(Beòcia, Grècia, segle XIV – 1379)
Baronia creada durant el domini català de Grècia. En fou baró Pere Ballester, germà del bisbe català d’Atenes, Antoni Ballester.
El 1379 fou envaïda per les tropes navarreses de Jaume de Baus, fet que suposà la pèrdua definitiva d’aquest domini.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1374)
Fill de Guillem de Peralta, segon comte de Caltabellotta. Vicari general de Frederic III de Sicília als ducats d’Atenes i Neopàtria (1370-74).
Fou incapaç de dominar l’anarquia i les discòrdies entre les faccions nobiliàries: Lluís d’Enghien, comte de Conversano, ocupà Atenes per un breu període; el seu germà Guiu (III) d’Enghien fou induït pels venecians del Negrepont a fer la pau amb els catalans.
Assistí a una assemblea de magnats convocada pel papa Gregori XI i reunida a Tebes per tal de pactar una aliança i emprendre una creuada contra els turcs (1373).
Deixà dos fills menors confiats al seu germà Guillem.
Ot de Novelles (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Cavaller. Al servei de Frederic II de Sicília, el qual li encarregà de lliurar (abans 1315) a Ramon Muntaner el futur Jaume III de Mallorca perquè el portés a Perpinyà. Fou el pare de:
Ot de Novelles (Grècia, segle XIII – després 1331) Vicari general o lloctinent reial dels ducats d’Atenes i de Neopàtria. nomenat (1330) per Frederic III de Sicília en successió d’Alfons Frederic, fill il·legítim d’aquest monarca. Pel seu matrimoni amb la filla d’un noble grec, obtingué com a dot els castells de Castri i de Licònia. El succeí el seu fill Ermengol de Novelles.
(Grècia, segle XIV – després 1381)
Cavaller. Darrer membre conegut d’aquest llinatge a la Grècia catalana. El 1380 era senyor del castell de Castri, conservat encara a la família després de la crisi econòmica d’Ermengol de Novelles.
Destacà entre els partidaris de reconèixer la sobirania de Pere III de Catalunya sobre els ducats grecs.
(Grècia, segle XIV – vers 1366)
Gran senyor de la Grècia catalana. Fill d’Ot de Novelles i d’una Melissenos. Fou un dels signants, amb el seu pare, de la treva convinguda amb els venecians (1331). Heretà de la seva mare els castells de Castri i de Licònia, i del seu pare diverses possessions que ell eixamplà molt.
Arribà a tenir propietats no lluny de Neopàtria i de Zeitun. Devers el 1356 dominava per causes ignorades el castell de Siderocàstron, propietat habitual dels Frederic, comtes de Salona.
Tractà de formar estat a part amb les seves terres i es rebel·là contra l’autoritat del duc sicilià representat llavors per Jaume Frederic, comte de Salona i senyor d’Egina. El comte li arrabassà el castell i destruí les seves desmesurades ambicions. Fou també senyor del castell d’Estir i de la torre de Metokhi, a la Fòcida.
Sembla que en morir deixà grans deutes, ja que les seves possessions es dispersaren per imperatius econòmics visibles.
(Morella, Ports, segle XIV – segle XV)
Ciutadà. S’establí a Atenes. El 1399 caigué presoner dels turcs. Rescatat al cap de quasi tres anys per 400 florins, es veié en grans dificultats per a pagar-los. Anà a Catalunya. Martí l’Humà l’acollí amb afecte.
El monarca recomanà als jurats de Morella que procuressin donar a l’ex-captiu el màxim que poguessin de la quantitat necessària, i escriví també a Martí el Jove perquè ajudés Llorenç quan aquest passés per Sicília.
(camp de la Manolada (o de l’Esperó), prop de Clarença, Morea, Grècia, 5 juliol 1316)
Fet d’armes entre les forces de l’infant Ferran de Mallorca i les de Lluís de Borgonya, que vencé i decapità al capitost català i pogué emparar-se, així, del principat de Morea.
(Grècia, segle XIV)
Noble de la Grècia catalana. Destacà secundant la política del seu germà Roger de Lloria.
Fou veguer de Tebes (1359) i governà els ducats d’Atenes i de Neopàtria en absència del vicari Gonçal Ximenes d’Arenós. El 1362 vencé els soldats addictes a Pere de Pou.
Tingué dos fills: un Roger, que fou lloctinent dels ducats d’Atenes i Neopàtria el 1384, i Nicolau.
(Grècia, segle XIV – després 1381)
Senyor d’Estir. Fill del vicari general d’Atenes i Neopàtria Roger de Lloria. Per la pau estipulada amb els invasors francesos, fou promès a Maria, filla de Guiu d’Enghien, però el matrimoni no s’efectuà.
Ajudà Lluís Frederic d’Aragó per tal de procurar l’obediència dels ducats a Pere III de Catalunya. Detingut per Lluis d’Enghien, comte de Conversano, a l’Argòlida, en una nova campanya francesa (1378), era encara presoner el 1381.
Era germana seva, Francesca de Lloria (Grècia, segle XIV) la qual administrà la senyoria d’Estir. Fou muller de Tomàs de Pou.
(Grècia, segle XIV)
(cat: la Cardaniza) Jurisdicció feudal de Beòcia, ducat d’Atenes. Pertangué el segle XIV a Pere de Puigpardines, casat amb Escarlata, dita Carolina, amb la qual tingué Galceran de Puigpardines, que el succeí a Karditsa, Francesc de Puigpardines, senyor de Calandri i de Talandi (o Atalandi), i Francesca de Puigpardines, muller de Guillem d’Almenara, castellà i veguer de Levàdia.
Dades dels Països Catalans 