Arxiu d'etiquetes: filipistes

Avilés e Iturbide, José de

(Sevilla, Andalusia, 1683 – Madrid, 1767)

Militar i heraldista. Tinent coronel de dragons de l’exèrcit de Felip V a Catalunya. El 1761 li fou concedit el títol de marquès d’Avilés.

És autor d’un important tractat d’heràldica en dos volums Ciencia heroica reducida a las leyes heráldicas del blasón (Barcelona, 1725).

Fou el pare de José Miguel i de Gabriel de Avilés y del Fierro.

Asfeld, marquès d’

(França, vers 1665 – 1743)

(Claude-François Bidal)  Mariscal francès. En la guerra de Successió, participà en l’ocupació de València i en la de Barcelona.

Dirigí (1715) les operacions que permeteren eliminar el darrer reducte de resistència a Mallorca.

Vives i Pexon, Pius

(Catalunya, segle XVII)

Frare dominicà. Fou provincial del seu orde.

El 1641 escriví un Discurs apologètic per la immunitat i llibertat eclesiàstica. que no pogué ser impresa fins al 1652, al final de la guerra.

Partidari de Felip IV, hagué de fugir de Catalunya durant la guerra de Separació.

Villarroel i Peláez, Iñigo de

(Toledo, Castella, 1666 – Barcelona, 1755)

Militar. Germà d’Antoni. Combaté a Catalunya contra els francesos (1694-97).

S’establí a Barcelona, on ingressà a l’Acadèmia Desconfiada (1700), en la qual llegí un poema èpic en castellà. El 1703 fou destinat a Andalusia.

Després de la guerra de Successió tornà a Barcelona com a tinent coronel del regiment de Galícia.

Verboom, Jorge Próspero de

(Brussel·les, Bèlgica, 9 gener 1665 – Barcelona, 19 gener 1744)

Enginyer militar i marquès de Verboom.

Participà en la guerra de Successió a les ordres de Felip V, i destacà en el setge de Barcelona.

En aquesta ciutat planificà i dirigí la construcció de la Ciutadella, en motiu de la qual hagué de destruir gran part del barri de la Ribera.

Fou governador de Barcelona el 1718.

Taverner i de Rubí, Miquel Joan de

(Barcelona, segle XVII – Girona, 24 març 1721)

Eclesiàstic. Canceller del Principat des del 1689. President de la sala primera de l’Audiència de Barcelona durant els primers anys del regnat de Felip V i bisbe de Girona des del 1700.

Li fou atribuït un text que censurava les Corts de 1701-02, quan Girona es proclamà fidel a Carles d’Àustria, s’anà a Perpinyà. Tornà a la seva diòcesi el 1711, quan Girona restà en poder dels borbònics.

El 1721 Felip V el nomenà arquebisbe de Tarragona, però morí abans de poder prendre’n possessió.

Taverner i d’Ardena, Josep de

(Barcelona, 17 maig 1670 – Girona, 16 gener 1726)

Eclesiàstic i historiador. Fill de Francesc de Taverner i de Rubí, i germà d’Oleguer. Canonge i tresorer de la seu de Barcelona.

Partidari dels borbons, durant la guerra de Successió hagué d’exiliar-se a França. El 1721 Felip V el nomenà bisbe de Solsona; abans, però, de prendre’n possessió, passà directament a la diòcesi de Girona.

Són importants les seves recerques en arxius, com també el seu descobriment del text del concili gironí del 1068.

Va escriure, entre altres obres, Compendi històric dels antics monestirs i esglésies dels comtats de Rosselló, Empúries i Peralada, Arbre genealògic dels vescomtes de Rosselló, Peralada i Empúries, Tractat dels vescomtes del Rosselló, Història dels comtes d’Empúries i Peralada i Disertacions històriques dels comtats de Rosselló, Conflent i Vallespir.

Taverner i Ardenya, Feliu de

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Eclesiàstic. Canonge de Barcelona i addicte de Felip V.

El 1702 fou posat com a jutge de contravencions, en absència del titular, amb l’excusa que era el membre més antic del Braç Eclesiàstic. El 1704 era jutge delegat del breu. Fou obrer del monestir de Sant Cugat del Vallès fins al 1707, any en que passà al camp borbònic.

Fou restablert en el seu càrrec el 1714, en triomfar Felip V. El 1719 fou nomenat abat del monestir de Breda.

guerra de Successió

Successió, Guerra de

(Catalunya-Aragó, 1702 – 1714)

Conflicte europeu, que, després del testament de Carles II (3 octubre 1700) a favor de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, i de la pujada d’aquest al tron (amb el nom de Felip V), enfrontà les corones de Castella i França contra les corones de Catalunya-Aragó, l’Imperi, la Gran Bretanya, Províncies Unides, Savoia, Portugal, els prínceps alemanys de la dieta de Ratisbona i Dinamarca (1701-15).

Davant el problema successori plantejat per la manca de fills de Carles II, les potències europees van signar una sèrie de tractats de repartiment (1698, 1699, 1700) dels territoris espanyols, que no foren acceptats ni per l’Imperi ni per Espanya. A la fi, el 16 de novembre de 1700, Lluís XIV proclamà Felip com a rei.

Ja el febrer de 1701, Lluís XIV es negà a retirar a Felip V els drets a la corona francesa, i envaí la frontera entre els Països Baixos espanyols i les Províncies Unides. Això provocà la Gran Aliança de l’Haia (setembre 1701) contra els Borbons, que conduí a la invasió d’Itàlia pels imperials i a la declaració formal de la guerra (1702).

Bé que en una primera etapa els exèrcits borbònics (dirigits per Villars i Vendôme) aconseguiren derrotar els aliats (Eugeni de Savoia, Marlborough, Starhemberg) per terra (1702, Friedlingen; 1703, Höchstädt), el mar va ésser aviat dominat per aquests (almirall Rooke), els quals intentaren d’apoderar-se de Cadis (agost 1702), van provocar la destrucció de la flota espanyola a Vigo (setembre 1702) i van desembarcar a Portugal l’arxiduc Carles (maig 1704), ja proclamat rei d’Espanya (Viena, setembre 1703).

Els aliats, a més, van intentar un primer desembarcament a Barcelona (octubre), on l’arxiduc Carles (Carles III) establí la cort i, després del setge de la capital catalana per Felip V (abril-maig 1706), van desfermar una ofensiva conjunta des de Catalunya i Portugal que els menà a la conquesta d’Aragó (juny) i València, per una banda, i de Madrid, per l’altra (juliol 1706), alhora que prengueren Mallorca i Eivissa.

Mentrestant, els francesos eren derrotats a Blanheim (agost 1704) i Ramillies (maig 1706), i Nàpols (l’últim reducte filipista a Itàlia) sucumbia el 1707. Aquest mateix any es produí una lleugera recuperació filipista a la Península (victòria d’Almansa, abril) que comportà la conquesta de València i d’Aragó, amb l’anul·lació dels seus furs, i la presa de Lleida (setembre); el 1708, aquesta recuperació es va veure contrarestada per la conquesta de Sardenya i Menorca per part dels aliats i per la derrota francesa a Oudenarde i la presa de Lille.

Davant aquesta situació, el papat reconegué Carles com a rei d’Espanya (1709), i a causa de la fam i de la misèria produïdes per l’hivern del 1709, a les quals s’afegí la guerra civil dels comisards, França inicià negociacions secretes amb els aliats, alhora que era vençuda a Malplaquet (setembre 1708).

El 1710 la situació s’agreujà per als Borbons quan els exèrcits aliats, després de les batalles d’Almenara (juliol) i Saragossa (agost), prengueren Madrid (setembre), on l’arxiduc Carles entrà al mateix temps que Lluís XIV entaulava les conferències de Gertruydenberg (1710), les quals, si no hagués estat per la intransigència aliada, haurien fet acabar la guerra.

Això no obstant, la pujada al poder dels tories a la Gran Bretanya (1710), els quals pretenien una pau honorable, les victòries filipistes de Brihuega i Villaviciosa (9-10 desembre 1710) i l’entrada a Madrid de Felip V (desembre), així com la mort de l’emperador Josep I (abril 1711) i la sortida de Carles de Barcelona i la seva proclamació com a emperador (Carles VI), van canviar els termes de la lluita.

La Gran Aliança, creada per impedir la unió de França i Espanya, ja no tenia sentit, perquè si l’Aliança guanyava es produïa la no menys perillosa unió de l’Imperi amb Espanya. A l’octubre de 1711 van ésser signats els preliminars secrets de Londres amb França, que significaven la dislocació de la Gran Aliança: solament les Províncies Unides i Catalunya-Balears van seguir fidels a l’emperador.

Amb la victòria francesa de Denain (juliol 1712), les Províncies també van iniciar les converses de pau (congrés d’Utrecht, que portà a la signatura dels tractats d’Utrecht, 1713). Per la seva banda, l’Imperi va retirar les tropes que tenia a Catalunya (amb elles sortí l’emperadriu Isabel de Brunsvic, març-juny 1713) i, després de la campanya francesa del Rin (estiu), va entaular les negociacions que portaren a la pau de Rastadt amb França (març 1714).

Això no obstant, els catalans van continuar sols la lluita contra Felip V i contra les tropes franceses. Bé que en les múltiples negociacions aleshores en curs els aliats continuaven defensant les seves llibertats, el cas dels catalans va esdevenir una simple carta diplomàtica a jugar per tal d’obtenir avantatges, ja que de fet aquests mateixos aliats permeteren l’aixafament del nou aixecament català del gener de 1714, la presa de Barcelona (11 setembre 1714), la de Cardona (18 setembre), i finalment la conquesta de Mallorca i Eivissa (juliol 1715) pels Borbons; les llibertats catalanes van ésser abolides.

La pau d’Espanya amb l’Imperi no es va signar oficialment fins al 1725 (tractat de Viena). La nova Europa sortida d’aquesta guerra va veure una Espanya minvada territorialment (Menorca i Gibraltar britànics) i sense cap possessió a Europa, una França afeblida, un Imperi ampliat i, sobretot, una Gran Bretanya enfortida i mestressa del mar. Per a Espanya significà el triomf del centralisme borbònic.

Serra i Vileta, Esteve

(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)

Polític. Era doctor en dret i ciutadà honrat de Barcelona.

Fou diputat reial de la Generalitat de Catalunya. Ocupava el càrrec el 1694, quan recorregué amb els altres diputats diversos llocs del país per fer una lleva de dos mil homes a causa de la guerra amb França. En 1695-96 fou conseller en cap de Barcelona.

Formà part de la delegació tramesa per la Generalitat a Lleida, el 1701, per tal de saludar el nou rei Felip V quan aquest entrà al Principat. Es mostrà partidari del monarca esmentat.

Essent un dels vint-i-un membres de la comissió que deliberà sobre l’admissibilitat d’introduir esmenes, decretades per Felip V, a les còpies arxivades del testament de Carles II, fou un dels quatre que es pronunciaren a favor del desig reial.

Sota el domini de Carles d’Àustria fou pres com a partidari dels borbònics. Li seria concedida la llibertat amb un rescat. El 1713 es refugià a Montserrat, tot escapant de Barcelona.

Després de la caiguda de la ciutat, fou nomenat membre de la nova junta de setze administradors que constituïa el govern municipal de Barcelona durant el primer període d’ocupació borbònic.