(el Canyamelar, València, 22 febrer 1931 – València, 26 juliol 1983)
Poeta i dramaturg. És autor dels reculls poètics Cendra (1949), L’alba als ulls (1951), Entre la set i els llavis (1958), Història d’unes hores (1970, premi València de poesia 1962) i La lluna dins d’un càntir (1982).
La seva poesia és influïda per Francesc Xavier Casp. Obtingué la flor natural en els Jocs Florals de Lo Rat Penat (1971). Ha publicat el drama Vençut per la ironia (1959).
(València, 2 juliol 1885 – 1931)
Naturalista. Un decenni de permanència al Marroc, enrolat a l’exèrcit, li permeté de recollir plantes d’interès, estudiades per Carles Pau, algunes de les quals li foren dedicades. De retorn a València es llicencià en filosofia i lletres, i seguí noves activitats.
Dels seus treballs cal esmentar Materiales para la flora marroquí (1921-30), Exploraciones botánicas en Marruecos (1928) i Herborizaciones en Marruecos (1930).
(Palma de Mallorca, 3 febrer 1900 – 19 desembre 1931)
Setmanari polític en català. Aparegué en èpoques diferents. En la primera etapa (fins al 21 abril 1900) fou dirigit per Joan Torrendell i hom en féu dues edicions, una de popular i una altra d’il·lustrada, i ha estat considerat el primer periòdic polític de clara tendència catalanista.
Tornà a aparèixer el 4 de gener de 1917 fins al 15 de març de 1919, dirigit per Joan Estelrich. Estigué relacionat amb el Centre Regionalista de Mallorca, que recollí les seves idees, i dedicà també una atenció especial als temes culturals.
Finalment, aparegué de nou l’1 de gener de 1931 com a portaveu del Centre Autonomista de Mallorca, dirigit per Andreu Ferrer i Ginard. Defensà una política catalanista acostada a la de la Lliga Catalana.
(Carcaixent, Ribera Alta, 22 abril 1890 – Madrid, 16 febrer 1931)
Músic i compositor. Estudià amb Emilio Vega, i més tard als conservatoris de València i de Madrid. Col·laborà habitualment amb el músic gallec Reveriano Soutullo.
Es destaquen les seves obres La leyenda del beso, El capricho de una reina, La del soto del Parral i El último romántico.
(Palma de Mallorca, 1874 – Madrid, 13 febrer 1931)
Gravador. Deixeble de Bartomeu Maura, que succeí com a acadèmic de San Fernando (1927). Gaudí d’un notable prestigi i concorregué sovint a les exposicions nacionals de Madrid, on ja fou premiat el 1904.
El 1922 obtingué una primera medalla per a un panneau amb set proves de gravat al burí. Fou gravador de la Casa de la Moneda i autor de diversos bitllets de banc i segells de correu.
(Binissalem, Mallorca, 1931 – ? )
Pintor. Exposà per primera vegada a Binissalem i a Inca, el 1956.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 30 octubre 1931 – Palma de Mallorca, 18 maig 2003)
Bisbe de Mallorca. El 1955 s’ordenà de prevere. Estudià teologia a la Universitat de Sant Tomàs de Roma (1961-63). El 1970 fou designat bisbe auxiliar d’Eivissa. Dos anys més tard rebé el càrrec d’administrador apostòlic de Mallorca i el 1973 en fou nomenat bisbe, càrrec que fins el 1976 compaginà amb el d’administrador apostòlic d’Eivissa.
La seva tasca pastoral es combinà amb una decidida defensa del català, tant dins el si de l’Església com de la societat i, així, ja el 1975 publicà, juntament amb el bisbe de Menorca, Miquel Moncades, una declaració sobre la responsabilitat dels cristians en la promoció de la llengua i cultura catalanes.
Es distingí igualment per la sensibilitat en la defensa del medi ambient i el 1990 publicà, amb els altres dos bisbes de les Illes Balears, la carta pastoral Sobre ecologia i turisme. La seva preocupació pel servei social de l’Església també el dugué a publicar la carta pastoral Constructors de Solidaritat (1994).
(Millars, Rosselló, 17 desembre 1931 – )
Escriptor teatral. Seguint l’estela marcada per Pere Guisset, escriví obres de caràcter popular i costumista, però amb un marcat esperit crític i de denúncia de l’espoliació del país, que han tingut èxit arreu de Catalunya Nord.
Ha estrenat El vi de l’Auton (1977), Vinçà (1978) i Tresserres (1979), publicada a “Sant Joan i Barres” (1979). Després va fer incursions en la novel·la, en francès, amb Les scorpions de Corbera (1980) i L’homme de Cosprons (1982).
(Palma de Mallorca, 1931 – )
Geògraf. Cursà la carrera de filosofia i lletres a València (1954-59) i aviat s’especialitzà en geografia sota el mestratge del catedràtic Antonio López Gómez. Restà a la Universitat de València com a professor adjunt de geografia i el 1967 esdevingué catedràtic de la Universitat de Múrcia. Des del 1969 ho fou de la de València.
Especialista en geografia física, la seva obra abasta tanmateix tots els altres camps i s’ha centrat especialment en temes mallorquins i valencians (i també sobre Múrcia, com a fruit del temps que hi residí).
Es destaquen Mallorca, el sur y el sureste (1964), la seva tesi doctoral El litoral valencià (1969), que estudia des de la geomorfologia al turisme i a l’origen dels nuclis de poblament del sector costaner, Evolución urbana de la ciudad de Murcia (1975), 55 ciutats valencianes (1984), etc.
Els articles de temes mallorquins són dedicats sobretot a toponímia, agricultura i geomorfologia; els de temes valencians, sobretot a indústria i geomorfologia. S’ha dedicat també amb preferència a les regions meridionals valencianes i a les relacions entre aquest país i el de Múrcia (n’és un exemple el treball Múrcia, un reialme català frustrat? de la Miscel·lània Pau Vila).
(Palma de Mallorca, 1883 – son Marroig, Deià, Mallorca, 1931)
Pintor. Fill d’Antoni Ribas i Oliver. S’acostà a solucions impressionistes a través de la influència de Joaquim Mir.
Es dedicà molt especialment al paisatge de Deià i residí a son Marroig, on tant ell com el seu pare són ben representats.
Dades dels Països Catalans 