallorca (que inclou la capital i l’arxipèlag de Cabrera), Tramuntana, Raiguer, es Pla, Migjorn i Llevant.
La Tramuntana està formada per 13 municipis: Andratx – Banyalbufar – Bunyola – Calvià – Deià – Escorca – Esporles – Estellencs – Fornalutx – Pollença- Puigpunyent – Sóller – Valldemossa
Raiguer té 13 municipis: Alaró – Alcúdia – Binissalem – Búger – Campanet – Consell – Inca – Lloseta – Mancor de la Vall – Marratxí – sa Pobla – Santa Maria del Camí – Selva
Es Pla consta de 16 municipis: Algaida – Ariany – Costitx – Lloret de Vistalegre – Llubí – Maria de la Salut – Montuïri – Muro – Petra – Porreres – Sant Joan – Santa Eugènia – Santa Margalida – Sencelles – Sineu – Vilafranca de Bonany
A Migjorn hi ha 5 municipis: Campos – Felanitx – Llucmajor – ses Salines – Santanyí
Llevant té 5 municipis: Artà – Capdepera – Manacor – Sant Llorenç des Cardassar – Son Servera
GEOGRAFIA FÍSICA.- De perímetre semiquadrangular, és constituïda per una alta cadena alpina, la serra de Tramuntana, al nord; una serra d’escassa altitud, les serres de Llevant, al sud-est, i una plana intermèdia. La serralada de Tramuntana s’estén en direcció sud-oest – nord-est, formant una àmplia faixa d’un centenar de quilòmetres de llarg des de sa Dragonera fins al cap de Formentor, per 15 km d’ample, que culmina al sector central en el puig Major (1.445 m alt) i altres nou cims de més de 1.000 m. El vessant sud és suau, però el septentrional cau bruscament sobre el mar i forma una costa abrupta i rectilínea. Únicament als extrems nord-est i sud-oest, dóna lloc a una costa articulada, amb la profunda badia i la cala de Pollença al nord-est, i el port d’Andratx i Santa Ponça al sud-oest.
Els materials d’aquesta serralada són bàsicament calcaris i provoquen l’existència de formes de morfologia càrstica molt espectaculars; hi són freqüents els camps de lapiaz i les dolines. Les serres de Llevant, paral·leles a la de Tramuntana, són menys extenses i elevades (562 m al cim de Son Morel); també de plegament alpí, presenten una gran complexitat tectònica i han estat molt gastades per l’erosió. La plana central, entre les àmplies badies d’Alcúdia (nord-est) i de Palma (sud-oest), està formada per sediments marins, recoberts pels materials procedents de l’erosió de la serralades perifèriques; hi és abundant la terra rossa. S’hi poden distingir tres àrees distintes; una de fèrtil i plana, situada al peu de la serralada de Tramuntana (es Raiguer); una altra de turons més àrids, però també fèrtil, al centre (es Pla), i la tercera, caracteritzada per sòls poc potents que amb prou feines recobreixen el rocam calcari, al sud (Migjorn) i a l’est (Llevant), enllà de les serres (sa Marina).
El clima, molt benigne, es caracteritza per l’existència de temperatures mitjanes elevades (17ºC), mínimes absolutes poc marcades (entre 2ºC i 6ºC de mínima als mesos més freds), poca amplitud tèrmica i inexistència de veritable hivern; les glaçades són rares, i es presenten, excepcionalment, durant la primavera. La pluviositat oscil·la a l’entorn dels 500 mm anuals, però hi ha una gran irregularitat interanual i unes varietats zonals molt acusades, ja que les precipitacions disminueixen sensiblement en direcció sud-est, i mentre que la costa occidental sobrepassa la mitjana (700 mm anuals a Sóller), el sector central i la costa oriental no l’assoleixen (500 mm anuals a Inca).
La vegetació natural és típicament mediterrània i fou molt atacada per l’home amb l’intent d’estendre els camps de conreu; en l’actualitat la vegetació arbòria està circumscrita al sector muntanyós de la serralada de Tramuntana, i les espècies predominants són el pi blanc (molt estès als vessants des d’Andratx fins a Formentor) i l’alzina (estesa als sectors més humits i frescos del vessant nord); molt més important, per la seva difusió, és la garriga.
Hidrogràficament no hi ha una xarxa fluvial desenvolupada, ja que la seva formació està obstaculitzada per la naturalesa calcària del sòl i per la irregularitat del règim pluviomètric; únicament compta amb l’existència d’alguns torrents, com els de l’àrea de Lluc i de Sóller, amb circulació temporal de les aigües i amb algunes albuferes situades a les zones planes, vora el mar, que tractades degudament han possibilitat l’existència d’importants àrees de regadiu. Més importants són les aigües subterrànies, que formen una capa freàtica aprofitada pels regatges.
POBLACIÓ I ECONOMIA.- La població mallorquina ha experimentat en el segle XX un creixement de més del 137%, superior a la mitjana de les Balears, però força gradual. Aquest creixement fou en gran part monopolitzat per la ciutat de Palma de Mallorca, que l’any 1970 concentrava gairebé la meitat de la població illenca. Les ciutats que la segueixen en importància són Manacor, Inca, Llucmajor i el municipi turístic de Calvià, que han sobrepassat els 20.000 h; dels restants municipis illencs, n’hi ha quatre que tenen més de 10.000 h (Felanitx, Alcúdia, Pollença i sa Pobla). Les àrees més poblades són les corresponents a les ciutats que presenten un grau d’industrialització notable a l’àrea d’influència immediata, les de marcat atractiu turístic i també el sector dels municipis agrícoles del centre de l’illa. Les migracions tenen un paper de primer ordre en la marxa de la demografia insular; fins al 1930 l’emigració de mallorquins fou un fenomen corrent, però a partir d’aquesta data la creixent immigració de forasters convertí en positiu el saldo migratori. L’emigració interior és també notable en el sentit camp-ciutat, de tal manera que els pobles amb economia més feble tendeixen a ésser abandonats.
Actualment, la principal activitat econòmica de l’illa és el turisme, i és Mallorca la regió turística amb més importància i tradició de tot Espanya; compta amb un bon nombre de places hoteleres, apartaments i cases de lloguer. El sector secundari és també molt important a Palma de Mallorca. Sobresurt la indústria de la construcció (lligada amb la importància del turisme), la del calçat i de la pell en general, a Palma de Mallorca, Inca, Alaró, Lloseta, Llucmajor i altres municipis; segueix per ordre d’importància la indústria de transformats metàl·lics, l’alimentària i la tèxtil. Els canvis en l’estructura econòmica de l’illa feren del sector primari un sector en recessió, amb una davallada generalitzada del nombre d’explotacions agràries i del percentatge de població activa ocupada. Els principals conreus són els arboris de secà (ametllers, oliveres i garrofers) i els fruiters, seguits dels cereals i les hortalisses; el regadiu es localitza a les zones al·luvials. La ramaderia és essencialment porcina. També hi ha bovins i cria d’aviram.
Les comunicacions han experimentat un considerable increment amb el turisme. L’aeroport de Son Sant Joan registra durant la temporada estival una de les més altes densitats de trànsit de passatgers d’Europa, i és el segon d’Espanya pel moviment anual de passatge (connexions aèries amb diferents ciutats d’Europa). Les comunicacions marítimes més importants són les que uneixen Palma de Mallorca amb Barcelona. La capitalitat comercial illenca radica a Palma de Mallorca, però la seva àrea comercial en realitat és determinada per la falta d’altres centres comercials.
HISTÒRIA.- Les primeres restes prehistòriques de Mallorca corresponen a l’edat del bronze i s’enllacen amb la cultura argàrica. Es troben en coves d’habitació i funeràries i mostren també influències mediterrànies, especialment sardes. Varen cobrir després l’illa les construccions ciclòpies (talaiots, poblats), que proporcionen ceràmica, espases, destrals, puntes de llança i grans collars (vers 1200 aC–1000 aC). Després d’una fase de decadència (segles X aC- VI aC), en contacte amb els grecs i els púnics, la civilització mallorquina ressorgí, adquirí nombrosos elements exòtics i sofrí una transformació, que continuà sota la dominació romana.
Mallorca degué ésser punt d’escala en la via marítima entre Itàlia i Hispània. Els grecs li donaren el nom de Melusa, però no s’hi instal·laren. Va pertànyer als cartaginesos, i va ésser sotmesa a Roma per Q. Cecili Metel, el qual va començar la colonització i organització entorn de les ciutats de Palma i de Pollentia (123 aC-121 aC). El 468 el rei dels vàndals, Genseric, va incorporar Mallorca al seu regne del nord d’Àfrica; l’illa fou conquerida el 533 pel general bizantí Belisari i unida a l’imperi de Bizanci. Durant aquests segles de domini vàndal i bizantí fou cristianitzada, però aviat van començar els primers intents (des de l’any 707) d’invasió musulmana. Tot i això, la seva annexió al món islàmic no es va realitzar fins al 797.
Durant la dominació musulmana Mallorca va pertànyer al califat de Còrdova i després del seu desmembrament (1031) va formar part del regne taifa de Dénia fins al 1091. L’arxipèlag balear, que constituïa un focus perillós de pirateria i dificultava el normal desenvolupament del comerç marítim, va sofrir aviat els primers intents de reconquesta cristiana. Carlemany va realitzar ja una temptativa inicial, i després es dugueren a terme dues expedicions catalano-pisanes (1113 i 1115); la primera no va tenir èxit, però la segona va conquerir, després de grans esforços, Mallorca i Eivissa, si bé immediatament després els almoràvits varen incorporar Mallorca al seu imperi. L’esfondrament del poder almoràvit va afavorir la formació d’un regne taifa independent a les Balears (1146-1203). El 1203 l’illa fou conquerida pels almohades, però el 1229 fou definitivament reconquerida per una expedició catalana, amb la qual Jaume I iniciava l’expansió mediterrània que havia de caracteritzar la política de la corona catalano-aragonesa.
Mallorca va ésser repoblada per catalans, als quals el rei va concedir una carta de població (1230). A la mort de Jaume I (1276), es va constituir en regne de Mallorca, regne que va comprendre tot l’arxipèlag balear, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller. Entre la mort de Jaume I i la incorporació definitiva del regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa transcorregueren setanta-tres anys (1276-1349).
Durant el regnat de Jaume II de Mallorca (1276-1311), aquest rei es va reconèixer feudatari del seu germà Pere II el Gran (1279), però també va estrènyer les relacions amb França (1283), molt interessada a conservar la independència mallorquina. Això decidí el monarca català a ocupar les Balears, empresa que realitzà el seu fill Alfons II el Franc (1285). En virtut dels acords d’Argelers (1295), fou restaurat de nou el regne de Mallorca, que continuà essent, tot i això, feudatari de la corona catalano-aragonesa. Sanç I de Mallorca (1311-24) va procurar continuar les bones relacions iniciades després d’Argelers, però en el regnat de Jaume III de Mallorca (1324-49), Pere III el Cerimoniós, prosseguit la seva política de reintegració mediterrània, va ocupar els seus estats (1343-44). Jaume III va fer un desesperat intent per recuperar-los, però va ésser derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349).
Mallorca, definitivament reincorporada a la corona catalana després d’aquella batalla, va ésser escenari, entre els segles XIV i XV, d’alçaments i desordres socials, semblants als que es registraren a la Catalunya coetània; així, el 1391 el poble arrasà el call jueu, i el 1450 els camperols s’alçaren en armes, fets que evidenciaven la crisi de la societat medieval, accentuada al final del segle XV per l’enfonsament del comerç mediterrani. Al començament del segle XVI Mallorca fou assolada per la fam. El malestar s’estengué entre els menestrals, que estaven aclaparats pels impostos i, com a València, s’insurreccionaren contra les classes privilegiades (1520-23). Els revoltats s’uniren en Germania, i la revolta no tardà a propagar-se entre els pagesos. La noblesa recobrà el domini insular amb l’ajut de les tropes enviades per Carles I.
Durant la segona meitat del segle XVI Mallorca va haver de sofrir cinc atacs dels turcs, que ocasionaren moltes destrosses. Al segle XVII se succeïren els atacs dels pirates, la fam i les lluites entre faccions diferents que ensangonaren el país, i es desencadenà una nova onada d’antisemitisme. A penes es realitzava comerç amb l’exterior. A causa d’aquest aïllament, els problemes de subsistència foren molt aguts. Tots aquests factors retardaren el progrés demogràfic.
En plantejar-se la guerra de Successió, el poble prestà suport a l’arxiduc Carles III, i la noblesa, en general, a Felip V de Borbó, si bé una part romangué fidel a Carles. En finalitzar la guerra amb la victòria de Felip V, pel decret de Nova Planta foren eliminades les lleis tradicionals mallorquines, que foren substituïdes per una legislació centralista. Des d’aquell moment s’iniciaren els intents de l’estat per castellanitzar el país i eliminar-ne la llengua catalana.
Cap a mitjan segle XVIII la població arribà als 120.000 h, i s’inicià un període d’expansió agrícola. L’any 1778 fou fundada la Societat d’Amics del País, que compartint l’esperit de la il·lustració, s’esforçà a fomentar el desenvolupament de l’illa. Durant el segle XIX el desenvolupament del comerç amb Amèrica i la desamortització afavoriren l’aparició d’una nova classe burgesa, mentre, paral·lelament, l’antiga aristocràcia entrava en decadència. Les lluites polítiques de la península repercutiren a l’illa, que es convertí en el patrimoni d’una oligarquia de cacics.
També fou accentuat el procés de provincialització i de castellanització de les classes elevades. Els intel·lectuals de la Renaixença lluitaren contra aquesta tendència, defensant la llengua del poble. En un altre aspecte, i amb progrés dels mitjans de comunicació, l’agricultura pogué especialitzar-se en productes per a l’exportació, disminuint el conreu de cereals. La indústria, principalment la del calçat, conegué alguns períodes d’expansió.
Tots aquests factors afavoriren l’augment demogràfic, si bé les crisis del final del segle XIX provocaren una forta emigració. Al segle XX, i gràcies al turisme, les condicions sòcio-econòmiques de l’illa van canviar. Durant la guerra civil, quedà en poder dels addictes del general Franco. Des del 1983 forma part de la Comunitat Autònoma de les Balears. En el marc administratiu disposat en l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, compta amb el Consell Insular de Mallorca com a òrgan de govern propi de l’illa.
ART.- Els talaiots i altres objectes d’interès artístic, com ara caps de brau, estatuetes i armes de bronze, testimoniegen la pertinença de les primeres manifestacions artístiques de l’illa a l’edat del bronze, i la relacionen amb les cultures similars d’altres illes del Mediterrani abans d’establir-s’hi fermament els romans; aquests la romanitzaren completament i acabaren amb la cultura talaiòtica, ja molt transformada per les relacions que els nadius havien mantingut amb grecs i cartaginesos (dels quals també s’han trobat vestigis). La presència romana a l’illa és marcada per l’existència d’un pont a Pollença encara en ús, de vestigis d’un teatre descobert a Alcúdia, entre d’altres restes.
Són, en canvi, més importants els testimonis de la cristianització de l’illa; restes de basíliques de Sa Carrotja i Son Peretó, a Manacor, i de Son Fiol, a Santa Maria. Molt poca cosa roman de la fructífera presència islàmica, a causa principalment que, en ésser conquerida l’illa (1229) per Jaume I i assegurada la presència catalana pels seus successors, uns i altres destruïren o modificaren tot el que varen trobar; subsisteix, tanmateix, un arc al palau de l’Almudaina, vella residència totalment transformada i modificada en temps de Jaume II (final del segle XIII), i uns anomenats banys àrabs que sembla que caldria designar més aviat com a hebreus (segle XI). Per testimoniatges literaris àrabs es pot establir que una gran part de l’arquitectura rural manté encara la vella influència islàmica.
A partir de la conquesta comencen les gran obres gòtiques de l’illa. Destaca la catedral de Palma, amb un sant Jordi davant un paisatge urbà i marí. Del 1340 és el Llibre dels Privilegis de Mallorca amb il·lustracions miniades del manresà Romeu Despoal, conservat a l’ajuntament de Palma. Del segle XVII hi ha a la cartoixa de Valldemossa importants teles de fra Joaquim Juncosa, i del XVIII uns frescs i unes teles de fra Miquel Bayeu.
Al final del segle XIX Mallorca és convertí en un important nucli d’artistes forasters, en especial gràcies a Santiago Rusiñol, els quals desenvoluparen una important escola paisatgística de tipus postimpressionista. En l’escultura, a més de les obres de Guillem Sagrera, cal destacar la imatge jacent de la Mare de Déu d’Agost, en marbre, del segle XV (església de Santa Eulària), i infinitat de retaules gòtics i barrocs (com ara el monument de Jaume Blanquer) situats tant a la catedral com en altres edificis religiosos de Palma o d’altres indrets de l’illa: talla de la Verge (segle XIV) a Lluc, talla del segle XV, a Pollença.
Illa de les Illes Balears: 571,04 km2; 133.702 h (2012), densitat: 234,14 h/km2, capital: Vila d’Eivissa
Té 5 municipis: Eivissa – Sant Antoni de Portmany – Sant Joan de Labritja – Sant Josep de sa Talaia – Santa Eulària del Riu
Situada al sud-est de l’arxipèlag, al nord de la petita illa de Formentera, amb la qual forma el conjunt conegut des d’antic amb el nom d’illes Pitiüses. Té 170 km de costes i unes distàncies màximes de 40 km (de nord a sud) i de 15 km (d’est a oest). Forma part actualment de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
GEOGRAFIA FÍSICA: El paisatge és suau i arrodonit, amb petits plegaments de tipus alpí de direcció sud-est – nord-oest, amb el punt culminant a sa Talaiassa (475 m alt). Al nord-oest hi ha afloraments calcaris amb fenòmens càrstics (els Amunts). A la costa trobem grans espadats, però també platges arenoses, especialment al sector sud-est, on hi ha salines naturals explotades des de l’antiguitat. La gran badia de Portmany (nord-oest) i la badia d’Eivissa (sud), on hi ha el port més important, en són els accidents principals. Prop de la costa hi ha diversos illots.
El clima és mediterrani, amb influències de l’aire continental del Sàhara. Temperatura mitjana anual elevada (uns 17,3ºC), pluviositat escassa (345 mm anuals), vents de tramuntana i de xaloc (que porta l’aire calent i sec del desert); la insolació és de més de 2.400 hores anuals. L’únic curs d’aigua de tipus permanent és el riu de Santa Eulària (únic riu de les Balears).
La vegetació espontània és marcada per la proximitat peninsular (gatoses, roldors, baladres, etc) i hi predominen una màquia de garric i margalló i l’olivella. També hi ha brolles de bruc d’hivern i zones de pi blanc i savina.
POBLACIÓ I ECONOMIA: L’economia agrària, tradicional de l’illa, ocupa encara una part important del territori, amb predomini dels conreus de secà (cereals, garrofers, ametllers, figueres, oliveres i vinya) i només petites zones de regadiu als plans de Santa Eulària, Sant Antoni i la Vila. La ramaderia (ovina, porcina, cabrum) i l’avicultura només en són un complement. Les salines, que ocupen unes 400 ha, són encara explotades. La pesca ha estat també un bon complement de l’economia illenca, però el fenomen que li ha fet fer un gir total és el turisme, que especialment a partir dels anys 1960, hi ha implantat una important economia de serveis.
La capacitat d’allotjament és molt alta, amb nombrosos establiments hotelers, i han proliferat els apartaments i les urbanitzacions per tot el territori. L’aeroport internacional de Sant Josep de sa Talaia té un trànsit de molts milions de passatgers anuals. També és destacable el transport marítim, que serveix l’important port d’Eivissa. Hi ha també diversos ports esportius i camps de golf.
L’increment del turisme ha produït un gran augment de població els darrers decennis (de 34.442 hab el 1960 a 70.001 hab el 1991) a causa d’un nou fenomen d’immigració, peninsular i estrangera. La tradicional distribució de la població de l’illa -amb un grau elevat de disseminació, i dividida en quartons formats per parròquies subdividides en véndes i alguns nuclis concentrats importants- ha resultat també alterada per les noves formes de vida i les comunicacions.
HISTÒRIA: No hi ha testimonis de la cultura talaiòtica de les altres Balears, i el primer poblament fou probablement el de l’ocupació cartaginesa, que hi arribà devers el 654 aC, encara que inicialment es tractà d’una simple factoria. Les troballes púniques interessants (necròpolis, terracotte, monedes) i la colonització agrícola daten ja del segle IV aC. A més del valor de l’illa com a punt d’escala del món púnic, els productes agrícoles, la sal i les consegüents conserves de peix (garum) li donaren fama. El nom cartaginès de l’illa (Ibusim) fou llatinitzat pels romans (Ebusus).
Esdevingué colònia romana i al segle I dC la capital adquirí la categoria de municipum. La romanització fou lenta i des de la fi de l’imperi la seva història es mantingué molt lligada a la de la resta de les Balears. Ocupada pels vàndals (425-533) i pels bizantins, des del segle VIII hi hagué incursions àrabs i al segle següent fou ocupada per l’emirat de Còrdova (passà després a la taifa de Dénia). Després d’una breu ocupació dels pisans i les tropes catalanes de Ramon Berenguer III de Barcelona (1114), fou dominada pels almoràvits i els almohades (1188). Jaume I, ja des de Mallorca, féu ocupar l’illa (1235), que seguí les vicissituds del Regne de Mallorca. La llengua dels habitants és, des d’aleshores, una variant dialectal de la modalitat balear del català.
Els drets adquirits per l’arquebisbe Guillem de Montgrí en la conquesta feren que un dels grans senyors de l’illa fos l’arquebisbat de Tarragona. La Pesta Negra (1348), la guerra dels Dos Peres (1359), les incursions àrabs i la pirateria turca, l’atac dels agermanats (1522), les guerres del nord d’Àfrica, etc, foren elements molt negatius en la vida eivissenca. Al llarg del segle XVI les poblacions i les costes foren fortificades i, malgrat la pesta del 1652, la situació hi millorà. La població, que havia estat austriacista, jurà fidelitat a Felip V de Borbó el 1715.
La prosperitat econòmica general d’aquest segle arribà a l’illa: hi foren construïdes noves parròquies i el 1782 fou creat el bisbat d’Eivissa. Dels 11.500 h del 1746 es passà als 19.000 del 1842 i a 22.000 el 1887. S’inicià la construcció de carreteres i el port modern d’Eivissa fou bastit a partir del 1882. L’arribada del turisme (la Vila, Sant Antoni i Santa Eulària) és anterior a la guerra civil espanyola, durant la qual, llevat l’efímera ocupació republicana del capità Alberto Bayo, estigué en poder del bàndol franquista.
(Palma de Mallorca, 1787 – 1800)
Institució. Creada per la Societat d’Amics del País de Mallorca amb la finalitat d’observar i estudiar les malalties esporàdiques, endèmiques i epidèmiques i alhora de fer recerca sobre temes d’història natural i medicina.
La seva documentació es guarda a l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma de Mallorca, entitat fundada l’any 1831 i encara vigent.
(Palma de Mallorca, 1837 – 1838)
Institució fundada per un grup d’erudits, entre els quals, Joaquim M. Bover i Antoni Furió. Les seves activitats foren dirigides a la recol·lecció d’objectes arqueològics, de llibres rars i d’obres d’art.
Foren redactades diverses memòries sobre temes històrics i literaris. Nomenà membres corresponents. Establí relacions amb altres acadèmies catalanes i de diversos països.
Fou dissolta abans d’un any de la seva fundació per ordre del rei, a causa de la significació política d’alguns dels seus membres.
(Palma de Mallorca, 18 març 1831 – )
Institució. Encara està vigent. Té el títol de reial. A conseqüència de no voler admetre-hi els professionals que eren exclusivament cirurgians, aquests fundaren el 1847 l’Acadèmia Quirúrgica Mallorquina, de curta durada.
Durant el segle XX es transformà en l’actual Acadèmia de Medicina de les Illes Balears (RAMIB).
Enllaç web: Acadèmia de Medicina de les Illes Balears
(Palma de Mallorca, 1845 – segle XIX)
Institució. No tingué continuïtat. El seu primer president fou el comte de Santa Maria de Formiguera.
Entre els seus membres figurà Tomàs Aguiló i Forteza.
Dades de Catalunya i dels Països Catalans 