Riu (100 km) de la conca de l’Ebre, que neix al sector central dels ports de Beseit, a uns 1.100 m alt, gràcies a la unió de diversos rierols, el més important dels quals és el de Capac.
Corre al llarg de 97 km, primer encaixat entre calcàries secundàries i més tard per la depressió de Vall-de-roures, la qual drena després d’obrir-se pas a través d’una sèrie de gorges; pren la direcció nord, passa per Massalió, Maella i Nonasp, i desemboca a l’Ebre prop de Faió. Al seu curs baix forma grans meandres encaixonats.
És un riu poc cabalós, de règim pluvial mediterrani, amb dos màxims equinoccials i un marcat estiatge (juliol-agost); és subjecte a crescudes excepcionals, que fan pujar el nivell fins a tres o quatre metres per sobre del normal.
Els principals afluents són, al sector de capçalera, el riu de la Pena i el riu Ulldemó, al curs mitjà la vall d’Alcanyís, que hi aflueix per l’esquerra prop de Massalió, i, al curs baix, el riu d’Algars, el més cabalós dels seus tributaris, que per la dreta li dona les seves aigües prop de Nonasp.
S’aprofita per al regadiu mitjançant una sèrie de sèquies locals que donen lloc a hortes riberenques (Vall-de-roures, Massalió, Maella i Nonasp).
Al sector de capçalera, per tal de regular les aigües de regadiu, l’any 1919 es construí l’embassament de la Pena, amb la qual cosa es pensava també inicialment regar les terres de secà.
Títol concedit per Felip V de Borbó el 1717 al tinent general Manuel Jeroni Mascarell i de Pertusa, batlliu de Casp i ambaixador de l’orde de Sant Joan a Madrid.
Consta de 24 municipis: Areny de Noguera – Benasc – Benavarri – Beranui – Bissaürri – Bonansa – Castigaleu – Castillo de Sos – Estopanyà – Gia – Lasquarri – Monesma i Queixigar – Montanui – les Paüls – la Pobla de Roda – el Pont de Montanyana – Saünc – Sessué – Sopeira – Tolba – Tor-la-ribera – la Vall de Lierp – Viacamp i Lliterà – Vilanova d’Éssera
GEOGRAFIA FÍSICA: S’estén de nord a sud des de les màximes altituds del Pirineu fins als darrers contraforts meridionals de les serres prepirinenques, a tocar de la depressió de l’Ebre. El sector més septentrional és domini dels alts cims del Pirineu axial, que en aquest sector ateny altituds per sobre dels 3.200 m al massís de la Maladeta (pic de la Maladeta, 3.308 m, i de l’Aneto, 3.404 m) i a d’altres situats més cap a ponent, com ara el pic de Perdiguero (3.221 m) i el pic de Pocets (3.371 m); la vall de Benasc solca transversalment aquest sector pirinenc amb direcció nord-est – sud-oest, i conforma, junt amb les valls de Barravés i de Castanesa, els únics eixos de poblament del nord de la comarca. Al sector de la depressió mitjana del Prepirineu s’hi distingeixen dos sectors diferenciats: al nord, amb la serra de la Vallabriga, com a límit septentrional, la ribera de l’Isàvena; i més al sud, accidentat pels darrers contraforts de la serra d’Estall (a l’est) i la serra del castell de Llaguarres (al nord), la rodalia de Benavarri.
La diferència paisatgística de la comarca (des de l’alta muntanya fins a quasi bé les terres depressionàries de l’Ebre) origina una diversitat climàtica desigual; mentre que a les màximes altituds els correspon un clima d’alta muntanya (amb elevades precipitacions, sovint en forma de neu i hiverns llargs i freds), a les terres meridionals els correspon un clima mediterrani de transició (marcadament continentalitzat), amb precipitacions molt escasses i amplituds tèrmiques interanuals molt grans (màxims estiuencs de fins a 40ºC i risc de glaçades a l’hivern).
La vegetació reflecteix aquesta diversitat climàtica, i comprèn des de tota la graduació de la clisèrie altitudinal dels paisatges d’alta muntanya, fins als boscos d’alzines amb sotabosc de coscoll (en gran part substituïts per pinedes) i les rouredes que apareixen als sectors més ombrívols per sobre dels 800 m.
Hidrogràficament comprèn la conca de l’Isàvena, afluent de l’Éssera (que drena la vall de Benasc), mentre que la vall de la Noguera Ribagorçana recorre la part més oriental de la comarca i rep diversos afluents ribagorçans, entre els quals sobresurt el riu de Guart. En general, els rius són de règim nival a la capçalera i marquen una transició cap al pluvionival un cop s’endinsen a les zones de menor altitud.
POBLACIÓ: El poblament es trobava ja estructurat de manera semblant a l’actual al començament de l’edat mitjana; predominen els petits nuclis de població concentrada, i la masia aïllada es dóna únicament de manera esporàdica als vessants del Montsec. La població és escassa, i d’ençà que les obres hidràuliques finalitzaren a mitjan dècada del 1960, el procés de despoblament ha estat continu, i especialment colpidor als sectors més muntanyosos i a la franja a tocar de l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà. Aquest despoblament ha originat una estructura per edats molt envellida, i només Benasc i Benavarri presenten una dinàmica demogràfica més activa, a banda de ser els únics municipis que superen amb escreix els 1.000 h. Un dels efectes col·laterals d’aquest despoblament ha estat la reorganització administrativa municipal, amb un seguit d’annexions i agregacions d’antigues entitats municipals a d’altres més grans, fins i tot fora de la pròpia Ribagorça; és el cas dels termes municipals de Graus, Capella i la Foradada de Toscar, que, si bé els seus caps municipals respectius no pertanyen a la comarca, tenen petits enclavaments tot al llarg del sector més de ponent.
ECONOMIA: La base econòmica fonamental és el sector agropecuari, amb un predomini del sector agrícola a les zones més planeres (rodalia de Benavarri), amb conreus de cereals i petites explotacions pecuàries (oví i porcí), mentre que al Pirineu el sector s’especialitza en la ramaderia de bestiar oví i boví i en el conreu de farratges. La propietat de la terra està molt repartida (la propietat mitjana té unes 5 o 6 ha), amb predomini de l’explotació directa. Hi ha petites contrades al voltant dels sectors riberencs (entre la Pobla de Roda i Serradui, al municipi d’Isàvena, i a la Noguera Ribagorçana), on s’hi conreen, de regadiu, hortalisses (per al consum local), farratges, blat de moro i alguns fruiters. Les activitats industrials són pràcticament inexistents, tan sols hi ha petites indústries derivades de l’agricultura i el sector energètic, aquest últim concentrat a les conques de l’Éssera i la Noguera Ribagorçana, amb una potència instal·lada per sobre dels 300.000 kW. Quant al sector terciari, sobresurten els municipis de Benasc i Castilló de Sos, centres turístics de muntanya amb nombroses activitats relacionades amb la natura i els esports d’hivern. Comercialment, els municipis de Benasc i Benavarri tenen una certa importància, però resten eclipsats per la influència i proximitat del Pont de Suert i Graus (ja fora de la comarca).
HISTÒRIA: La Ribagorça fou poblada originàriament per població bascoide, que conservà la seva personalitat, i en una bona part la seva llengua, durant el primer mil·lenni de l’era cristiana, fou també de lenta cristianització a causa de l’aïllament respecte als territoris veïns. Aquest fet facilità també que després de l’ocupació del territori pels sarraïns, a diferència dels comtats més orientals, fossin els comtes de Tolosa els qui, com una iniciativa particular, conquerissin la part septentrional del país juntament amb les altes valls pallareses al principi del segle IX i creessin així el comtat de Ribagorça.
Consta de 29 municipis: Aiguaviva de Bergantes – Arenys de Lledó – Bellmunt de Mesquí – Beseit – Calaceit – la Canyada de Beric – la Codonyera – Cretes – Faió – Favara de Matarranya – Fondespatla – Fórnols de Matarranya – la Freixneda – la Ginebrosa – Lledó d’Algars – Maella – Massalió – Mont-roig de Tastavins – Nonasp – Pena-roja – la Portellada – Ràfels – la Sorollera – Torredarques – la Torre del Comte – la Torre de Vilella – la Vall del Tormo – Vall-de-roures – Valljunquera
GEOGRAFIA FÍSICA: Morfològicament comprèn dos sectors clarament diferenciats: la muntanya i la plana. El primer està format per un arc muntanyós perifèric de la Serralada Pre-litoral Catalana, que en direcció sud-oest – nord-est, separa la comarca de les terres dels Ports de Morella i de les del Baix Maestrat, el Montsià i el Baix Ebre, i és constutït essencialment per les serres dels ports de Beseit. Es tracta d’un sector alt i humit format per muntanyes que no arriben als 1.400 m: Tossal d’En Canader, penya Galera i serra de l’Espina. L’erosió ha diversificat al màxim les formes de relleu, i la tectònica ha fet encara més complex el conjunt. Aquest front de muntanyes a manera d’una muralla longitudinal domina el sector més pla de capes poc inclinades que forma part de la Depressió de l’Ebre. La zona de contacte amb la depressió comença a l’àrea muntanyenca i s’estén en direcció a la depressió Ibèrica tot disminuint d’altura cap al nord. Aquesta àrea pertany a l’oligocè i es manté a una altura mitjana de 400 m, si bé en alguns indrets assoleix els 500 i fins i tot els 600 m sobre el nivell del mar. No és completament plana, car l’erosió hi ha creat uns certs relleus diferencials, d’on resulta una sèrie de turons que separen un gran nombre de valls.
El clima és mediterrani, però presenta una marcada tendència a la continentalitat. Les temperatures tenen una notable amplitud tèrmica. La mitjana del mes més fred és la de gener, entre 5 i 6ºC, i a l’estiu la mitjana mensual és de l’ordre de 28-29ºC els mesos de juliol i agost. Les precipitacions són més abundants en el sector muntanyenc de l’est, on s’enregistren mitjanes de 600 a 700 mm (ports de Beseit), i minven a mesura que s’acosten a la Depressió de l’Ebre, on es recullen de 350 a 400 mm en el sector més allunyat de la serralada. Fondespatla, al sud-oest de Vall-de-roures, en una posició intermèdia entre la muntanya i la plana, en rep 569 mm, repartits en 47 dies de pluja i en dos màxims que, per ordre d’importància són a la primavera (maig i abril) i a la tardor (octubre). Els mínims són sempre un d’estiu (juliol i agost) i un d’hivern (gener i febrer). Les precipitacions en forma de neu són escasses.
Hidrogràficament pertany a la conca de l’Ebre; els rius, a excepció del Bergantes, que drena l’angle sud-est, neixen a les serres dels ports de Beseit; el més important és el Matarranya amb els seus afluents Pena, Tastavins i Algars. El seu cabal és dèbil, fora de les fortes crescudes que presenten gairebé sempre els màxims plujosos de primavera i tardor. L’estiatge és molt fort els mesos de juliol i agost.
La vegetació natural està formada per alzinars i coscolls a les àrees més baixes, que representen l’etapa degradada de l’alzinar. A les zones muntanyoses dels ports de Beseit abunden els pinars: pi blanc i pi roig. A altituds superiors als 1.200 m s’observen clapes aïllades de faigs.
POBLACIÓ I ECONOMIA: El poblament és antic, com ho testimonien nombroses restes prehistòriques i ibèriques, però segurament la població era escassa i quasi desaparegué en el moment de les invasions bàrbares; la repoblació que succeí a la Reconquesta s’efectuà a base de gent lleidatana que fixà ja els principals nuclis de població que s’han mantingut fins a l’actualitat. El poblament és concentrat, i les masies disperses únicament es troben als sectors riberencs, on és possible el regadiu; els pobles estan situats gairebé sempre al llarg de les valls dels rius. La població és escassa i presenta una densitat molt baixa (9,6 h/km2) i alhora es troba en franca regressió. El motiu d’aquest despoblament cal cercar-lo en una economia poc florent i en la tendència generalitzada de l’abandó del camp per anar a nuclis urbans més grans. L’any 1996 només un municipi (Maella) arribava als 2.000 h, i la resta, sense excepció, havien perdut habitants respecte el 1970.
L’activitat econòmica fonamental radica en el sector primari; els conreus principals són els mediterranis: olivera i vinya en primer lloc, els cereals (blat, ordi i civada) i arbres fruiters de regadiu (en especial presseguers). L’olivera ha estat de sempre el conreu principal, però actualment és fàcil de trobar-se camps d’oliveres sense explotar a l’igual que passa amb els ametllers. Al llarg del Matarranya els regadius es fan mitjançant sèquies locals i assuts, el cabal dels quals és controlat pel pantà de la Pena construït el 1919 prop de Beseit, en la capçalera del riu esmentat. La ramaderia és una activitat puixant: destaca sobretot el bestiar porcí, les granges avícoles i les dedicades a la cria de conills. Hi ha explotacions mineres de poca importància a Ràfels, la Ginebrosa i Fondespatla (argila refractària). A Beseit s’exploten argiles per a la fabricació de porcel·lana des del 1954. La indústria és escassa i quasi sempre és subsidiària de l’agricultura (alimentària). Comercialment, el sector oriental de la comarca forma la subàrea comercial de Vall-de-roures, i el sector occidental depèn de l’àrea comercial d’Alcanyís.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric es documenta a través de les pintures rupestres, com les dels Secans de Massalió i del barranc de Calapatar, a Cretes, i de jaciments de sílex de superfície, i sobretot durant la primera edat del ferro, amb poblats hallstàttics (Escodines de Massalió i el Vilallong i el tossal Redó de Calaceit), que vers el segle V aC es transformaren en ibèrics, el més destacat dels quals és el de Sant Antoni de Calaceit. La romanització provocà l’abandonament quasi total dels poblats i l’adopció d’un poblament rural dispers. Hom no coneix cap nucli romà a la comarca. La romanització convertí el primitiu poblament ibèric de Matarranya en una zona d’hàbitat agrícola dispers de la Tarraconense. La comarca pertangué a la taifa de Tortosa i la islamització fou profunda.
La definitiva ocupació cristiana (després de la temporal d’Alfons I el Bataller el 1131) fou obra de la casa comtal catalana, després de la unió dinàstica catalano-aragonesa. Alfons I el Cast prengué la Vall-de-Roures (1169). A la comarca hi subsistí una part de la població musulmana; fou repoblada per francs i, sobretot, per catalans de Lleida, però la jurisdicció senyorial fou adjudicada al bisbat de Saragossa el 1175, i a l’orde de Calatrava el 1180, sota el fur d’Aragó, i hom utilitzà la moneda jaquesa. La zona restà dins els límits aragonesos en el testament reial del 1248. De tota manera, hi hagué vacil·lacions sobre el límit de la frontera catalanoaragonesa. La jurisdicció eclesiàstica del territori comportà disputes entre els bisbats de Tortosa i el de Saragossa fins el 1210. Les revoltes camperoles dels segles XV i XVII foren especialment rellevants a la comarca a causa del predomini del règim senyorial. Gent de l’alt Matarranya repoblaren les zones del Baix Ebre afectades per l’expulsió dels moriscs (1609).
L’establiment de l’orde de la Trapa, el 1796, a la comarca comportà la introducció de millores tècniques i l’extensió dels conreus. Fins el 1833 la comarca formà part del partit o corregiment d’Alcanyís; amb la divisió provincial d’aquest any restà inclosa a la província de Terol (excepte Aiguaviva de Bergantes, que fou atribuït al de Castelló, tots els altres llocs depengueren del partit judicial d’Alcanyís). Al segle XIX s’hi desenvolupà una important indústria casolana de teixit de llana, lli i cànem, i foren notables la producció de seda i d’espardenyes i l’explotació de pedreres i de la mina de carbó de Bellmunt (des del 1841); hi hagué fàbriques de paper i un martinet de metalls a Vall-de-roures. De base fonamentalment agrària, el Matarranya se significà, al segle XIX, per la seva adhesió al carlisme. Durant el primer terç del segle XX els camperols del Matarranya s’inclinaren per les idees llibertàries; durant la guerra civil de 1936-39 a la comarca predominà la CNT, i a la majoria de les localitats hom implantà el règim col·lectivista, fins el 1938, que fou ocupada per les tropes de Franco.
Està format per 12 municipis: Albelda – Baells – el Campell – Camporrells – Castellonroi – Peralta i Calassanç – Sant Esteve de Llitera – Sanui i Alins – Tamarit de Llitera – el Torricó – Valldellou – Vensilló
GEOGRAFIA FÍSICA.- De nord a sud participa de dos grans unitats morfològiques ben diferenciades: el Prepirineu i la Depressió de l’Ebre. Al sector muntanyós, o alta Llitera, cal distingir dues subunitats: la capçalera, on predominen els materials calcaris del mesozoic i de l’eocè inferior, accidentada per una doble alineació muntanyosa: la Corrodella (1.921 m alt) i una altra de més modesta formada per les serres d’Alins (893 m) i Calassanç (832 m), i el sector central i occidental de la subcomarca, format per materials terciaris (gresos i argiles de l’oligocè) i separat de la capçalera per una falla que constitueix la transició entre la muntanya i la plana pròpiament dita (baixa Llitera). En aquest sector central i accidentat el paisatge és més suau i només destaca una alineació muntanyosa que passa per Tamarit i per Sant Esteve, en el límit entre l’alta i la baixa Llitera.
Les formes actuals són el resultat de l’erosió determinada pels afluents del Cinca i la Noguera que travessen transversalment la subcomarca septentrional (el riu Sosa, que mena les seves aigües en direcció sud-oest, al Cinca, i la sèquia del Molí del Pubill, que les mena cap a la Noguera Ribagorçana, en direcció sud-est). El sector més meridional de la comarca, o baixa Llitera, forma part de la Depressió de l’Ebre i s’esten un centenar de metres per sota de l’alineació muntanyosa que constitueix l’anticlinal de Tamarit. Domina aquí el relleu planer i horitzontal de les capes oligocèniques.
El clima és de tipus continental, amb fort contrast tèrmic entre l’estiu i l’hivern, i presenta una important gradació entre el nord i el sud. Les precipitacions oscil·len al voltant dels 400 mm anuals, i el mes més plujós és el maig. Les precipitacions, més abundants en la meitat septentrional, permeten la presència de boscs de pins i d’alzines a l’alta Llitera, mentre que a la baixa Llitera predomina l’estepa.
POBLACIÓ I ECONOMIA.- La població de la Llitera és molt inferior a la que presentava a mitjan segle XIX. El 1857 la població era de 17.000 h, però ja a la darreria de segle les males collites provocaren una primera i forta emigració, aturada però d’ençà del 1901 gràcies a l’acceleració dels treballs del canal d’Aragó i Catalunya, acabat el 1906. Amb el regatge i la prosperitat consegüents mantingué una corba ascendent fins al 1920; després s’inicià la davallada, que s’aturà vers el 1930. Entre el 1930 i el 1950 augmentà novament el nombre d’habitants (el 1950 registrà la xifra màxima), però el 1960 la minva s’accelerà novament perquè emigrà l’excés de la mà d’obra a causa de la modernització de les explotacions. La pèrdua de població, encara que més acusada a l’alta Llitera, on hi ha els municipis més poc poblats, es fa sentir també a la baixa Llitera, on tan sols Tamarit de Llitera i el Torricó mantenen una certa atracció demogràfica. Durant el període 1960-70 només Tamarit va continuar creixent. A l’alta Llitera, les pèrdues són molt importants i alguns municipis com Calassanç i Gavasa van perdre el 75% de la població entre el 1857 i el 1960, i després foren suprimits; d’altres, com Sanui, Peralta de la Sal, Baells, Camporrells i Valldellou van experimentar pèrdues de fins al 60%. L’acceleració del despoblament és molt forta, com ho demostra el fet que un municipi com Camporrells, que ja havia perdut el 60% de la població al llarg d’un segle, en perdé un altre 60% entre el 1960 i el 1970 i un 21,8% des d’aquesta última data fins al 1996. Aquest any només tres municipis superaven el miler d’habitants: Tamarit de Llitera, el Torricó i el Campell.
L’economia és eminentment agrícola, però al nord predomina el secà, al sud, la meitat de les terres conreades són de regadiu. El tipus d’explotació predominant és el minifundi, especialment a la baixa Llitera; la distribució dels conreus ha canviat significativament a causa de la major rendibilitat de conreus com ara la colza i el gira-sol (oleaginoses d’aprofitament industrial). Malgrat això, els cereals ocupen la major part del territori, amb un notable creixement dels farratges (aprofitada pel bestiar) i dels fruiters (pereres i pomeres). Entre els conreus menys afavorits per la recent distribució, es troben la vinya i l’olivera. Cal destacar que, a l’alta Llitera, el nombre d’hectàrees dedicades als conreus és significativament inferior al de la baixa Llitera, a causa d’unes condicions orogràfiques menys favorables (serra de la Corrodella i de la Pinyana) a la baixa Llitera, en canvi, es beneficia dels conreus de regadiu gràcies al canal d’Aragó i Catalunya.
El sector ramader cresqué molt durant el decenni del 1980, i s’ha anat convertint en una important font d’ingressos de la comarca, amb una notable importància del bestiar porcí, seguit del boví i l’oví. La indústria és escassa i depèn de les activitats primàries; la capital comarcal concentra la major part de les activitats secundàries, amb indústries farineres, molins d’oli, producció de pinsos compostos, conserves de fruites i indústria de la llet i de la ceràmica; explotació de salines al municipi de Peralta de la Sal. El mercat comarcal, Tamarit de Llitera, juntament amb el de Peralta de la Sal com a subsidiari, pateix la competència dels mercats aragonesos de Binèfar i Montsó, subordinats, com els lliterans, a la gran àrea comercial de Lleida.
HISTÒRIA.- A l’època preromana, la Llitera era part del territori dels ilergets. La romanització no hi creà cap nucli urbà; el poblament era dispers, en vil·les. La part meridional de la comarca era travessada per una ruta important, la via de Lleida a Osca, de la qual es conserven vestigis. La Llitera (que comprengué, fins a la divisió del 1305, totes les terres entre el Segre i el Cinca, al sud de les darreres alineacions prepirinenques, inclosos els termes de Lleida) fou inclosa en els límits de la primitiva diòcesi de Lleida, i sota el domini musulmà hi continuà lligada políticament, igual com la Ribagorça.
Amb motiu de la conquesta cristiana, el sector septentrional de la Llitera fou ocupat, en 1058-63, juntament amb una part de la Baixa Ribagorça, pels comtes de Barcelona i d’Urgell (per això Peralta de la Sal esdevingué el cap d’un arxiprestat de la diòcesi d’Urgell enclavat dins la de Lleida). El 1083 el comte Ermengol IV d’Urgell emprengué la conquesta de Calassanç, lloc conquerit definitivament pels cristians el 1098, per l’acció conjunta d’Ermengol d’Urgell i Pere I d’Aragó i de Ribagorça. Fou aquest darrer, quan era només comte de Ribagorça, que conquerí Estada, Estadella (1087) i Montsó (1089). El seu germà Alfons I el Bataller, comte de Ribagorça, conquerí Sant Esteve de Llitera (1107). La Llitera, vinculada políticament i eclesiàsticament a Ribagorça, fou inclosa en la diòcesi de Lleida en esdevenir aquesta ciutat, el 1149, seu de la diòcesi de Roda, i fou confirmada com a part del Principat de Catalunya, juntament amb Lleida i amb la Ribagorça, al començament del segle XIII.
Tanmateix, les corts aragoneses reivindicaren la Ribagorça i la Llitera el 1300, i el 1305 Jaume II el Just atribuí a aquell regne una gran part de la Llitera, en establir la frontera entre ambdós estats a la clamor d’Almacelles; també la Ribagorça fou atribuïda, el 1305, a Aragó; però el 1322, en crear novament el comtat de Ribagorça (amb la inclusió dels llocs actualment lliterans d’Alins de Llitera, Sanui i Calassanç), sostragué una gran part de les terres annexades el 1305 de l’administració aragonesa, situació que perdurà, amb més modificacions o menys, fins a la fi del segle XVI. La part de la Llitera al sud del comtat ribagorçà i a l’oest de la clamor d’Almacelles restà, però, des de l’annexió del 1305, sota control aragonès, bé que, de fet, Lleida no deixà d’exercir-hi la seva influència econòmica, eclesiàstica i cultural.
Només la part més oriental es castellanitzà, a partir, probablement, del segle XVII, amb els canvis de població que foren conseqüència de la guerra dels Segadors, d’efectes fortament destructors en aquesta comarca. Hom considera aquest sector, que actualment no és de llengua catalana, integrat a la comarca aragonesa de la Ribera de Cinca, que té per centre Montsó. A la vall de la Sosa hom parla un dialecte de transició, com a les terres més septentrionals de la baixa vall de l’Isàvena (ribagorçà).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Constituïda pels municipis riberencs de l’últim sector de la conca del riu Cinca i pel sector comú amb el riu Segre, fins a l’aiguabarreig amb l’Ebre. El relleu és gairebé horitzontal, com correspon a les terres centrals de la depressió de l’Ebre, només alterat per l’erosió fluvial, que ha originat un seguit de plataformes graonades, interromput per les valls, sovint molt encaixades.
El clima hi és continental amb precipitacions escasses (300-500 mm), amb tendència a l’aridesa i oscil·lacions tèrmiques fortes, tant diàries com anuals.
La vegetació es limita als erms, de romaní i d’espart, amb petit boscos de pi blanc esclarissat, al sector més meridional. Un dels trets característics de la comarca són les basses (pantà de Mequinensa) que recullen i regulen les aigües procedents del Segre i de l’Ebre.
POBLACIÓ.- La població de la comarca s’ha mantingut constant al llarg del segle XX; d’altra banda, ha experimentat molts alts i baixos lligats a l’explotació del lignit. El poblament es concentra en pobles grans, i la densitat de població comarcal és molt feble. L’estructura de la població és molt envellida.
ECONOMIA.- Els recursos econòmics de la comarca són bàsicament agraris i el desenvolupament del regadiu ha aconseguit de millorar-hi les condicions de vida i ha aturat, en part, l’emigració. S’hi conreen cereals, farratges i fruiters a les terres regades, i ametllers, figueres i vinya a les de secà. La ramaderia té poca importància, malgrat l’expansió del bestiar porcí i de l’aviram. La mineria, que compta amb jaciments de lignit, parcialment negats en l’actualitat, només fou rendible en temps de trasbals internacional, especialment els anys 1914-18 i 1939-42, encara que es mantenen algunes explotacions. Hi ha algunes indústries a Fraga (metal·lúrgiques, alimentàries, de la fusta) i a Mequinensa, on, un cop acabades les obres dels embassaments, s’hi han instal·lat algunes indústries tèxtils per tal de suplir les activitats mineres i de la construcció.
Les comunicacions són articulades entorn de l’eix Barcelona-Madrid, cosa que ha originat a Fraga un focus d’instal·lacions hoteleres i de serveis.
HISTÒRIA.- A partir del segle XI el Baix Cinca fou inclòs a la taifa de Lleida, i després de la conquesta s’incorporà al bisbat de Lleida. Essent el Cinca la frontera entre Catalunya i Aragó, les terres de la dreta del riu foren considerades aragoneses, mentre que Fraga es mantingué a Catalunya fins a final del segle XV.
Dades dels Països Catalans 