Arxiu d'etiquetes: 1480

Vallguarnera -llinatge-

2 Respostes

Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.

El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480)  Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:

Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV)  Bisbe de Malta (1495). Era germà de:

Joan de Vallguarnera i de Centelles  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:

Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:

Francesc de Vallguarnera i del Carretto  (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636)  Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:

Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705)  Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:

Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739)  Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:

Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864)  Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.

Sant Leocadi, Pau de

1 Resposta

(Reggio-Emilia, Itàlia, 10 setembre 1447 – València, vers 1515)

(o de San Leocadio) Pintor. Actiu a València des del 1472, on arribà amb Francesco Pagano i un mestre Richart -potser Riccardo Quartararo-, per mitjà del cardenal Roderic de Borja, a fi de decorar al fresc la capella de l’altar major de la catedral.

Treballà també a Gandia, on contractat per Maria Enríquez (1501) es comprometé a pintar el retaule de la col·legiata, desaparegut el 1936. Protegit per aquesta dama hi pintà també el retaule del convent de Santa Clara -conservat només en part- i diverses obres per al palau ducal.

Féu el 1512 el retaule de l’església de Santiago de Vila-real, on uns anys abans, possiblement, féu el retaule del Salvador. Tornà a treballar a la seu de València (1513-14) i pintà un retaule, perdut, per a l’església parroquial de Castelló de la Plana.

Hom li adjudica obres com una Sacra conversació (vers 1490; National Gallery de Londres) -signada Paulus-, el Crist mort de la col·lecció Muntadas i el retaule del Naixement de la col·lecció Despujol, les dues de Barcelona, així com l’Oració a l’hort (València, col·l Montortal), Crist varó de Dolor (València, col·l Serra), Adoració dels pastors (València, col·l baró de Càrcer), Verge amb el nen i Sant Joan (Museu de Belles Arts de València), etc.

El seu estil acusa influències flamenques i nord-italianes, proper a Ercole Roberti o Cosimo Tura, i evidencia una progressiva adaptació als models valencians derivats de Roderic d’Osona. És palès també l’influx posterior de Fernando Yáñez i Fernando de Llanos. Entre els seus deixebles sobresurt Vicent Macip, el seu col·laborador més directe.

Casat el 1493 amb Isabel Llopis, fou segurament fill seu el pintor Felip Pau de Sant Leocadi  (València, vers 1480 – 1547)  Pintor. Se li atribueixen, entre altres obres, el retaule de Sant Domènec i els Misteris del Roser (Palau Ducal de Gandia).