Arxiu d'etiquetes: Illes Balears

Bouvij, Paul

(Amsterdam, Holanda, 1807 – Barcelona, 1867)

Enginyer. S’exilià a Barcelona el 1835.

Establert poc temps després a Mallorca, intentà diverses explotacions mineres, introduí els molins de vent per a fer pujar aigua i dirigí la dessecació del prat de Sant Jordi (1846-49). Es relacionà amb els intel·lectuals mallorquins liberals i fou membre actiu de l’Ateneu Balear.

És autor de Reseña geognóstica de la isla de Mallorca (1852) i Ensayo de una descripción geológica de la isla de Mallorca (1867).

Ars magna

(Illes Balears, 1305 – 1308)

Obra de Ramon Llull. Fou publicada amb el títol d’Ars magna generalis ultima, versió definitiva de l’art lul·liana que ja havia explicat en diverses obres anteriors (principalment Art abreujada d’atrobar veritat, o Art Major).

Les primeres temptatives d’una art combinatòria es troben ja cap al final del Llibre de contemplació en Déu, el qual és una de les obres més exactes de Ramon Llull.

La finalitat de l’art consisteix a proposat un sistema de principis generalíssims, aplicables a totes les ciències, que serveixi d’ajuda per a cercar la veritat i resoldre així els diversos problemes científics. Concretament, però, i mitjançant aquesta recerca sistemàtica de la veritat, anava encaminada a la conversió dels musulmans i jueus.

Abü Yahya Muhammad ibn Ali ibn Abi Imran al-Tinmalali

(Illes Balears, segle XII – v 1229)

Darrer valí independent de Mallorca (1208-29).

Resistí inútilment a la conquesta catalana dirigida per Jaume I, i, fet presoner, morí a causa de les tortures sofertes.

Abü ‘Abd Alläh Muhammad

(Illes Balears, segle XIII)

Cadí de Menorca. Restà com a sobirà de l’illa en esfondrar-se el poder almohade.

En reprendre Jaume I la campanya de Mallorca, aconseguí que Menorca no fos conquerida signant el tractat de cap de Pera (1232), per mitjà del qual l’illa restava dins la influència catalana.

Fou destronat el 1234 per Abu ‘Utman Sa’Id ibn Hakam (Illes Balears, segle XIII)  Noble. Intervingué en la negociació del tractat de cap de Pera (1232). El seu fill i successor fou:

Abü ‘Umar ibn Hakam ibn Sa’ïd  (Illes Balears, segle XIII)  Noble. Quan l’illa de Menorca fou conquerida per Alfons II de Catalunya-Aragó (1287), obtingué permís per a traslladar-se a Ceuta amb la seva família.

Turmeda, Anselm

(Palma de Mallorca, vers 1352/55 – Tunis, després 1423)

Escriptor. Vers el 1366 anà a Lleida, on seguí cursos de física i astronomia a l’Estudi General. Quan tenia uns vint anys es féu frare franciscà i anà a Bolonya (1370), on durant deu anys va dedicar-se a l’estudi de la teologia.

Amb ocasió d’aquests estudis es produí la seva apostasia, anà a Tunis (1387), va convertir-se a l’islamisme i prengué el nom d’Abdal·là. Gaudí dels favors dels soldans de Tunis, i ocupà càrrecs tan importants com el de tresorer i intendent de palau. Tot i viure a Tunis, admirat pels àrabs, mai no visqué desconnectat dels interessos polítics de l’Europa mediterrània.

Continuà relacionat amb el seu país mitjançant els mercaders catalans. Gaudí de deferències per part de Benet XIII, el qual li atorgà l’absolució de totes les censures canòniques, i Alfons V li atorgà un salconduit perquè retornés a la pàtria.

Característica de la seva crisi, amb fugida dels esquemes religiosos i de les estructures socials de l’Europa medieval a un altre país i a una altra societat, fou una mena d’anunci de la mentalitat renaixentista.

Present d’home docte en refutació dels partidaris de la Creu és un dels primers exemples de la literatura occidental d’impugnació de la religió cristiana.

Escriví, en català, Llibre dels bons amonestaments (1397), Cobles a la divisió del regne de Mallorques (1398) i les dues Profecies (1405 i 1406) que, més d’intenció política que religiosa, segueixen els esquemes de l’al·legoria medieval, amb elements realistes que intenten descriure una situació actual.

La disputa de l’ase contra fra Anselm (1418), conservada només a través de traduccions franceses del s XVI, discuteix entorn de la superioritat de l’home sobre les bèsties, i mitjançant historietes mostra diversos aspectes de la manera d’ésser humana. Aquesta darrera obra és una de les cabdals en la literatura medieval catalana.

També escriví obres en àrab.

Sanç I de Mallorca

(Montpeller, França, 1276 – Formiguera, Capcir, 4 setembre 1324)

Rei de Mallorca (1311-24). Fill de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix.

Des del 1285 Pere II el Gran el retingué en captivitat, juntament amb la seva mare i els seus germans Jaume i Ferran, fins que pogueren fugir a Perpinyà. El 1295 el seu pare recobrà les possessions del regne de Mallorca.

En renunciar al tron el seu germà primogènit, Jaume, per fer-se franciscà, Sanç fou jurat (1302) hereu del reialme mallorquí. El 1309 es casà amb Maria d’Anjou, filla de Carles II el Coix, alhora que la seva germana Constança es maridava amb Robert d’Anjou, germà d’aquella.

En morir el seu pare (1311), ocupà el tron mallorquí i el 1312 prestà jurament de vassallatge a Jaume II de Catalunya-Aragó. El 1313 tornà a Catalunya la Vall d’Aran, que tenia sota la seva guarda per decisió del papa Bonifaci VIII arran de l’ocupació per part de les forces de Felip l’Ardit.

El seu regnat fou pacífic malgrat els intents de França per pertorbar les relacions amb la corona catalano-aragonesa; en les qüestions de Montpeller, senyoria del qual França tractava d’apoderar-se, el rei de Mallorca fou sostingut sempre per Jaume II.

Sanç ajudà el seu germà Ferran de Mallorca en la conquesta de Morea (1315-16) i signà un tractat amb el rei de Tunis.

Però les bones relacions amb Jaume II es malmeteren el 1322, quan Sanç, sense fills barons, nomenà hereu el nebot Jaume (III), fill del seu germà difunt Ferran. Això no fou obstacle perquè Sanç contribuís amb galeres i gent armada a l’expedició de l’infant Alfons (fill de Jaume II de Catalunya-Aragó) contra Sardenya (1323-24). Per a la minoritat del nebot nomenà un consell de regència.

Sanç, Jaume

(Montpeller, França, segle XII – Illes Balears ?, segle XIII)

(o Jacques Missatger montpellerí.

Enviat per Jaume I, en 1228, al rei de Mallorca. Havia de demanar-li la restitució de dues naus catalanes preses pels corsaris sarraïns. Féu el viatge en un lleny de seixanta rems. Davant la negativa rebuda, Sanç recordà al rei mallorquí que el seu senyor era fill del vencedor d’Úbeda (Pere I el Catòlic). L’observació li valgué amenaces a les quals respongué amb dignitat.

En 1229, ja envaïda l’illa i assetjada la capital, Sanç fou triat per Jaume I, amb Berenguer Durfort, com a batlle d’una partida de Mallorca que se sotmeté pacíficament. En tot cas els dos elegits, davant l’actitud animosa que trobaren més tard, acudiren novament al costat del rei poc abans de caure Palma de Mallorca.

Safortesa

(Illes Balears, segle XII – segle XVII)

Llinatge. Establert al regne de Mallorca, arran de la conquesta, i també al de Valencia.

El genearca fou el mercader Bernat de Safortesa (Catalunya, segle XII – Illes Balears, després 1230)  Mercader.

El seu besnét fou Pere de Safortesa i Colomines (Illes Balears, segle XIV – 1395)  Magnat. Fou anomenat el Príncep dels Mercaders per la seva immensa fortuna. Adquirí les cavalleries de Santa Margalida i Hero. Fou jurat pels mercaders i el 1382 era ciutadà. Només tingué una filla, Francesquina de Safortesa i de Marí. En el seu testament establí un fidecomís, amb gravamen de cognom i armes, en favor del seu nét Ramon de Safortesa i Burguès.

Repartiment de Mallorca

(Mallorca, 1232)

Repartiment de cases i terres de l’illa, fet arran de la conquesta.

És contingut en un llibre que sembla haver estat redactat el 1232 per l’escrivà Pere de Santmelió, però conté també la transcripció d’acords del 1230, i continua amb d’altres fins el 1273.

És guardat a l’arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona i n’hi havia un altre exemplar a Mallorca, en part en llatí i en part en àrab, del qual es conserva una còpia de 1267-69 a l’Arxiu Històric.

És un text del més gran interès per al coneixement de l’illa immediatament abans i després de la seva incorporació als dominis de Jaume I.

Pròsper de Bofarull el publicà el 1856, però Josep M. Quadrado ja l’havia fet conèixer el 1850, en versió castellana no literal, ordenada per conceptes, i amb comentaris, partint del còdex mallorquí. Joan Dameto i Cotoner ja n’havia publicat una part en la seva Historia general del reino baleárico (1632).

Randa

(Barcelona, 1975 – )

Revista semestral dedicada a la història i la cultura de les Illes Balears.

Dirigida per Josep Massot i Muntaner i coordinada per Margalida Tomàs, publicà números monogràfics (dos han estat dedicats a la República i la guerra civil a Mallorca).

És la primera publicació d’investigació sobre les Illes publicada en català des del 1936.

A partir de l’any 2008 ha estat editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.