Veure> monestir d’Arles (abadia benedictina).
Vallespir, monestir de *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: abadies
Valldigna, monestir de la
(Simat de la Valldigna, Safor)
Important abadia cistercenca (Santa Maria de Valldigna), actualment en ruïnes. Fou fundada per Jaume II el 1297, quan establí la delimitació de l’antiga vall d’Alfàndec o de Marinyén, defensada pels castells de Marinyén i d’Alcalà d’Alfàndec, que rebé després el nom de Valldigna i la cedí al monestir de Santes Creus perquè hi fundés un monestir. L’any següent es formà la comunitat inicial, que constava de tretze monjos.
El nou monestir rebé el domini d’un extens territori format per la vall del seu nom, amb les poblacions de Simat de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, la Vall de Tavernes (després Tavernes de la Valldigna), la Xara, Alfulell, l’Ombria, Massalali, el Ràfol d’Alfàndec i l’Alcudiola d’Alfàndec, habitades majorment per musulmans.
La magnanimitat del rei Jaume II, que el 1300 li donà Barx, el 1301 li donà facultat d’obrir cases procures o cases abadies a València, Xàtiva, Alzira i Gandia i li concedí o confirmà noves alqueries a Carcaixent, Rugat, Polinyà de la Ribera, Fortaleny i Almussafes i València, seguida de la magnanimitat dels seus successors, alguns dels quals sufragaren el monestir, i una hàbil política d’adquisicions dels abats el convertiren en el monestir més ric del regne.
Els seus abats tenien veu i vot a les corts valencianes i estengueren la seva influència per tot el País Valencià. Malgrat la seva filiació a Santes Creus, posseïa plena autonomia en l’elecció dels abats, tenia la cura del monestir de Montsant de Xàtiva (1320) i fundà el priorat de Sant Bernat a Rascanya, a l’Horta de València (1388).
Els antics edificis monàstics, precedits d’una portada fortificada, conserven encara dins llur ruïna alguns elements gòtics (al claustre i als antics dormitoris, a la sala capitular, al menjador i al palau de l’abat), però l’església i moltes dependències foren reedificades després dels terratrèmols del 1335 i el 1644. L’església fou refeta el 1680, i el campanar el 1697.
Els abats foren elegits a perpetuïtat des dels orígens fins al 1530, que començaren a ésser triennals i al segle següent quadriennals. A partir del 1460 hi entraren els abats comendataris, entre els quals cinc de la família Borja.
Al segle XVIII i al principi del XIX Valldigna tingué una última etapa brillant, sobretot en l’aspecte cultural, amb una sèrie de monjos escriptors, polemistes i historiadors. Tenia una important biblioteca i un ric arxiu que en part se salvà, transportat a la Saïdia de València, a l’Arxiu del Regne de València i a l’Archivo Histórico Nacional. El 1820 la comunitat fou dissolta temporalment, i d’una manera definitiva el 1835.
Vallbona -Rosselló-
Masia o antiga abadia cistercenca (Santa Maria de Vallbona), situada al peu de l’Albera, a la vall de la riera de Vallbona (afluent, per l’esquerra, del torrent Ravener). Fou fundada el 1242, com a filial de Fontfreda, sobre una antiga església, dita Santa Maria de Torreneules, que pertanyia al monestir de Sant Quirc de Colera, segurament des del 844.
Els monjos de Fontfreda compraren l’església a l’abat de Colera i hi instal·laren una comunitat de dotze monjos, regida pel primer abat Guitard (1243). A la fi del segle XV, sota l’abat Pere de la Roca (1486-90), la comunitat es traslladà a Perpinyà, a l’hospital de Sant Guillem.
Retornats a Vallbona, el monestir tingué una vida molt esllanguida a partir del segle XVI, sota el règim d’abats comendataris, molts d’ells canonges d’Elna. El 1585 l’abadia tenia el priorat o granja del Mas de la Garriga. Subsistí fins el 1721. Resten només ruïnes de l’abadia i de l’església.
Tavèrnoles * -Alt Urgell-
(les Valls de Valira, Alt Urgell)
Veure> Sant Serni de Tavèrnoles (abadia benedictina).
Santa Maria de Vallespir
Veure> monestir d’Arles (antiga abadia benedictina).
Santa Maria de Jau *
Veure> monestir de Clariana (abadia cistercenca).
Sant Pau de Fenollet, monestir de
(Sant Pau de Fenollet, Fenolleda)
Abadia benedictina i més tard col·legiata, situada a la vila. S’anomenava abans Sant Pau de Monisat o Sant Pau de Valloles i fou cedit a l’abat de Cuixà, Guifre, pel comte Bernat I Tallaferro l’any 1000 perquè hi edifiqués un monestir. Aquest restà fins a la mort de l’abat Oliba (1046) sota la dependència de Cuixà.
El 1078 el comte Bernat II de Besalú l’uní a l’abadia de Moissac, a la qual pertangué tres segles. Tenia en aquest temps uns vuit monjos, i les seves propietats s’estenien per la Fenolleda, Fossa i altres indrets del Rosselló. El 1318 el papa Joan XXII el transformà en col·legiata en crear la diòcesi d’Alet i li confirmà tota l’antiga dotació, i com a tal subsistí fins a la Revolució Francesa.
En resta l’església, d’estil gòtic tardà, molt abandonada, composta d’una nau amb capelles laterals i absis pentagonal, construïda al segle XVII i amb un campanar poligonal. El claustre és avui un simple pati envoltat de cases construïdes sobre el solar de l’antiga abadia.
Sant Genís de Fontanes, monestir de
(Sant Genís de Fontanes, Rosselló)
Famosa abadia benedictina. Va néixer abans de l’any 819 i era regida per l’abat Sentimir; fou destruïda vers el 980 per una invasió normanda o de pirates àrabs. L’església fou reedificada al final del segle X i consagrada el 1153, després d’algunes reformes i ampliacions.
El més important des del punt de vista artístic és el baix relleu del timpà de l’entrada, que fou encarregat per l’abat Guillem (segons consta a la seva inscripció l’any 24 del rei Robert, és a dir, entre l’octubre de 1019 i l’octubre del 1020).
Les dependències monàstiques són ara cases particulars. La vida monacal, dependent des del 1507 de Montserrat, deixà d’existir després de la Revolució francesa.
Sant Andreu de Sureda, monestir de
(Sant Andreu de Sureda, Rosselló)
Abadia benedictina. El primitiu cenobi s’originà a Sant Martí, sota el castell de Voltrera, i vers l’any 820 l’abat Miró va traslladar-se a Sant Andreu de Sureda.
La fundació va afermar-se gràcies a l’abat Sisebut, a la protecció del comte Gaucelm i a un precepte de Lluís el Piadós; el 1109 va passar a dependre de Grassa, i vers el 1592 va cloure la seva vida monàstica.
El cenobi fundà cel·les a Sant Martí de Montforcat, Sant Hilari i Sant Martí de la vall de Fenollar.
Sant Andreu de Barravés
Antiga abadia benedictina, situada a la vall de Barravés. La fundació és desconeguda; hom sap, però, que la seva església fou consagrada pel bisbe Ató de Pallars vers el 930. El 1017 depenia del bisbat de Ribagorça, i el seu abat Sanillà assistí aquell any a l’elecció del bisbe de Vic Borrell.
Decaigué molt aviat; el 1068 fou cedida com a dotació de la catedral de Sant Vicenç de Roda, i el 1094, sense comunitat, era incorporada definitivament a Lavaix.
Hom creu que ocupava el solar de l’actual parroquial de Santa Llúcia de Senet de Barravés, que s’hi traslladà el 1632, després que una allau destruí l’antiga parròquia de Senet.
Dades dels Països Catalans 