Municipi i capital de la comarca de l’Horta i del País Valencià: 134,66 km², 15 m alt, 786.424 hab (2014)

Situada a la costa mediterrània, a la plana litoral quaternària, a les ribes del Túria. El nucli romà originari estigué situat en una suau elevació del terreny, on actualment hi ha la catedral i en la qual confluïren la via litoral que travessava el riu i el camí vers l’interior. La seva funció fou exclusivament agrària i actuava, a l’inici, com a centre de l’Horta incipient. Al segle III assumí noves funcions en quedar destruïda Sagunt per l’escomesa dels bàrbars i, més tard, es seu visigòtica. La seva primera expansió urbanística, però, es produí durant la dominació musulmana, de la qual perduren alguns carrerons estrets del nucli antic. Un segle i mig després de la conquesta, la ciutat havia rebut un fort contingent demogràfic i reunia les funcions agrària, comercial, artesanal i política, amb la qual cosa s’amplià l’àrea edificada i es construí un nou recinte emmurallat (1365), que coincideix amb l’actual ronda interior de circumval·lació que en part voreja el riu i del qual han subsistit les monumentals portes de Quart i de Serrans.

El creixement demogràfic iniciat al segle XVIII provocà un nou desenvolupament urbanístic ja al segle XIX, que exigí el derrocament de les muralles (1865); l’eixample s’efectuà a base d’un pla en quadrícula sobre dos eixos (les dues grans vies) perpendiculars tancats pel riu; durant el segle XX s’anaren integrant els ravals a la ciutat (Russafa, Patraix, Arrancapins i l’Olivereta) i s’edificà a l’antiga riba esquerra del Túria (Tendetes, Marxalenes, Rascanya, el Grau).

Els últims anys València s’ha unit amb els municipis veïns (Burjassot, Mislata, Quart de Poblet, Xirivella, Tavernes Blanques, etc), amb els quals forma una aglomeració urbana; aquest intens creixement de la superfície edificada s’ha realitzat en perjudici de les àrees conreades de l’Horta, perjudicades a més per la riuada del Túria del 1957. Per a la ciutat, en canvi, pot haver estat una fita decisiva, ja que el desviament del riu, que ara desemboca 3 km més al sud, mitjançant un nou tram final de 12 km, obligà a replantejar la xarxa circulatòria i les direccions del creixement.

POBLACIÓ.- Demogràficament, València ha estat des de l’edat mitjana una ciutat populosa (uns 15.000 h el 1238); superada la crisis que provocà l’expulsió dels moriscs al segle XVII (1609) i la de la guerra de Successió al segle XVIII, començà a créixer en aquesta mateixa centúria amb l’impuls donat pel conreu de la morera i el comerç i la indústria de la seda (disposava de més de 3.000 telers al final del segle XVIII). El creixement ha estat particularment intens els darrers cent cinquanta anys, fins a consolidar-se com la tercera gran ciutat d’Espanya pel nombre d’habitants. La immigració ha tingut un paper decisiu en l’evolució de la població.

ECONOMIA.- Les funcions de la ciutat són avui molt complexes; la tradicional funció agrícola ha perdut importància relativa i absoluta, però l’activitat que en deriva és molt destacada, i la ciutat és un dels primers mercats agrícoles d’Espanya, centre de totes les hortes de la regió (del Túria, del Xúquer i del Palància). La funció industrial és avui la més estesa. Els subsectors més importants són el metal·lúrgic (drassanes, indústries mecàniques, joguines), el químic, el tèxtil (fibres artificials i cotó), el de la fusta (mobles) i el de la pell (calçat i adoberies), a més de l’alimentari; cal esmentar també el sector de la construcció i l’energètic. La funció comercial i bancària és molt important; la ciutat és cap d’una àmplia àrea comercial que comprèn tota la regió i una part de les de Requena, Xàtiva i Sogorb. Però la seva influència també es projecta sobre la resta del País Valencià i fins la part meridional d’Aragó. En l’aspecte financer, hi fou establerta (1981) la quarta borsa de valors d’Espanya. El port de Grau té una gran activitat comercial i de passatgers; exporta productes agrícoles (cítrics, arròs, vi) i industrials (ciment, rajoles, maquinària, confecció, mobles, automòbils), i importa primeres matèries (minerals, pells, llana), combustibles (petroli, carbó), manufactures (ferro, acer, adobs, alumini, pells adobades) i també aliments (cereals, carn, peix, farratges). Aeroport a Manises, al nord-oest de la ciutat. Té també funcions administratives inherents a la capitalitat del País Valencià i de la província i culturals: universitats.

HISTÒRIA.- El primer nucli urbà de València fou fundat pels veterans de la guerra de Viriat el -138. Colònia romana (Valentia Edetorum), prestà suport a Sertori contra Pompeu, el qual la destruí gairebé del tot. Convent jurídic, va pertànyer a la Tarraconense i tingué el privilegi de batre moneda. Ocupada pels visigots (430), fou conquerida pels àrabs el 714. Va ésser capital d’un regne independent a la caiguda del califat (1035). Assetjada per Alfons VI de Castella (1092), fou presa dos anys més tard pel Cid i restà en poder dels cristians, fins que se n’empararen els almoràvits (1102).

Jaume I la reconquerí el 1238, la repoblà amb catalans i aragonesos i li atorgà un Fur el 1240. Amb el regnat d’Alfons III el Benigne (1327-28) s’inicià l’etapa de prosperitat que durà fins al segle XVI. Fou la capital financera de l’Espanya dels Reis Catòlics. La guerra de Germanies s’inicià allà, i l’expulsió dels moriscos repercutí en la ciutat. Partidària de l’arxiduc Carles III en la guerra de Successió, li foren abolits els furs pel decret de Nova Planta l’any 1707. Revoltada contra els francesos, va ésser ocupada per les tropes napoleòniques dirigides per Suchet (1812). El 1814 Ferran VII de Borbó, havent arribat a la ciutat un cop acabat el seu exili a França, hi proclamà l’anul·lació de la Constitució de Cadis.

València tingué una participació destacada en els esdeveniments polítics del segle XIX, durant els quals van predominar-hi els grups de tendència liberal. Arran de la proclamació de la I República s’hi originà un moviment cantonalista (1873), que fracassà per la intervenció armada de Martínez Campos. Fou un important nucli del moviment obrer de signe anarcosindicalista en els primers decennis del segle XX. Seu del govern republicà en dues ocasions durant la guerra civil, fou ocupada per les forces franquistes el 30 de març de 1939. Escenari del frustrat cop d’estat del 23 de febrer de 1981, la ciutat es convertí en seu dels òrgans de govern del País Valencià, una vegada aprovat l’Estatut d’Autonomia (1982).

ART.- Mostra de la prosperitat que assolí València en època medieval són els nombrosos monuments que conserva. Al marge d’obres més antigues, com els banys de l’Almirall, d’època musulmana, i la porta romànica del palau de la Seu, és en el període gòtic quan es construïren els grans edificis de la ciutat. Del gòtic primitiu són les esglésies de Sant Martí, Santa Caterina i de Sant Nicolau, així com la catedral (1262-1376), situada al lloc de l’antiga mesquita. Una mica posterior són els portals dels Serrans i de Quart, úniques restes de les muralles aixecades en temps de Pere III el Cerimoniós; el primer és obra de Pere Balaguer, que s’inspirà en Poblet, mentre que el segon és de Pere Bonfill, que reproduí l’estructura de les torres del Castell Nou de Nàpols, de Guillem Sagrera. També és d’aquesta època el Miquelet o campanar de la Seu (començat el 1381) i, a la catedral, la porta dels Apòstols, amb una excel·lent decoració escultòrica, i el cimbori. La Llotja fou construïda entre el 1482 i el 1498, en estil gòtic flamíger. És obra de Pere Compte, que també va començar el Palau de la Generalitat, acabat al segle XVI en estil herreria. És també notable l’edifici del Consolat de Mar.

D’una primera època renaixentista hi ha els dotze relleus del rerecor de la catedral, treballats per un escultor florentí que els documents anomenen Julià. Posterior és la porta de l’antic convent de Sant Domènec (segles XIV-XV), les restes del qual formen part de Capitania General, i el claustre del Col·legi del Patriarca, començat el 1586 per Guillem del Rei. La influència de l’arquitectura escorialenca es manifesta en les esglésies de Sant Miquel dels Reis, del Carme i de la Verge dels Desemparats, de forma el·líptica a l’interior i amb volta decorada amb pintures de Palomino. L’estil barroc impel·lí la renovació d’algunes esglésies gòtiques, com la dels Sants Joans (1368), i el presbiteri de la seu. Del segle XVIII destaquen sobretot la bella torre de Santa Caterina i la remodelació, segons l’esperit xorigueresc, del monumental Palau del Marquès de Dosaigües (segle XV). Més tard fou remodelat també l’interior de la catedral, ja en estil neoclàssic. El 1758 fou començat l’actual Palau de Justícia, i el 1830 la Universitat. L’edifici de l’ajuntament, antiga Casa de l’Ensenyança construïda a mitjan segle XVIII, fou dotat al principi del segle XX d’una nova façana, obra de Carles Carbonell i Francesc Morane.

MUSEUS.- D’entre els museus valencians cal destacar el Museu del Col·legi del Patriarca i sobretot el de Belles Arts de València, especialitzats en pintura des dels primitius valencians a les grans figures del barroc hispànic. Molt notable és l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), un dels museus d’art contemporani més importants d’Espanya. D’altres museus destacats són el d’Història de la Ciutat, el del Servei d’Investigació Prehistòrica, el Catedralici-Diocesà i el riquíssim Museu Nacional de Ceràmica.

Enllaços web: Ajuntament – Turisme