(València, 1912 – 23 agost 2001)
Erudit. Ha estat professor de literatura castellana de la universitat de València, i cronista provincial, arxiver de la diputació i director de la “Revista Valenciana de Filologia” (1951).
Ha publicat La ópera en la vida teatral valenciana del siglo XVIII (1960) i alguns articles sobre història del teatre a València.
(Castelló de la Plana, 2 octubre 1837 – València, 9 juny 1912)
Eclesiàstic. Llicenciat en dret i lletres a la universitat de Madrid, ingressà a la Companyia de Jesús el 1860. Es graduà en ciències a la Universitat de Sevilla el 1865. L’expulsió del seu orde el 1868 el portà a França, on entrà en contacte amb els cercles obrers instituïts per Albert de Mun i René de la Tour du Pin, que intentaven d’agermanar patrons i obrers i de restaurar les antigues corporacions medievals, convenientment adaptades.
El 1880 fundà a Tortosa els primers cercles, calcats del model francès, i des del 1889 es dedicà exclusivament a aquesta activitat, que fructificà principalment al País Valencià i s’estengué posteriorment per Castella. A partir del 1900 promogué per tot l’estat espanyol assemblees diocesanes d’eclesiàstics per a sensibilitzar-los davant els problemes socials.
El 1906, després de reconèixer que el caràcter mixt dels cercles (obrers i patrons) havia estat un fracàs, propugnà les associacions d’obrers sols, sota tutela eclesiàstica. També el 1906 intervingué en la creació de les setmanes socials d’Espanya, a imitació de les franceses.
La seva obra principal, Socialismo y anarquismo (1893), és un comentari a l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (1891). Hom l’ha considerat com l’iniciador del catolicisme social a l’estat espanyol.
(Castalla, Alcoià, 1912 – 1998)
Compositor. Estudià al Conservatori de València. Ha dirigit l’Orquestra de Cambra Valenciana, l’Orfeó Valencià i la Coral Polifònica Valentina.
Ha compost Cançons de batre, per a orquestra, Cançó de març, per a veu i orquestra, i també música religiosa i obres corals.
(Castelló de la Ribera, Ribera Alta, 9 maig 1912 – Carcaixent, Ribera Alta, 18 octubre 1999)
Escriptor. Ha signat sovint Eduard Soleriestruch.
És autor de les monografies Estampas biográficas de la villa de Carcagente (1950), El territori i la comunitat d’Aigües Vives (1956-57), Noticia de la imprenta Muñoz d’Alzira, 1872-1972 (1972), Alzira en el cor (1976), Notícia de Pepe Estruch (1978) i Carcaixent (Antologia) (1981), i dels volums de prosa literària Contes sense fel (1961), De la ingènua veritat (1961), D’Alzira (sense plors, però) (1973) i Humor carcainxení (1978).
(Milà, Itàlia, 17 juliol 1912 – Pollença, Mallorca, 17 juliol 2000)
Pintor. Se sentí atret pel futurisme i participà en algunes exposicions promogudes per Marinetti.
Des del 1964 feu estades periòdiques a Mallorca.
(Sant Llorenç de la Salanca, Rosselló, 1861 – Perpinyà, 1912)
Militar i poeta. S’estigué molt de temps a les colònies. Com a escriptor utilitzà el pseudònim lo Minyó d’En Motes.
Ha deixat les obres La Guida i en Sazó (1906) i L’illa de vi (1908).
(Sóller, Mallorca, 15 juliol 1829 – 25 setembre 1912)
Historiador. És autor d’uns Anales históricos de la villa de Sóller, en cinc volums, i d’una Història de Sóller en sus relaciones con la general de Mallorca, en dos volums (1876).
(Andratx, Mallorca, 1840 – 1912)
Autor teatral. De filiació federalista.
Publicà sainets amb el pseudònim d’Un pagès d’Andratx: És sereno des bàrrio, Es sogre a sa nora, Revolució d’un poble, Sa venguda del rei, Sa venguda des moros, etc.
(Palma de Mallorca, 28 abril 1912 – juny 1914)
Periòdic sindicalista. Fou el reflex de la influència que exercí sobre el moviment obrer mallorquí l’aparició de la CNT.
El grup d'”El Rayo” havia de possibilitar la creació de la Federació Regional de Solidaritat Obrera el 1914.
(Perpinyà, 14 febrer 1912 – 23 desembre 1999)
Historiador i arqueòleg. Estudià a Lió i, a París, a l’École Pratique des Hautes Études, a la Sorbona i a l’École des Chartes; en aquesta darrera la seva preparació fou interrompuda per la Segona Guerra Mundial, en la qual fou ferit.
Es dedicà al periodisme en el diari “Le Roussillon” i, amb Marcel Durliat, fundà la revista “Les Études Roussillonnaises” (1951-57), d’història i arqueologia mediterrànies. Fou conservador oficial d’antiguitats i objectes d’art del Rosselló des del 1962 i, des del 1967, del Palau dels Reis de Mallorca.
Fou membre de la comissió diocesana d’art sagrat i president fundador de l’Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Artístic i Històric Rossellonès, i un dels organitzadors de les Jornades Romàniques de Cuixà (des del 1969). També fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.
Ha publicat estudis i articles d’història medieval rossellonesa en revistes catalanes i estrangeres.
Dades dels Països Catalans 