(Països Catalans)

Província romana que aglutinava gran part dels territoris catalans. L’any 197 aC Roma féu la primera divisió del territori de la península Ibèrica en Ulterior i Citerior. La Citerior comprenia les dues Castelles, Múrcia, València, Catalunya, Balears, Aragó, Navarra, Bascònia, Lleó, Astúries, Galícia i el nord de Portugal.

En temps d’August les províncies es dividien en imperials i senatorials (27 aC), i l’antiga Citerior fou substituïda per la província Hispania Citerior Tarraconensis, amb la capital a Tarraco. Era governada per un legat de l’emperador (legatus Augusti).

També llavors es constituí el convent jurídic Tarraconense, en el qual apareix per primera vegada un procés d’unificació de les terres catalanes: comprenia les terres des del riu Millars, per les serres de Morella fins a l’Ebre el límit passava prop de Mequinensa i per les riberes del Segre pujava fins als Pirineus orientals, cadena que fins al cap de Creus separava el territori de les Gàl·lies.

Dins la província Tarraconense hi havia sis convents jurídics més: Cartaginense, Caesaraugustuna, Cluniense, Asturiense, Lucense i Brocarense. La reforma administrativa de Dioclecià modificà la divisió provincial d’Hispània, i de l’antiga Tarraconense en foren separades la Cartaginense i la Gallaecia.

Ocupada pels visigots (476), els límits de la província van subsistir, com perdurà també en l’ordenació eclesiàstica, amb la seu metropolitana peninsular que comprenia els bisbats de Tarraco, Ausona, Barcino, Dertosa, Egara, Gerunda, Lerita, Urgel·lum, Caesaraugusta, Calagurra, Osca, Tyrassona, Pampilona i Auca.