Arxiu d'etiquetes: Illes Balears

Ramis i Palau, Juli

(Sóller, Mallorca, 20 juny 1910 – Palma de Mallorca, 15 març 1990)

Pintor. Començà a pintar el 1923. Nebot de Cristòfor Pizà, acusà primer la seva influència, així com les de Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Hermenegild Anglada i Junyer i Vidal. El 1927 conegué Wols a Mallorca i això marcà la seva carrera.

Estudià a Barcelona i a Madrid, i a París (1928) entrà en contacte amb el grup postcubista espanyol i amb alguns mestres de l’avantguarda. Exposà a l’Haia, Londres, Zuric, Barcelona (galeries Syra, 1932 i 1933), Madrid, Palma, París, Stuttgart, etc, i col·lectivament a la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte (1951), a la Biennal de Venècia (1960) i al Salon des “Réalités Nouvelles” de París. Residí a Tànger des del 1939 i visqué una mica al marge de moviments i marxants.

Posseïdor d’un gran domini del dibuix, passà de la influència cubista i fauve a un estil treballat amb sorres o sovint petxines damunt de suports de tota mena (fusta, cartó, paper de diari, etc.), que en fan un dels precursors de l’informalisme. Hom ha destacat especialment, però, els seus paisatges, serens, esquemàtics, solitaris i de colors poc violents.

És representat als museus d’art modern de París, Lió, Israel, Madrid i Sóller.

Pérez i Martínez, Llorenç

(Muro, Mallorca, 1928 – Barcelona, 30 novembre 1992)

Historiador. Estudià al seminari de Mallorca i a la Universitat Gregoriana de Roma, on es doctorà en història eclesiàstica (1962), i es diplomà en arxivística (1953) a l’escola de paleografia i diplomàtica de l’Arxiu Vaticà. El 1965 es llicencià en filosofia i lletres a Madrid.

Exercí del 1954 al 1965 a l’arxiu diocesà de Mallorca, fou professor d’història i paleologia al seminari (1957-65) i dirigí la Biblioteca March de Palma. Col·laborà en “Estudios Lulianos”, “Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana”, “Analecta Sacra Tarraconensia” i altres revistes, on publicà nombrosos articles sobre història eclesiàstica de Mallorca, especialment sobre els manuscrits lul·lians esparsos a les biblioteques europees i sobre la Causa Pia Lul·liana.

Edità Las visitas pastorales de don Diego de Arnedo a la diócesis de Mallorca, 1562-1572 (1963-69), Las reliquias y relicarios de la catedral de Mallorca, de Josep Miralles i Shert (1961), i els anònims Anales judaicos de Mallorca (1974).

Penya, Tomeu

(Vilafranca de Bonany, Mallorca, 22 març 1949 – )

(Bartomeu Nicolau Morlà)  Cantautor. Després d’actuar en diversos conjunts, l’any 1982 enregistrà el seu primer disc (Carritx i roses), al qual seguiren, entre d’altres, Coverbos (1983), Illamor (1984), Mallorquins i catalans (1986), Arrels (1988), Una aclucada d’ulls (1994), Anuats (1995), De tot cor (1997), Penya al descobert (1998), Antologia (2000), Això és pecat (2001), Fácil (2003, en castellà) i Sa força d’una mirada (2004).

El 1992 rebé el premi Nacional de Catalunya en l’apartat de música lleugera.

Intèrpret de folk i de cançons populars mallorquines, s’ha acostat al pop-rock i, especialment, al country.

Palaudà, Ramon de

(Illes Balears, segle XIII)

Cavaller. Governava el castell d’Alaró per Jaume II de Mallorca durant l’expedició a l’illa d’Alfons II el Franc (1285-86).

De primer es negà a lliurar la fortalesa, però acabà cedint a les gestions portades per Asbert de Mediona en nom d’Alfons II, després de la rendició de la capital.

Illes Balears, les

País de l’Europa mediterrània: 5.061,3 km2, 821.820 hab (1999), situat davant les costes de Catalunya i el País Valencià, que actualment constitueix una comunitat autònoma uniprovincial amb un total de 67 municipis.

GEOGRAFIA FÍSICA: Les Balears són un arxipèlag constituït per Mallorca, illa major del conjunt (3.640 km2), formada per un Pla central que contrasta amb la serra de Tramuntana, també dita de Ponent, que culmina al Puig Major; Menorca, Eivissa i Formentera, a més a més de tot un enfilall d’illetes i illots, entre els quals es destaquen Cabrera, l’illa des Conills i sa Dragonera.

Amb l’excepció del riu de Santa Eulària, a Eivissa, les illes Balears no tenen un sistema fluvial permanent, sinó que les aigües pluvials hi circulen per rieres i torrents. El clima és de tipus mediterrani, amb l’excepció de les zones de muntanya de Mallorca.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La dinàmica demogràfica de les Balears, després del boom viscut a la dècada dels 1960, s’ha mantingut vigorosa al llarg dels darrers vint anys (44% de creixement absolut entre 1970-90). Aixó ha respost principalment a la immigració, estimulada pel turisme i el creixement econòmic que, paral·lelament, ha experimentat tot el conjunt de l’economia insular.

Tanmateix, el creixement vegetatiu se situa tan sols al voltant de la mitjana espanyola (2,5 per 1.000), a causa del pes predominant d’una alta taxa de mortalitat (10 per 100 davant el 7,9 d’Espanya). En la dècada dels 1980, l’arxipèlag ha experimentat un període de prosperitat econòmica, frenada per la crisi turística de 1989, però que, així i tot, en la comunitat autònoma de més alt creixement del PIB entre 1986-89 (5,9% de mitjana anual, contra el 4,7 de la mitjana espanyola).

Una gran part dels recursos procedeixen del sector terciari (68% de la població activa), a causa del fet de constituir una de les zones turístiques més importants de la Mediterrània, amb una gran expansió de l’oferta hotelera i altres serveis com ara els transports i les comunicacions (l’aeroport de Palma és el segon d’Espanya per tràfic de passatgers i el primer en vols internacionals).

La indústria (25% de la població activa), vinculada tradicionalment als sectors tèxtil, de la pell i la sabateria (Inca), ha experimentat darrerament una forta puixança gràcies als sectors de la construcció i l’alimentació, relacionats amb el turisme. En el sector primari (7% de la població activa), es destaca la producció de llet i els derivats làctics a Menorca (Maó). Pel que fa a la mineria, hi ha jaciments de lignit a Selva i Manacor (Mallorca).

HISTÒRIA: Poblada ja abans de l’any 4000 aC, la cultura baleàrica va excel·lir especialment amb les realitzacions megalítiques: talaiots, navetes, etc (especialment a Menorca i Mallorca). Més endavant, l’arxipèlag va ser ocupat pels grecs, cartaginesos i romans, que l’any 400 li concediren identitat administrativa pròpia; així es constituí la província Baleàrica, amb capital a Pollentia.

L’any 902, va ser ocupada pel califat de Còrdova, i va viure sota influència musulmana fins que Jaume I de Catalunya va conquerir Mallorca (1229) i Eivissa (1235), mentre que Menorca va ser sotmesa sota el regnat d’Alfons II el Franc (1287).

Repoblada des del Principat, va experimentar un fort creixement de les activitats comercials i de la menestralia urbana, en contrast amb l’estancament agrari, que originà alçaments i revoltes de la pagesia; entre les més remarcables cal esmentar la revolució de la part forana de Mallorca (1450) i de les Germanies (1521-23), esclafades per les tropes de Carles I de Catalunya.

Després d’una pròspera etapa en què la posició mediterrània de l’arxipèlag va assegurar una economia florent, la descoberta d’Amèrica i la crisis econòmica del Mediterrani van arrossegar l’arxipèlag a una època de decadència al llarg dels segles XVI-XVII.

Després de la guerra de Successió, a causa dels acords secrets del tractat d’Utrecht, Menorca va viure sota l’administració anglesa (1708-1802). Al segle XIX començà una etapa de relatiu creixement econòmic, paral·lel a la revitalització de l’activitat naval, relacionada amb el comerç amb Amèrica, obert per Carles IV de Borbó. Les guerres colonials i la crisi vitícola provocada per la fil·loxera, però, van frenar aquest creixement.

Al segle XX, després dels beneficis generats arran de la Primera Guerra Mundial, el turisme es destacà com a força motora del creixement econòmic de tot l’arxipèlag. Als anys 1920, especialment a Palma de Mallorca, es començà de constituir un petit nucli de burgesia urbana que impulsa un estatut autonòmic que havia de ser proposat a la segona República espanyola. Però aquest procés s’estroncà amb la guerra civil i la repressió de la postguerra.

No va ser fins als anys 1950, i sobretot a partir dels 1960, que el turisme rellançà la creació d’una important infraestructura de serveis, més endavant controlada per grups d’operadors internacionals. Fins al 1983 no s’aprovà l’estatut autonòmic, amb el qual es creà el Consell General Interinsular i, posteriorment, el Govern Balear, que té el suport polític i administratiu descentralitzat dels consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera.

Països Catalans, els

Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer).

El concepte d’un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al segle XII.

L’expansió territorial dels segles següents (cap al sud-oest continental i el sud-est marítim), especialment la del segle XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d’esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l’àmbit territorial d’avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al segle XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d’altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió).

La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d’àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al segle XIV –a l’estranger, al segle XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decrets de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l’Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalano-aragonesa, nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat.

Al segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l’any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista “L’Arc de Sant Martí”; més tard (1900), a la revista “Catalonia”, dirigida per J. Massó i Torrents, i el 1903 a la revista “Catalunya”, dirigida per Josep Carner.

Com a concreció d’un projecte polític, aquest nom es precisà els anys 1930 en els programes d’algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d’algun escriptor (com J. Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença.

Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada del 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana.

Aquest concepte es va modificar encara a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellano-aragonesa del País Valencià.

Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l’àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d’alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes.

Pagà de Mallorca

(Illes Balears, segle XIV – Llucmajor, Mallorca, 25 octubre 1349)

Tercer fill natural de l’infant Ferran de Mallorca. Es casà amb Blanca de Salelles, filla d’un ric comerciant. Es posà al servei del seu germanastre Jaume III de Mallorca, que el nomenà senyor del castell de la Roca, al Rosselló.

Assetjat per Pere III el Cerimoniós (1344), lliurà aviat la fortalesa. Fou retingut pres fins que Jaume III hagué tornat uns altres captius. Finida la campanya, fou confinat a Morella per un temps.

En recuperar la llibertat continuà servint el seu germanastre i secundant-lo en els preparatius per recuperar els dominis perduts. L’acompanyà a l’expedició que pretenia reprendre Mallorca. Morí a la batalla de Llucmajor.

Or, Bossa d’

(Illes Balears, 1442 – 1801)

Renda de 2.000 florins que proporcionaven tots els drets i regalies reials de la seca de Mallorca que Alfons IV el Magnànim atorgà el 1442 al mestre de la seca Pere Descatllar i de Santacoloma a canvi de diversos préstecs que aquest li féu.

Els drets es mantingueren vinculats a la seva família fins al segle XIX. El darrer senyor de la Bossa d’Or fou Guillem Descatllar i d’Olesa, mort el 1801.

Oliver i Oliver, Gabriel

Nom real del cantautor, polític i filòleg mallorquí Biel Majoral.

Oliver i Cabrer, Maria Antònia

(Manacor, Mallorca, 4 desembre 1946 – Sencelles, Mallorca, 10 febrer 2022)

Escriptora i traductora. El 1970 es traslladà a viure a Barcelona, ciutat on publicà la major part de la seva obra, i on va pertànyer al col·lectiu Ofèlia Dracs. Casada amb l’escriptor Jaume Fuster.

Ha escrit novel·les (Cròniques d’un mig estiu, 1970; El vaixell d’Iràs i no Tornaràs, 1976; Crineres de foc, 1985; Antípodes, 1990; Amor de cans, 1995, etc), narracions (Coordenades espai temps per guardar-hi les ensaïmades, 1975; Figues d’un altre paner, 1979; Tríptics, 1989, etc) i guions per a la televisió (Muller qui cerca espill, 1980; Vegetal, 1981; Què patines, Laura, 1987).

Autora, en col·laboració amb A. Catany, del volum Les Illes (1975). Ha conreat també la literatura infantil (Margalida perla fina, 1985; El Pacaticú, 1988) i el teatre (Negroni de Ginebra, 1993).