(País Valencià, segle XIX – )
Títol atorgat el 1876, pel pretendent Carles VII, duc de Madrid, al mariscal de camp Josep de Belda i Balart.
Fou reconegut com a títol del regne el 1960 amb la denominació de marquesat de la Vall de Túria a favor de Josep Maria de Belda i González-Madroño.
(País Valencià)
Riu mediterrani. Neix a 1.800 m alt, a la mola de San Juan (sistema Ibèric aragonès), i en direcció oest-est passa la serra d’Albarrasí fins a arribar a Terol (en aquest sector rep el nom de Guadalaviar), on rep el més important dels seus afluent, l’Alfambra, que li imposa la direcció nord-sud; segueix entre la serra d’Albarrasí i la serra de Camarena, entrà al País Valencià per Ademús a través de la serra del Sabinar.
A partir d’aquí s’escola en direcció nord-oest – sud-est, i és tancat a la clota de Benaixeve a l’embassament del mateix nom, la resclosa del qual s’eleva a l’estreta falla de Bintan; passa després la serra d’Alèdua, i s’interna en el congost del salt de Xulella. S’introdueix al Camp de Túria, on s’eixampla la vall en una fèrtil horta, i corre per la plana formada pels fangs dipositats en les seves múltiples avingudes. Passa pel pla de Quart (Riba-roja de Túria, Manises, Quart de Poblet) i desemboca a l’Horta, al sud del Grau de València, havent passat gairebé sec, amb ample llit, per la ciutat de València.
Els relleus que limiten la seva conca corresponen a terrenys mesozoics, en gran part calcaris, que donen lloc a fenòmens de circulació subterrània. El seu curs és de 243 km, 135 dels quals són al País Valencià. El seu règim pluvial de tipus mediterrani es desdibuixa a causa de la influència nival de la capçalera, i té les variacions estacionals següents: mínims de gener, màxim de març-abril amb un pic secundari pel juny, estiatge d’agost i aigües baixes a la tardor. El seu cabal absolut és escàs (5,03 m3/segon a Terol; 10,43 m3/segon a Vilamarxant, no superat aigües avall per les sagnies de les sèquies) i reflecteix la migradesa de les precipitacions: 711 mm l’any a la capçalera i 590 mm prop de València.
La irregularitat és extrema: acusa un índex d’irregularitat decreixent al llarg del seu curs i arriba a fortes crescudes (unes quatre per segle d’ençà del segle XIV) que provoquen serioses inundacions (la de 1957 negà alguns barris de València i obligà a desviar-ne el llit cap al sud), així com a baixos estiuencs, en els quals resta pràcticament reduït al curs subalví.
Diversos embassaments en regulen les aigües; els principals són els de Benaixeve, Loriguilla i el de Buseo. Aprofitament elèctric: hi ha petites centrals, però el seu principal valor econòmic és per al regatge, per tal com és un dels rius més ben aprofitats d’Espanya.
Veure> Cartelera Turia (setmanari valencià, 1964- ).
Massís muntanyós de l’interior del Pre-pirineu, a la vall de l’Éssera. Culmina a 2.556 m alt, al pic del Turbó. S’alça destacat de les serralades veïnes, a les quals s’uneix, vers el nord, pel port de la Múria, i vers l’est pel coll de les Ares.
Té grans extensions boscades. L’alineació es prolonga cap a l’est, per la serra de Vallabriga. Al seu vessant sud-oriental hi ha l’important balneari de les Viles de Turbó.
Veure> Sant Miquel de Turbians (església).
Despoblat, al nord de la vila, al peu de la serra de Benicadell.
Antic lloc de moriscs, tenia 40 focs el 1609. El 1845 fou agregat al municipi de Setla de Nunyes, de la parròquia del qual depenia ja l’església de Sant Francesc de Turballos. El 1535 havia estat agregada a Gaianes.
Despoblat, a l’esquerra de l’Aglí, davant la vila.
Sorgit damunt una antiga vil·la romana i esmentat durant tota l’edat mitjana, se’n perd tota notícia des de mitjan segle XVI.
(Santa Eulària des Riu, Eivissa, 1927 – Vila d’Eivissa, Eivissa, 30 desembre 2020)
Pintor. De formació autodidàctica, ha efectuat nombroses exposicions a Eivissa, a diverses ciutats d’Alemanya, a Barcelona (en destaca la del 1977 a la galeria René Metras) i a altres galeries d’Europa i Amèrica.
L’evolució del seu art l’ha portat d’una abstracció lírica, derivada de l’informalisme, a una abstracció en la qual es crea una contraposició molt equilibrada entre els valors compositius i els lírics. L’espai, generalment blanc, s’articula en bandes que deixen veure breus notes de colors vius, que poden tenir un valor simbòlic de vida revoltada i que constitueix un factor de transformació d’aquest ordre. Sobre una base d’una ferma estructura, continua essent la sensibilitat i la delicada vibració del color el que dóna el seu significat a l’obra d’aquest artista.
L’any 2001 rebé el premi Ramon Llull a les Arts atorgat pel govern de les Illes Balears.
Llogaret, vora el riu d’Évol, aigua amunt d’Évol.
És esmentat ja el 1011, que hi tenia possessions el monestir de Cuixà. Formà part del vescomtat d’Évol.
(Tuïr, Rosselló, segle XVIII)
Grup de dramaturgs. Les obres dels quals foren representades a la fi del segle XVIII en el cicle organitzat per Guillem Agel per tal de beneficiar la construcció de l’església.
Entre altres noms, hom ha de destacar el d’Antoni de Banyuls i de Forcada, Sebastià Sibiuda i, sobretot, Miquel de Ribes i de Vilar.
Dades dels Països Catalans 