Arxiu d'etiquetes: 1668

Valda, Joan Baptista de

1 Resposta

(València, 1612 – 1668)

Poeta. Fill natural, legitimat, de Ferran Llorenç de Valda i Leriza. Doctor en lleis (1632), advocat del municipi de València, exercí la secretaria de la ciutat a la mort de Marc Antoni Ortí i Ballester (1661) -i continuà el Llibre de les assistències dels senyors jurats de la ciutat-. Participà a les acadèmies literàries valencianes des del 1659.

Publicà una relació de festes del 1663 i el 1667 un tractat jurídic sobre el fet que la menor edat no impedia d’exercir oficis públics.

Segura, Jacint

Deixa un comentari

(Alacant, 13 març 1668 – 1751)

Erudit. Dominic des del 1683, fou professor de diversos col·legis de l’orde. Participà de l’esperit crític dels historiadors valencians del començament del segle XVIII, esperit crític que intentà de comunicar als estudiants: Norte crítico con las reglas más ciertas para la discreción en la historia (1733).

Contra els atacs de B.J. Feijoo a Savonarola en el seu Teatro crítico, publicà uns Vindicias históricas por la inocencia de Fr. Gerónimo Sabonarola (1735), obra per la qual fou repetidament atacat pels dietaristes del “Diario de los literatos de España” en llargs articles i per Feijoo mateix. Segura respongué amb dues extenses apologies contra els dietaristes.

Polemitzà també amb el teòleg i historiador Agustí Sales: Verdad vindicada contra las falsedades, ficciones y calumnias que contiene la Apología crítica del Dr. Agustín Sales (1737), el qual també participà contra ell en la polèmica dels dietaristes.

Amic de Gregori Maians, influí en aquest perquè es dediqués a la història civil i eclesiàstica. Escriví també sobre l’orde de predicadors i sobre la Historia Ordinis Praedicatorum (1741).

Sarmiento de los Cobos y Manrique de Mendoza, Manuel

2 Respostes

(Castella, vers 1600 – Càller, Sardenya, 21 juny 1668)

Lloctinent de València (1659-63) i virrei de Sardenya (1665-68), setè marquès de Camarasa. A València intervingué en la revolta dels Llauradors de l’Horta contra els jurats de la ciutat del 1663 a favor dels primers.

En ésser nomenat virrei de Sardenya (1665) convocà corts, que dissolgué pel maig de 1668 recolzat en el noble Artau d’Alagó, marquès de Villasor, davant la popularitat creixent d’Agustí de Castellví i de Llança, marquès de Làcon, cap de la facció de la noblesa sarda oposada a la política castellana.

Acusat per la veu popular com a responsable de l’assassinat de Castellví (20 juny), fou assassinat al seu torn, als carrers de Càller. La causa d’aquest assassinat, considerat com a intent de rebel·lió contra la corona, fou dirigida pel nou virrei Francesco di Tutavilla, duc de San Germano.

Foren els principals acusats la vídua de Castellví, Francesca Setrilles (que s’havia casat amb Silvestre Aimeric tres mesos després de la mort del marit), la qual aconseguí de fugir; Silvestre Aimeric, Francesc Cao i Francesc Portuguès, els quals foren morts en una emboscada a l’illa Rossa (prop de Castell Aragonès); Jaume Artau de Castellví (cosí d’Agustí), el qual fou decapitat; Gaví Guixoni i Antoni Brondo, condemnats a mort; el jurisconsult Carles Dehonetto, ajusticiat; foren empresonats o exiliats uns 60 nobles i eclesiàstics i exiliats els bisbes de Càller i d’Ales. Des d’aleshores, Càller i l’Alguer tingueren guarnició.

Els assassinats donaren lloc a una apassionada i polèmica literatura a partir del mateix segle XVII.

Santacília i Pacs, Pere de

2 Respostes

(Palma de Mallorca, 1592 – 1668)

Militar. Un dels caps del bàndol dels Canamunt, a causa de la mort del seu germà Arnau el 1615 pel bàndol contrari dels Canavall, dugué a terme una famosa venjança -fou responsable de la mort de tres-centes vint-i-cinc persones, segons l’historiador contemporani F.M. de Melo-.

El 1632, després de la concòrdia entre ambdós bàndols, s’enrolà a l’exèrcit: amb una companyia de cinc-cents homes a expenses seves prengué part a la guerra dels Trenta Anys i es distingí a Nordlingen i a Magúncia. Nomenat després almirall i governador general de cavalleria, combaté a Portugal. Fou nomenat governador de Menorca (1542-45) per impedir la revolta catalana a l’illa i que els francesos hi desembarquessin.

Mitificat com a heroi, juntament amb Rocaguinarda figura com a protagonista de la novel·la de Manuel Angelon Los fueros de Cataluña (1857).

Fou el seu germà Arnau de Santacília i Pacs  (Palma de Mallorca, segle XVI – 1615)  Militar. Va ésser mort pel bàndol dels Canavall, i degut a això el seu germà Pere dugué a terme una famosa venjança.

Sales, Francesc

Deixa un comentari

(Catí, Alt Maestrat, 1668 – València, 1736)

Cronista. Arxiver beneficiat de la parròquia de Sant Bartomeu de València.

Escriví unes Memòries de diferents successos de persones senyalades (del 1516 al 1700), original que recollí el seu nebot Agustí Sales i Alcalà.

Fullana i Rabassa, Bartomeu

Deixa un comentari

(Campos, Mallorca, 1668 – Illes Balears, segle XVIII)

Jesuïta. Excel·lí com a predicador i lul·lista. Publicà alguns escrits.

Desclapés i Caulelles, Maria de Jesús

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 1 novembre 1621 – 30 novembre 1668)

Escriptora i religiosa carmelitana. Germana de Dídac. Fou priora del convent de Santa Teresa de Palma.

Escriví la història de l’establiment i conreà en alguns escrits les llengües clàssiques.

Castellví i de Llança, Agustí de

2 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Càller, Sardenya, 1668)

Marquès de Làcon i vescomte de Sanluri, fill de Francesc de Castellví i d’Aimeric, cap de la facció de la noblesa sarda contrària a la política dels lloctinents.

Desterrat ja el 1652, igualment com el seu rival Artal d’Alagó, marquès de Villasol, i acusat el 1656 d’homicidi en una escomesa contra aquest i els seus partidaris, estigué vuit anys reclòs a la torre calleresa de l’Elefant.

A les corts convocades pel lloctinent, marquès de Camarasa, dirigí l’oposició a la concessió d’un subsidi de 70.000 escuts a la corona si abans hom no obtenia que només els sards fossin habilitats per als càrrecs civils i eclesiàstics de Sardenya, i negociá, bé que sense èxit, com a diputat de les corts, prop de la cort de Madrid.

La dissolució de les corts pel lloctinent, a causa de la popularitat d’Agustí de Castellví, i l’assassinat immediat d’aquest, provocaren, al seu torn, l’assassinat del marquès de Camarasa (Manuel Sarmiento de los Cobos).

Bonafè, Rafael

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1606 – Manila, Filipines, 1668)

Missioner jesuïta. Des del 1631, ensenyà humanitats, filosofia i teologia a Manila.

Publicà Excelencias y oficios de piedad del Arcángel San Rafael (Madrid, 1659).

Foixà i de Comelles -germans-

1 Resposta

Lluís de Foixà i de Comelles  (Catalunya, segle XVII – després 1637)  Senyor de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia. Fill i successor, junt amb el seu germà Ignasi, de Lluís de Foixà i d’Anna de Comelles.

Ignasi de Foixà i de Comelles  (Catalunya, segle XVII – 1668)  Senyor de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia, junt amb el seu germà Lluís. Fou succeït pel seu fill:

Lluís de Foixà i Marcillo (Catalunya, segle XVII – 1697)  Senyor de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia. Fou succeït pel seu fill:

Antoni de Foixà-Camporrells i de Balaguer (Catalunya, segle XVII – 1732)  Senyor de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia. Fou succeït pel seu fill:

Antoni de Foixà-Camporrells i de Móra (Catalunya, segle XVIII – 1791)  Senyor de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia. Fou succeït pel seu fill:

Antoni Francesc de Foixà i de Guiu (Catalunya, segle XIX)  Senyor de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia. Fou succeït pel seu fill:

Antoni Joan de Foixà i de Garma (Catalunya, segle XIX)  Senyor de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia. Fou succeït pel seu fill:

Rafael de Foixà i de Vidal (Catalunya, segle XIX)  Darrer senyor de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia, que heretà del seu pare.