Riu, l’afluent més important, per la dretà, de la Noguera Ribagorçana. Drena la vall de Castanesa.
Valira de Castanesa, la
11 Respostes
Arxiu d'etiquetes: Ribagorça (geo)
Turbó, serra del
Massís muntanyós de l’interior del Pre-pirineu, a la vall de l’Éssera. Culmina a 2.556 m alt, al pic del Turbó. S’alça destacat de les serralades veïnes, a les quals s’uneix, vers el nord, pel port de la Múria, i vers l’est pel coll de les Ares.
Té grans extensions boscades. L’alineació es prolonga cap a l’est, per la serra de Vallabriga. Al seu vessant sud-oriental hi ha l’important balneari de les Viles de Turbó.
Rialbo, el -Ribagorça-
(o barranc de Llert, o de Sant Adrià) Riu, afluent esquerrà de l’Éssera, dins de la comarca. Neix al vessant septentrional del Turbó i drena la Vall de Bardaixí, al sector actualment aragonès de l’antic comtat de Ribagorça.
Després de travessar un extrem de l’antic municipi de Merli i rebre, per l’esquerra, el barranc d’Espluga que davalla de la Vall de Lierp, s’uneix al seu col·lector, aigua avall de Campo.
Maladeta, la
Massís dels Pirineus axials, vora la Vall d’Aran, s’estén en direcció nord-oest – sud-est, al sud-oest d’aquesta vall, al nord del Vallhiverna, afluent de l’Éssera, i a l’est de la vall de Benasc.
És el massís pirinenc més elevat: el pic de la Maladeta assoleix 3.308 m, i la màxima altitud és de 3.404 m a l’Aneto.
La part principal està constituïda per una massa granítica, i la cobertora, per materials paleozoics; el contacte d’aquestes roques amb el granit determinà el seu metamorfisme. El relleu és essencialment modelat pel glacialisme quaternari, del qual encara resten vestigis a les glaceres actuals,
Els principals rius que hi neixen són la Noguera Ribagorçana i l’alt Éssera; aquest darrer, per un fenomen càrstic de circulació subterrània, desapareix al forat dels Aigualluts, ressorgeix als güells d’Et Joèu i desemboca a la Garona, després d’haver travessar la divisòria entre el vessant mediterrani i l’atlàntic.
La vegetació alpina (pi negre, avets, prats) determina el paisatge típic d’alta muntanya.
Hi ha refugis de muntanya, com el de la Renclusa.
Lliterola, vall de
Vall, a la vall de Benasc, afluent per la dreta de l’Éssera davant els banys de Benasc, que davalla de la línia de crestes que la separa de Comenge, entre el pic de Perdiguero i els pics de Cabrioles, fesa pel coll de Lliterola (3.052 m alt).
Al vessant meridional s’estén la gelera de Lliterola, que alimenta l’estany de Lliterola, l’emissari del qual és el torrent de Lliterola.
Llardana, serra de
Contrafort meridional del massís de Pocets, al qual s’uneix per la cresta anomenada l’Espatlla de Pocets, entre les valls de Llardaneta i del Ivons.
Els seus cims són la dent de Llardana (3.085 m alt), la tuca Alta (2.905 m) i la tuca Baixa (2.896 m). Entre el primer i els darrers hi ha tres petites glaceres.
El pic de Pocets és anomenat també punta de Llardana.
Ixeia, tuques d’
Extrem oriental del massís de Pocets, a la vall de Benasc, que forma una cresta entre el portilló de Grist i la vall d’Estós, que separa la vall de Vaticielles, al nord, de la vall de l’Éssera, al sud.
Culmina a l’agulla d’Ixeia (2.835 m alt).
Isàvena, l’ -riu-
Riu (59 km) de la xarxa pirinenca que recorre la Ribagorça entre l’Éssera i la Noguera Ribagorçana, paral·lelament a aquests rius.
Neix al vessant meridional dels pics Gallinero i del Baciver de Castanesa, i després de travessar la serra de Vallabriga pel congost d’Ovarra, solca la Ribagorça, on forma la ribera d’Isàvena en direcció nord-est – sud-oest, i rep per la dreta el barranc de Vilacarle, que devalla de la serra del Turbó.
Prop de Lasquarri, vira cap a l’oest, i aboca les aigües a l’Éssera, poc abans de l’embassament de Barasona, el qual alimenten. Règim pluvionival.
Guart, riu
(o riera de Calladrons) Afluent dretà de la Noguera Ribagorçana.
Format per diversos barrancs que baixen de la serra del castell de Llaguarres, prop de Benavarri, i segueix en direcció nord-oest – sud-est, i al mitjà rep per l’esquerra el Queixigar.
Fa de divisòria entre els termes d’Estopanyà i Fet i desguassa a l’embassament de Canelles, aigües avall del congost de Blancafort (Noguera).
Gistau, vall de
Vall del Pirineu central, a Sobrarb, entre la vall de Bielsa i la de Benasc, que coincideix amb la capçalera del Cinqueta, closa al nord pel massís del mont Perdut, a l’est pel de Pocets i a l’oest pel de Salueza aigües avall del pantà de la Cinqueta.
Al sud-oest la gorja de La Inclusa separa la vall de Gistau estricta de la de Saravillo, a la qual aflueix, per la dreta, la vall de la Comuna. La vall (Sin, Serveto i Señes) comprèn els municipis de Gistaín, de Sant Joan de Plan, de Plan i l’antic de Sin. La capital és la vila de Plan.
L’economia és de muntanya, amb recursos hidroelèctrics i miners (galena i cobalt).
Formà part del bisbat de Roda -després, de Lleida– des del 1080 fins al 1571, dins l’ardiaconat de Benasc, i fins al 1305 del Principat de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 