Arxiu d'etiquetes: Sardenya

Vallguarnera -llinatge-

2 Respostes

Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.

El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480)  Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:

Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV)  Bisbe de Malta (1495). Era germà de:

Joan de Vallguarnera i de Centelles  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:

Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:

Francesc de Vallguarnera i del Carretto  (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636)  Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:

Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705)  Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:

Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739)  Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:

Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864)  Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.

Sarmiento de los Cobos y Manrique de Mendoza, Manuel

Deixa un comentari

(Castella, vers 1600 – Càller, Sardenya, 21 juny 1668)

Lloctinent de València (1659-63) i virrei de Sardenya (1665-68), setè marquès de Camarasa. A València intervingué en la revolta dels Llauradors de l’Horta contra els jurats de la ciutat del 1663 a favor dels primers.

En ésser nomenat virrei de Sardenya (1665) convocà corts, que dissolgué pel maig de 1668 recolzat en el noble Artau d’Alagó, marquès de Villasor, davant la popularitat creixent d’Agustí de Castellví i de Llança, marquès de Làcon, cap de la facció de la noblesa sarda oposada a la política castellana.

Acusat per la veu popular com a responsable de l’assassinat de Castellví (20 juny), fou assassinat al seu torn, als carrers de Càller. La causa d’aquest assassinat, considerat com a intent de rebel·lió contra la corona, fou dirigida pel nou virrei Francesco di Tutavilla, duc de San Germano.

Foren els principals acusats la vídua de Castellví, Francesca Setrilles (que s’havia casat amb Silvestre Aimeric tres mesos després de la mort del marit), la qual aconseguí de fugir; Silvestre Aimeric, Francesc Cao i Francesc Portuguès, els quals foren morts en una emboscada a l’illa Rossa (prop de Castell Aragonès); Jaume Artau de Castellví (cosí d’Agustí), el qual fou decapitat; Gaví Guixoni i Antoni Brondo, condemnats a mort; el jurisconsult Carles Dehonetto, ajusticiat; foren empresonats o exiliats uns 60 nobles i eclesiàstics i exiliats els bisbes de Càller i d’Ales. Des d’aleshores, Càller i l’Alguer tingueren guarnició.

Els assassinats donaren lloc a una apassionada i polèmica literatura a partir del mateix segle XVII.

San Felipe, marquès de *

Deixa un comentari

Nom amb què també és conegut el diplomàtic sard Vicenç Bacallar i Sanna  (1669-1726).

Sabata de Calataiud i de Libiano, Roderic Sanxis

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV – 1372)

Senyor de Real, Pedralba i Montserrat. Fill de Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovia. Per haver fet costat a Pere III el Cerimoniós contra els nobles de la Unió rebé el mer i mixt imperi de les tres senyories (1347).

Fou el pare de:

  • Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Boïl (País Valencià, segle XIV)  Alcaid de Càller (Sardenya).
  • Lluís Sanxis Sabata de Calataiud i de Boïl (País Valencià, segle XIV – Castella ?, segle XIV)  Senyor de Real i Montserrat. Fou majordom del primer duc de Gandia, que passà a Castella, on es casà i obtingué la senyoria de Provencio (els seus descendents castellans formaren la línia dels senyors de Provencio, de la qual sortí la línia dels senyors de Villaminaya, que després tornà a València).
  • Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i de Boïl (País Valencià, segle XIV – 1374)  Baró de Pedralba. Fou jurat en cap de València (1370) i inicià la línia dels barons de Pedralba i els vescomtes de Gagliano, que continuà el seu fill gran, Pere Sanxis de Calataiud i Ximènez de Lamberri.

Ploaghe, baronia de

Deixa un comentari

(Sardenya, Itàlia, segle XV – )

Jurisdicció senyorial que a la fi del segle XV pertanyia als Castellví, fins a la fi del segle XVI la tingueren els Cardona, tornà a passar als Castellví, marquesos de Làcon, i finalment als Aimeric, comtes de Villamar.

Palmes, marquesat de les -Sardenya-

Deixa un comentari

(Sardenya, Itàlia, segle XVII – )

Títol concedit el 1627 a Lluís d’Aragall (òlim de Gualbes i Bellit), primer comte de les Palmes, baró de la Joiosa Guarda i senyor dels castells d’Aguafria i Monestir, al mateix regne.

El comtat de les Palmes li havia estat concedit el 1622 sobre el seu castell homònim.

El marquesat passà als Brondo, marquesos de Villasidro i comtes de Serramagna, i als Crespí de Valldaura, comtes de Sumacàrcer.

Olives, marquesat d’

Deixa un comentari

(Sardenya, Itàlia, segle XVIII)

Títol concedit el 1717 a Miquel Antoni d’Olives, pel rei-arxiduc Carles d’Àustria.

Neonelli, marquesat de

Deixa un comentari

(Sardenya, Itàlia, segle XVIII)

Títol, concedit el 1774 pel rei de Sardenya a Pere Ripoll.

Mores, marquesat de

Deixa un comentari

(Sardenya, Itàlia, segle XVII) 

Títol concedit el 1657 a Jaume Manca i Ledda, substituint el de comte de Mores, que li havia estat concedit el 1650.

Montcada-Aragó-Luna-Peralta i de la Cerda, Lluís Guillem de

2 Respostes

(Palerm, Itàlia, 1614 – Madrid, 1672)

Duc de Montalto i de Bivona, cinquè príncep de Paternò, gran d’Espanya. Comanador de Belvís de la Sierra (des del 1627 fou -per donació paterna- comte d’Adernò).

President del regne de Sicília (1635-38), embellí Palerm amb nombroses obres públiques. Virrei de Sardenya (1644-59) i de València (1652-59). Cavaller del Toisó d’Or i general de cavalleria del regne de Nàpols. Majordom major de Carles II. El 1667 fou creat cardenal.

Un informe seu dirigit al rei, imprès a València el 1656, és interessant per al coneixement de l’organització administrativa de València.