Arxiu d'etiquetes: 1480

Vallguarnera -llinatge-

2 Respostes

Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.

El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480)  Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:

Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV)  Bisbe de Malta (1495). Era germà de:

Joan de Vallguarnera i de Centelles  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:

Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:

Francesc de Vallguarnera i del Carretto  (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636)  Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:

Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705)  Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:

Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739)  Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:

Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864)  Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.

Sant Leocadi, Pau de

5 Respostes

(Reggio-Emilia, Itàlia, 10 setembre 1447 – València, vers 1515)

(o de San Leocadio) Pintor. Actiu a València des del 1472, on arribà amb Francesco Pagano i un mestre Richart -potser Riccardo Quartararo-, per mitjà del cardenal Roderic de Borja, a fi de decorar al fresc la capella de l’altar major de la catedral.

Treballà també a Gandia, on contractat per Maria Enríquez (1501) es comprometé a pintar el retaule de la col·legiata, desaparegut el 1936. Protegit per aquesta dama hi pintà també el retaule del convent de Santa Clara -conservat només en part- i diverses obres per al palau ducal.

Féu el 1512 el retaule de l’església de Santiago de Vila-real, on uns anys abans, possiblement, féu el retaule del Salvador. Tornà a treballar a la seu de València (1513-14) i pintà un retaule, perdut, per a l’església parroquial de Castelló de la Plana.

Hom li adjudica obres com una Sacra conversació (vers 1490; National Gallery de Londres) -signada Paulus-, el Crist mort de la col·lecció Muntadas i el retaule del Naixement de la col·lecció Despujol, les dues de Barcelona, així com l’Oració a l’hort (València, col·l Montortal), Crist varó de Dolor (València, col·l Serra), Adoració dels pastors (València, col·l baró de Càrcer), Verge amb el nen i Sant Joan (Museu de Belles Arts de València), etc.

El seu estil acusa influències flamenques i nord-italianes, proper a Ercole Roberti o Cosimo Tura, i evidencia una progressiva adaptació als models valencians derivats de Roderic d’Osona. És palès també l’influx posterior de Fernando Yáñez i Fernando de Llanos. Entre els seus deixebles sobresurt Vicent Macip, el seu col·laborador més directe.

Casat el 1493 amb Isabel Llopis, fou segurament fill seu el pintor Felip Pau de Sant Leocadi  (València, vers 1480 – 1547)  Pintor. Se li atribueixen, entre altres obres, el retaule de Sant Domènec i els Misteris del Roser (Palau Ducal de Gandia).

Fernández d’Heredia i Díaz de Calatayud, Joan

1 Resposta

(València, 1480 – 1549)

Escriptor i cavaller. Destacà als cenacles literaris i a la cort dels virreis. Participà a la guerra contra els agermanats de València.

És autor de bon nombre de poesies en castellà, que figuren al cançoner general d’Hernando del Castillo (1511), al d’Híjar i en alguns altres. Se n’han conservat també sis poesies en llengua catalana.

La seva obra principal és la farsa escènica La visita, bona mostra bilingüe del teatre de l’època, on una dama valenciana manté un debat, en defensa de la seva llengua i del seu país, amb una criada castellana.

El 1562 foren publicades les seves obres a València.

Centelles-Riu-sec i de Queralt, Francesc Gilabert de

5 Respostes

(País Valencià, 1408 – Esglésies, Sardenya, 1480)

Comte d’Oliva i camarlenc d’Alfons IV el Magnànim, conegut també per Ramon de Riu-sec. Fill de Bernat de Centelles-Riu-sec i de Cabrera.

Prengué part en les guerres d’Itàlia al servei d’Alfons el Magnànim del 1433 al 1458. Com a segon comandant de la flota reial, capitanejada per Bernat I de Vilamarí, es distingí en la segona batalla naval de Ponça (1435), contra els genovesos. Formà part de l’ambaixada tramesa pel rei a Calixt III, per felicitar-lo per la seva elecció (1455).

El rei Alfons IV li donà Empúries de Sardenya (1438), on tenia altres possessions heretades dels seus pares, i li concedí el títol de comte d’Oliva (1449). El 1444 permutà el seu feu de Naso a Sicília pels de Pere de Cardona i de Villena, comte de Collesano. El 1478 fou nomenat portantveus de governador de València.

Sembla que morí a Sardenya, on havia anat per intervenir a favor de la seva germana Caterina, casada amb Salvador d’Arborea, comte de Goceà, a qui havien estat confiscats els béns.

Fou el pare de Serafí de Centelles-Riu-sec i Ximénez de Urrea.

Borja i Cattanei, Lucrècia de

7 Respostes

(Subiaco, Itàlia, 18 abril 1480 – Ferrara, Itàlia, 24 juny 1519)

Duquessa de Mòdena, Ferrara i Reggio. Germana de Cèsar de Borja. Filla del cardenal Roderic de Borja, després papa Alexandre VI, i de Vannozza Cattanei. El seu pare la casà primer amb Giovanni Sforza (1493) i després, anul·là aquest matrimoni (hi al·legà impotència del marit) i la casà amb Alfons d’Aragó (1498), fill natural d’Alfons II de Nàpols.

Assassinat aquest últim (1500) per ordre de Cèsar Borja, contragué nou matrimoni amb Alfons d’Este (1501), hereu del duc de Ferrara, i el 1502 deixà Roma definitivament. Esdevingué duquesa el 1505, i s’encarregà del govern del ducat i reuní en la seva cort literats i artistes.

El seu nom apareix sempre lligat als episodis sinistres de la llegenda dels Borja. Del duc de Bisceglie tingué un fill, Roderic, que morí el 1512; del duc Alfons I de Mòdena i Ferrara en tingué set, entre ells el duc Hèrcules II i el cardenal Hipòlit d’Este; el Joan de Borja, anomenat l’Infant Romà (nascut el 1498), és considerat també fill seu.

La seva figura ha estat objecte de molt diverses manipulacions literàries (drames, òperes i biografies).

Arnalt, Albert

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1480 – 1545)

Prelat. Essent canonge del capítol de Palma fou nomenat bisbe Pactense. Excel·lí com a predicador.

Són notables les seves obres Cuestión sobre el secreto; cuándo debe y cuándo no velarse i Del modo de conocer las aserciones católicas y heréticas.

Anyes, Joan Baptista

6 Respostes

(València, 1480 – 1553)

Teòleg i poeta en llatí i en castellà. La seva família era originària de Gènova. Format a la naixent universitat de València. Estigué molt vinculat a la casa dels comtes d’Oliva i en general a les classes dirigents civils i eclesiàstiques de València.

Compongué, tot i estar emparentat amb els caps dels agermanats, diverses Apologiae en vers i llargs comentaris en prosa en lloança del lloctinent i dels nobles valencians implicats en la guerra de les Germanies: escrites vers 1521, no publicades fins al 1543, constitueixen una de les primeres relacions històriques d’aquesta convulsió social.

Saludà l’arribada de Tomás de Villanueva a la seu valenciana amb una Elegia in mala nostra temparum (1544). Milità ideològicament en el camp antierasmista: Apologeticon panegyricon (1550).

És autor, a més, d’una Egloga in nativitate Christi (1527), i, en català, d’una Vida, martiri i translació dels gloriosos màrtirs e reals prínceps sant Abdon i Senén (1542) i d’unes cobles a La vida del gloriós abat i màrtir sant Julià (1527), que denoten una influència de Roís de Corella. La seva obra més ambiciosa, continguda en un còdex, és Phantalia, en vers i llargs escolis erudits.

El seu cognom figura en les obres llatines en la forma d’Agnesius, en les catalanes, d’Agnes.

Albertí -varis bio-

3 Respostes

Arnau Albertí  (Muro, Mallorca, 1480 – Patti, Sicília, Itàlia, segle XVI)  Teòleg. Fou nomenat inquisidor de Mallorca (1517), d’on era canonge, i després de València (1527). Interessat per l’obra de Llull, escriví Repetitio nova sive commentaria rebricae de haeretecis (1534), on es posava de manifest la seva ortodòxia.

Guillem Albertí  (Rosselló, segle XIV – ?, segle XIV)  Cavaller. Es destacà a l’oposició a la regència de Felip de Mallorca, durant la minoritat del nebot d’aquest, Jaume III. Fou un dels capdavanters del partit que pretenia transferir la regència al comte Gastó de Foix. Figurà entre els nobles que s’empararen del petit rei. Quan les forces trameses per Jaume II el Just amb la missió de restablir la situació arribaren a Perpinyà, fugí al Principat, on fou decretada la seva persecució.

Jaume Albertí  (Illes Balears, segle XIV – Palma de Mallorca ?, segle XV)  Síndic de Palma. En 1411, amb Berenguer de Tagamanent i el jurista Arnau de Mur, formà la representació mallorquina que acudí al Parlament català de Tortosa per aconseguir, pels bons oficis d’aquest, la presència dels delegats de Mallorca a l’elecció del nou rei. Fracassats aquests propòsits, secundà els seus companys en la digníssima actitud que adoptaren.

Pere Joan Albertí  (Illes Balears, segle XVI)  Alt funcionari reial. Com a representant del lloctinent de Mallorca a l’època de les Germanies, concertà la pau, juntament amb Antoni Verí, entre els refugiats a Alcúdia i els agermanats (1521). El 1522 fou nomenat lloctinent de Mallorca.

Rafael Albertí  (Inca, Mallorca, 1550 – Palma de Mallorca, 1627)  Canonge de Palma de Mallorca. Ajudà especialment a l’establiment dels jesuïtes, als quals cedí la seva casa d’Inca com a centre missional. El bisbe reformador Vic i Manrique li confià la tasca de corregir i redactar un nou manual de ritus i sagraments per a la diòcesi de Mallorca (1601).

Agnès, Joan Baptista

Deixa un comentari

(València, 1480 – 1553)

Escriptor i eclesiàstic. Autor, en llatí, d’una apologia de valor històric sobre l’actuació dels cavallers valencians que reprimiren la revolta de Germanies, i d’una altra sobre el virrei marquès de Cenete.

En llengua catalana va escriure dues obres hagiogràfiques: La Vida de Sant Julià i Santa Basilissa, i la Vida, martiri i traslació dels gloriosos màrtirs e reals prínceps Sant Abdon i Senén (1542).

Forment, Damià

6 Respostes

(València, 1480 – Santo Domingo de la Calzada, la Rioja, 22 desembre 1540)

Escultor. Fill i deixeble de Pau Forment. Possiblement anà a Itàlia, on rebé la influència de l’escola de Donatello que s’observa en la seva obra. És l’introductor de l’escultura renaixentista, de la qual esdevingué el màxim representant, en l’àmbit de la corona catalano-aragonesa, durant la primera meitat del segle XVI.

L’any 1509 contractà, juntament amb el seu germà Onofre, un retaule per a la confraria d’argenters de València i, aquest mateix any, es traslladà a Saragossa, on realitzà el retaule major del Pilar (1509-15), el de l’església de San Pablo (1511), ambdós amb caràcters renaixentistes en l’estil de les figures i de la decoració, però d’estructura encara gòtica, el de San Miguel de los Navarros (1518), ja clarament renaixentista, i el de la seu d’Osca (1520-34), novament amb estructura gòtica (probablement per imposició dels contractants).

El model renaixentista triomfà plenament en el retaule major del monestir de Poblet (1527-29), que no fou, però, ben acceptat pel monestir i donà lloc a un llarg plet.

Va morir quan treballava en el retaule major de la catedral de Santa Domingo de la Calzada, que havia iniciat l’any 1537.

La fecunditat de la seva producció és deguda al gran nombre dels seus col·laboradors, que, d’altra banda, en traslladar-se a diferents ciutats, influïren en l’evolució de l’escultura a tota la península.