(Catalunya, 1161 – Aragó ?, 1223)

Comte de Provença (1181-85), de Cerdanya (1168-1223) i de Rosselló (1185-1223). Tercer fill de Ramon Berenguer IV i de Peronella.

En morir assassinat el seu germà Ramon Berenguer IV de Provença, Sanç en fou nomenat comte (1181), però el 1185 fou destituït del govern pel seu germà, el rei catalano-aragonès Alfons I, per tal de donar-lo al seu fill.

El 1209 morí Alfons II de Provença, i Sanç tornà a governar el país perquè el comte provençal Ramon Berenguer V era menor d’edat. Amb el seu fill Nunyo Sanç acudí a la batalla dels Ports del Muradal (1212).

El 1213 va morir Pere I el Catòlic, quan el rei Jaume I només tenia cinc anys, i el comte Sanç es va veure investit amb el càrrec de procurador dels regnes. El procurador havia de governar amb l’assistència d’un consell de personatges catalans i aragonesos nomenat pel papa; els templers limitaren la seva actuació. En circumstàncies extremadament difícils es trobà a les mans l’heretatge catalano- provençal de Ramon Berenguer III i Alfons el Cast.

Va governar amb prudència i energia; a l’interior va haver de lluitar contra l’oposició feudal aragonesa, encapçalada per Ferran, abat de Muntaragó. A l’exterior la seva política s’adreçava a salvar els països d’Occitània, on havia de topar no solament amb Simó de Montfort, sinó també amb el pontificat d’Innocent III.

Després de Muret (desfeta que intentà reparar), Nunyo Sanç, fill del regent i de la seva dona Sança Núñez de Lara, i altres barons catalans, van continuar lluitant contra els francesos; havent mort Gastó VI de Bearn, Sanç s’esforçà a evitar que el comtat de Bigorra caigués en mans dels Montfort i casà el seu fill Nunyo Sanç amb la vídua de Gastó, però el papa va anul·lar el matrimoni.

A pesar de l’oposició d’Honori III, Sanç es declarà a favor dels tolosans en contra de Simó de Montfort. A Provença, ja abans, havia desenvolupat una política de llibertat comunal, d’impulsió del comerç mediterrani i d’oposició a la influència francesa i papal.

Ell fou un lligam per als països catalano-occitans. Causes internes i externes provocaren la caiguda de Sanç. El 1218 va convocar corts a Lleida i va presentar la seva renúncia a la procuradoria. En recompensa rebé possessions territorials a l’Aragó ultra una compensació monetària anual.