(Palma de Mallorca, 1690 – Madrid, 15 març 1748)
Jurista. Hagué d’exiliar-se de Mallorca per haver-se mostrat addicte a Felip V de Borbó. Després del triomf d’aquest, fou nomenat jutge d’Eivissa i, més tard, oïdor de l’audiència de València.
És autor d’alguns escrits.
(Alacant, 15 març 1748 – Aranjuez, Castella, 14 setembre 1808)
Militar i arqueòleg. Comte de Lumiares. Fou un arqueòleg típic del segle XVIII, un dels més destacats del País Valencià, sobretot en el camp de l’epigrafia i de la numismàtica, però, avançant-se al seu temps, valorà les ceràmiques. L’any 1800, fundà un jardí botànic a Mutxamel (Alacantí) que, en estat molt malmès, encara es conserva.
El 1808, arran de la invasió francesa, fou nomenat per la Junta Suprema del Regne de València vocal de la Junta Central de Cadis.
Publicà Medallas de las colonias, municipios y pueblos antiguos de España (1773), Barros saguntinos. Disertación sobre estos monumentos antiguos (1779), Lucentum, hoy ciudad de Alicante (1780) i una Carta crítica (1787) a l’obra geogràfica de Bernat Espinalt i Garcia Atlante español. Pòstumament, el 1854 fou publicat l’important recull Inscripciones y antigüedades del Reino de Valencia. Mantingué correspondència amb Gregori Maians.
El 1799, a la mort de la seva mare, esdevingué marquès de Castelo Rodrigo, príncep Pio di Savoia, duc de Nocera i marquès d’Almonesir.
(València, vers 1748 – 1808)
Erudit. Estudià escultura a l’Acadèmia de Sant Carles i fou mestre del col·legi d’argenters. Es dedicà al descobriment de peces arqueològiques, algunes de les quals comunicà al comte de Lumiares.
Escriví Adiciones a la obra “Resumen histórico de la fundación y antigüedades de Valencia” (1805).
(Castelló de la Plana, 7 agost 1748 – Rocafort, Horta, 15 juny 1816)
Eclesiàstic i escriptor. Agustinià, adoptà el nom de Joan Facund. Doctor en teologia (1771), n’obtingué la càtedra (1775) de la Universitat de València. Fou provincial de la corona d’Aragó del seu orde.
Bibliòfil distingit, formà al convent de València una important biblioteca pública (fou destruïda l’any 1812). Acadèmic de Sant Carles (1804), censor de la Societat Econòmica d’Amics del País i predicador i cronista de València.
Publicà, entre altres obres: Institutiones theologicae ad Hispaniarum adolescentium usum, In funere Francisci Perezii Bayerii (1797), El fraile en las cortes, que desvetllà una polèmica, i Elementa philosophiae.
(València, 1748 – 1829)
Matemàtic. Fou catedràtic als estudis reials de Madrid (1771) i comissari de guerra a València (1793).
Autor de La geometría de los niños (1784), Instituciones matemáticas (1785), Tratado de la verdadera nobleza (1804), Memoria instructiva sobre contribuciones y venta de frutos (1820) i Disertación sobre la causa de las auroras boreales.
(Maó, Menorca, 24 agost 1748 – 15 maig 1816)
Advocat i traductor. Germà d’Antoni, Bartomeu, Josep i Joan. Es doctorà en drets a Avinyó (1775) i fou assessor del tribunal del crim i del tribunal del vice-almirallat durant l’ocupació britànica de Menorca (1798-1802).
Dominava, a més del llatí i el grec, l’hebreu i l’àrab, l’anglès, el francès, l’italià i l’alemany, i traduí al català diverses obres de Molière i també texts anglesos.
Fou membre de la Societat Maonesa de Cultura.
Dades dels Països Catalans 