(Sicília, Itàlia, segle XVII)
Títol concedit el 1700, per Carles III de Catalunya al regne de Sicília, al senador Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma, nét del primer príncep de Vallgornera.
Santa Lucia, marquesat de
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: 1700
Samper i Gordejuela, Hipòlit
(València, 1633 – Madrid, 1700)
Historiador. El 1652 prengué l’hàbit de l’orde de Montesa. Estudià a València filosofia, teologia i es doctorà en cànons el 1658, i des de l’any següent fou catedràtic de dret canònic. Fou secretari del lloctinent de l’orde Joan Crespí i Brizuega, canceller del regne (1666), assessor del batlle general de València (1673), capellà d’honor de Carles II (1678), procurador general de l’orde de Montesa (1680) i jutge apostòlic de la nunciatura.
És autor de diversos tractats en defensa de l’orde de Montesa i una història d’aquest des de la fundació, privilegis, jurisdicció, personalitats, la seva obra més important: Montesa ilustrada (1669). Deixà inèdites dues genealogies de les famílies Llançol de Romaní i dels comtes de Cervelló.
Rubí, Sebastià
(Palma de Mallorca, vers 1700 – 1762)
Frare dominicà i teòleg. Es remarcà per la seva oposició a les doctrines de Ramon Llull. Professà al convent de Sant Domènec de Mallorca, fou qualificador de la inquisició, lector de filosofia i teologia i catedràtic de prima a la universitat de Mallorca. El seu anti-lul·lisme fou causa que dita universitat li negués el títol de doctor.
És autor de dues obres: La verdad sin rebozo (1750) i d’una altra obra on exposa l’oposició dels dominicans als actes de culte i veneració donats a Ramon Llull, aquesta darrera refutada pel franciscà Bartomeu Rubí i Catany.
Rizon, Joan Nolasc
(València, 1642 – 1700)
Frare mercedari i escriptor. Ingressà al convent de València (1655), on professà el 1658. Estudià a Salamanca i a la Universitat de València, on es graduà de doctor en teologia i fou professor de metafísica fins a la seva mort.
Tingué càrrecs importants dins l’orde: dues vegades comanador del convent de València, rector i regent d’estudis, definidor i provincial (1687). També fou diputat del Regne de València i examinador sinodal de l’arquebisbat.
És autor d’obres d’espiritualitat, impreses els anys 1684 i 1692, i d’altres escrits pastorals o de circumstàncies, com oracions fúnebres.
Rison, Joan Nolasc
(València, 1635 – 1700)
Frare mercenari. Professà el 1658. Estudià a les universitats de Salamanca i València. Fou catedràtic de metafísica de la darrera. Ocupà diversos càrrecs dins l’orde, entre ells el de provincial.
Deixà sermons notables i d’altres escrits.
Larraga, Apol·linar
(País Valencià, segle XVII – 1728)
Pintor. Seguidor de Pedro de Orrente.
Obra seva són les pintures al claustre de l’església de Sant Domènec, a les esglésies de Sant Nicolau, Sant Francesc, Santa Anna, etc, de València, i de retrats, com el de Tomàs Vicent Tosca.
La seva filla i deixebla fou Josepa Maria Larraga (València, 1700 – vers 1728) Pintora. Malgrat greus defectes físics a les mans, sobresortí com a miniaturista. Fundà una acadèmia privada de dibuix. S’inspirà generalment en temes religiosos.
Fortià-Durban, François de
(Avinyó, Provença, 1631 – Montlluís, Alta Cerdanya, 1700)
Militar. Com a comandant d’un regiment d’infanteria prengué part activa en la guerra dels Segadors, i es destacà als setges de Bellaguarda i de Perpinyà, on actuà com a enginyer.
Lluís XIV li enfeudà Fortià i Fortianell (era descendent de Sibil·la de Fortià).
Fou encarregat de dur a terme la construcció del fort de Montlluís, planejat per Vauban. Fou governador d’aquesta plaça des del 1679.
Fornari i Peretó, Salvador
(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1700)
Frare dominicà. Fou teòleg i predicador notable. Obtingué la càtedra de prima a la universitat de Càller (Sardenya).
És autor de Sermones varios, Curso filosófico i Pactos de predicativa.
Cavaillé, Josep
(Galhac, Llenguadoc, 1700 – França, segle XVIII)
Orguener. Primer membre d’aquesta família. Col·laborà en l’orgue de Sant Pere de Tolosa.
El seu nebot fou Joan Pere Cavaillé.
Castell, comtat del -Sardenya-
(Sardenya, Itàlia, s XVII – )
Títol, atorgat per Carles II el 1700 a Feliu de Màrgens-Nin i Manca sobre el castell que tenia a Sardenya.
El 1917 fou rehabilitat amb la denominació de comtat del Castillo de Vera.
Dades dels Països Catalans 