(Franja de Ponent, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial, creada el segle XIII. Centrada en el castell de Peralta (avui Peralta de la Sal), a Ribagorça, i que arribà a comprendre, a més, altres llocs i castells.
Pertangué ja al segle XIII als Peralta i passà, a la segona meitat del segle XIV, als Castre i d’ells als Pinós, als Cervelló, barons de la Llacuna, als Alagó, senyors d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli.
Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer).
El concepte d’un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al segle XII.
L’expansió territorial dels segles següents (cap al sud-oest continental i el sud-est marítim), especialment la del segle XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d’esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l’àmbit territorial d’avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al segle XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d’altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió).
La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d’àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al segle XIV –a l’estranger, al segle XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decrets de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l’Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalano-aragonesa, nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat.
Al segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l’any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista “L’Arc de Sant Martí”; més tard (1900), a la revista “Catalonia”, dirigida per J. Massó i Torrents, i el 1903 a la revista “Catalunya”, dirigida per Josep Carner.
Com a concreció d’un projecte polític, aquest nom es precisà els anys 1930 en els programes d’algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d’algun escriptor (com J. Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença.
Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada del 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana.
Aquest concepte es va modificar encara a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellano-aragonesa del País Valencià.
Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l’àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d’alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes.
(França, segle X – Franja de Ponent, segle X)
Abat d’Alaó i bisbe intrús de Ribagorça. Era fill d’Indiscle, senyor de Sopeiva. Essent prevere, a la mort del bisbe Ató fou consagrat, probablement per l’arquebisbe d’Auish, com a bisbe de Ribagorça, alhora que l’arquebisbe de Narbona consagrava Odesind com a bisbe de Roda.
Fidel del comte Unifred I de Ribagorça, aquest obtingué cap al 964 que Oriolf renunciés al bisbat. Fou designat com a abat d’Alaó el 969 (el succeí el seu germà Apó) pels comtes de Ribagorça Unifred, Arnau i Isarn, i beneït pel bisbe Odesind.
Oriolf tingué un fill, Ennegó, que retingué l’alou de Sant Esteve del Mall, que els comtes havien donat a Oriolf el 964. Aquesta renúncia li congracià la liberalitat dels comtes germans, manifestada diverses vegades, especialment amb el privilegi d’immunitat del monestir d’Alaó concedit el 975.
(Aragó, vers 1210 – Somontano, Aragó, 1251)
Noble. Durant la minoritat de Jaume I el Conqueridor, se li alçà en armes amb altres senyors aragonesos.
El 1225 es féu partidari seu i hi col·laborà en la guerra de l’Urgell (1228) i en les conquestes de Mallorca (1230) i de València (1238).
(Aragó, segle XI – el pont de Montclus, Aragó, 26 juny 1045)
Rei de Sobrarb i de Ribagorça (1035-43). Fill petit de Sanç III de Navarra i Major I de Ribagorça, que li deixà els comtats amb el títol de rei. Ell i els seus germans es rebel·laren contra el seu germà gran, Garcia V, hereu dels regnes del seu pare.
Segurament estigué sota la tutela d’un germà, Ramir, el qual, després de la derrota a Tafalla (1043), aquest rebé de Garcia V la sobirania dels estats orientals, i, a conseqüència d’això, Gonçal deixà el títol de rei.
Morí occit per un cavaller dit Ramon de Gascunya. Com que no tenia descendència, aquells territoris s’integraren dins la corona d’Aragó.
(Ribagorça, segle XIII – segle XVI)
Llinatge noble. Era establert a Benavarri. Els seus membres formaven part indistintament de les corts catalanes i aragoneses de la baixa edat mitjana.
Foren barons d’Alfajarín, senyors de Montoliu, de Miravalls i de Preixens, i una branca s’establí a Sardenya, on posseí els marquesats de Vilamarina i de Sant Andreu.
El primer membre documentat fou Bernat d’Espés (Catalunya, segle XIII) Cavaller. El 1283 era un dels designats per fer valença a Pere II el Gran al desafiament que aquest havia de celebrar a Bordeus amb Carles d’Anjou. El 1309 anà a l’expedició contra Almeria que dirigia Jaume II el Just.
(Ribagorça, segle XIII – )
Família de l’alta noblesa ribagorçana. Fundada per Ferran Sanxis de Castre, fill bastard de Jaume I de Catalunya i de Blanca d’Antillón.
Prengué el nom de la baronia de Castre que el rei creà per al seu fill. A la seva mort els seus béns passaren al seu fill i successor:
Felip I Ferrandis de Castre i Ximénez de Urrea (Ribagorça, abans 1275 – 1301) Fill i successor de Ferran Sanxis de Castre. Desposseït dels béns paterns, romangué sota la tutela de la seva mare, Aldonça Eiximenis d’Urrea. Alfons II de Catalunya li retornà els béns entre el 1285 i el 1286. De la seva muller Maria Álvarez d’Haro, de Biscaia, tingué dos fills, Aldonça i Felip II Ferrandis de Castre i d’Haro.
(Catalunya, segle XIV – segle XVIII)
Família de cavallers establerts a les valls de Bardaixí i de Benasc, que s’incorporaren des de mitjan segle XIV a la política i a l’administració de Ribagorça i d’Aragó.
Diversos membres d’aquesta família tingueren una actuació destacada durant l’interregne dels anys 1410-12.
La seva adhesió a la causa de Ferran I d’Antequera determinà l’ascensió fulgurant dels Bardaixí i l’ampliació de llurs possessions territorials, procedents, en part, del patrimoni confiscat a la casa d’Urgell. Un gran nombre de línies foren originades aleshores.
(Franja de Ponent, segle IX – 950)
Comte de Ribagorça (vers 920 – vers 950), anomenat també Bernat. Associat al govern pel seu pare, Ramon II de Pallars-Ribagorça, reconquerí les terres centrals de la Ribagorça als sarraïns (908).
Es casà amb Toda d’Aragó, i estengué els seus dominis per les terres del Sobrarb, que repoblà. Heretà el comtat junt amb el seu germà, Miró I, mentre que els altres dos germans heretaven el Pallars.
Les seves conquestes als sarraïns el convertiren en una figura mítica popular, sobre la qual es creà la llegenda de Bernat de Ribagorça.
(Franja de Ponent, segle X)
Text historiogràfic en llatí. Contingut en l’anomenat Còdex de Roda, que, en el seu sector més antic, que és el que conté les Genealogies, fou redactat a Nàjera vers 980-990 a iniciativa de la cort navarresa.
Fou dut a Roda de Ribagorça dins el període 1129-34, probablement per Pere, abat d’Irache, que fou bisbe de Roda en aquests anys.
Les Genealogies són dels reis de Pamplona de les branques Ènnega i Ximena, dels comtes d’Aragó, de Pallars i Ribagorça, de Gascunya i de Tolosa, i són acompanyades d’una cronologia dels reis de França.
D’aquestes sèries, procedeixen de la Catalunya occidental, i probablement de Roda-Alaó, les relatives als comtes de Pallars i Ribagorça, i també als reis francs, i algunes notícies intercalades en les dels reis pamplonesos de la branca Ximena, dels comtes d’Aragó i dels de Gascunya.
Aquests texts tenen un gran interès historiogràfic.
Dades dels Països Catalans 