(Catalunya Nord, segle VI – 1801)

Antiga diòcesi centrada a Elna (Rosselló), elegida com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut fou Domne. Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683. Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari.

Des del segle IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló; el segle XI es dividí en tres ardiaconats: el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent.

A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint procedents del sud dels Pirineus; el 898 un precepte concedí al bisbe Riculf la facultat de refer la catedral i altres esglésies.

Des de la fi del segle X hi hagué a la diòcesi un gran esforç de redreçament amb els abats Garí i Oliba de Cuixà, amb la creació de la pau i treva a Toluges (1027 i 1050) i la reforma del capítol d’Elna el 1054; hom creà, des de la fi del segle XI, diverses comunitats de canonges augustinians. El segle XIII s’hi instal·laren els ordes mendicants, especialment dominicans i franciscans, establerts a Perpinyà, Cotlliure i Vilafranca de Conflent.

Malgrat el tractat de Corbeil (1258), Elna continuà sotmesa a l’arquebisbat de Narbona, fins que el 1511, i a causa de les guerres entre Ferran II el Catòlic i França, el papa Juli II sotmeté la diòcesi al domini directe de la Santa Seu, situació que es mantingué fins al Concili de Trento. El 1564 el bisbe Lope Martínez de Lagunilla, obligat pels decrets tridentins, s’uní a l’arquebisbat de Tarragona.

El 1601 Climent VII autoritzà el bisbe Onofre de Reart a traslladar definitivament la seva residència a Perpinyà (des del segle XIV els bisbes d’Elna hi tenien casa i hi sojornaven sovint), el trasllat, amb les relíquies de santa Eulàlia i de santa Júlia, tingué lloc el 1602.

El 1678, després del tractat dels Pirineus (1659), el bisbat d’Elna-Perpinyà se sotmeté novament al metropolità de Narbona, i Lluís XIV, per afavorir la francesització del país, aconseguí que tots els bisbes fossin francesos i omplí els convents, cases religioses i càrrecs de provisió reial amb religiosos d’origen francès. Fins a la Revolució Francesa els bisbes conservaren la denominació d’Elna.

El bisbat fou suprimit pel concordat amb la Santa Seu i fou fusionat amb el de Carcassona. L’any 1817 la seu episcopal fou restablerta amb el nom de diòcesi de Perpinyà.