Oliba

(Besalú ?, Garrotxa, vers 971 – Cuixà, Conflent, 30 octubre 1046)

Noble i eclesiàstic. Comte de Besalú-Vallespir (988-vers 993) i de Cerdanya-Conflent-Berguedà (988-1002), abat de Ripoll i de Cuixà (1008-46) i bisbe de Vic (1018-46). Fill del comte Oliba Cabreta i de la comtessa Ermengarda de Cerdanya.

A la seva infantesa conegué l’oncle Miró II Bonfill (mort 984), personatge que influiria decisivament en el seu pensament religiós, polític i fins i tot literari. De la seva activitat com a comte, governant conjuntament amb els seus germans Bernat I Tallaferro (fins vers 993) i Guifre II de Cerdanya (fins al 1002), no se’n conserven testimonis documentals.

Cap al 1002 renuncià al govern dels comtats i es féu monjo a Ripoll. En aquest cenobi, fins i tot un cop constituït abat, Oliba portà una vida retirada dels afers públics, alterada només per dos viatges a Roma (1011 i 1016). En el primer viatge, fet en companyia dels seus germans, obtingué del papa dues butlles que detallaven les propietats dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i els atorgaven una sèrie d’exempcions. El segon, que realitzà acompanyat del seu germà Bernat Tallaferro i del fill d’aquest, Guillem, tenia per objecte d’endegar el monestir de Sant Joan de les Abadesses i erigir un nou bisbat que reunís en diòcesi única tot el conjunt del patrimoni comtal de Besalú i Cerdanya.

Elegit bisbe de Vic (1018), possiblement per desig de la comtessa Ermessenda de Barcelona, fou aleshores quan va emprendre la seva activitat pública més ben coneguda. Valent-se de mitjans jurídics (apel·lacions a la Cort comtal, judicis) i religiosos (sancions, decrets), lluità contra les usurpacions dels béns monàstics de Ripoll i de Cuixà i de la seva seu de Vic.

Es preocupà de la repoblació i guarda de la Segarra i part d’Anoia, comarques del seu bisbat i zones de contacte amb la frontera sarraïna. Tous, Montbui, Calaf, Clariana i Queralt foren castells repoblats i endegats sota la seva tutela.

També va ésser un gran constructor; inicià la repoblació i la restauració de l’església i la ciutat de Manresa, poc abans destruïda pels sarraïns, renovà la basílica de Ripoll (1032), reformà la de Cuixà (1035) i construí la nova església catedral de Vic (1038).

El seu esperit pacificador es va fer patent en les nombroses intervencions per arranjar conflictes entre les autoritats civils i les eclesiàstiques del país, però la seva gran aportació a la causa de l’ordre i de la pau fou la creació de la coneguda institució de pau i treva de Déu (vers 1021), que va implantar a la seva diòcesi de Vic l’any 1033.

Com a literat, les seves obres principals són l’Encíclica mortuòria, en recordança del seu germà Bernat Tallaferro (mort 1020), en la qual parodia versos de Virgili, i el famós poemet In laudem monasterii Rivipullensis, inspirat en escrits del seu oncle Miró II Bonfill.