(Carcaixent, Ribera Alta)

Antic convent d’agustins de Santa Maria d’Aigües Vives o desert d’Aigües Vives. Fundat per Gonçal García de la Massa, majordom de la reina Elionor de Sicília, i el seu fill Gonçal, conseller de Jaume II de Catalunya, amb donació als frares ermitans agustins de l’alqueria d’Aigües Vives que posseïen a la vall d’Aigües Vives, indret d’antiga tradició eremítica. El territori que, des d’un principi, limitava amb el del monestir cistercenc de Valldigna, anà ocupant, amb el temps, tota la vall.

L’edifici fou bastit al coster d’un turó, a l’esquerra del barranc de l’Estret. L’edificació fou molt lenta: el claustre no fou construït fins al 1596-1671; l’església definitiva no fou inaugurada fins al 1697; la façana principal del convent duu la data de 1767. La comunitat, que era regida per priors, constava, el 1811, de trenta-dos religiosos.

Fins al final del segle XVIII dugué a terme pel seu compte la rompuda i l’explotació del territori: la cria de bestiar i el conreu de la vinya (destinada tant a vi com a panses), de les oliveres, dels garrofers i, als darrers temps, de les moreres eren les ocupacions fonamentals; l’obtenció de la seda hi prengué molta importància al llarg del segle XVIII, activitat a la qual els frares reservaren la quarta part del nou edifici del convent.

A partir del 1701, tanmateix, tingueren lloc diverses temptatives per a establir colons al territori, cosa que no aconseguiren definitivament fins a la construcció del nou lloc de Santa Maria d’Aigüesvives (actualment, la Barraca d’Aigüesvives), la carta de població del qual fou atorgada el 1796.

El monestir, que ja havia estat saquejat pels miquelets durant la guerra contra Felip V, hi fou novement pels francesos durant la guerra contra Napoleó; el 1812 fou suprimida la comunitat. Restablerta el 1814, fou extingida definitivament el 1835.

La imatge de la Mare de Déu d’Aigües Vives fou traslladada a Carcaixent, d’on fou declarada patrona el 1857.