Arxiu d'etiquetes: abadies

Sant Andreu de Barravés

1 Resposta

(Montanui, Ribagorça)

Antiga abadia benedictina, situada a la vall de Barravés. La fundació és desconeguda; hom sap, però, que la seva església fou consagrada pel bisbe Ató de Pallars vers el 930. El 1017 depenia del bisbat de Ribagorça, i el seu abat Sanillà assistí aquell any a l’elecció del bisbe de Vic Borrell.

Decaigué molt aviat; el 1068 fou cedida com a dotació de la catedral de Sant Vicenç de Roda, i el 1094, sense comunitat, era incorporada definitivament a Lavaix.

Hom creu que ocupava el solar de l’actual parroquial de Santa Llúcia de Senet de Barravés, que s’hi traslladà el 1632, després que una allau destruí l’antiga parròquia de Senet.

Puelles * -Barcelona-

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

Veure> Sant Pere de les Puel·les  (abadia de monges benedictines).

Ovarra

8 Respostes

(Beranui, Ribagorça)

(cast: Obarra) Antiga abadia benedictina (Santa Maria d’Ovarra). Situada a l’esquerra de l’Isàvena, a la sortida del congost d’Ovarra (es formà al seu voltant el petit nucli d’Ovarra, actualment despoblat). Sobre els espadats que fan de marc al monestir, a la banda de ponent, s’aixeca l’antic castell de Ribagorça.

Deixant de banda uns pretesos orígens visigòtics, sembla que fou fundada al començament del segle IX pels comtes de Tolosa; la primera notícia certa és del 874 (sembla que la regia l’abat Salomó), però la sèrie abacial no és coneguda fins a partir de l’abat Francó (905). Hom hi forjà una sèrie de documents falsos per a fonamentar una pretesa exempció, fet que n’enfosqueix l’inici històric.

El comte Ramon I de Ribagorça i els seus successors (molts dels quals es feien sepultar a Ovarra) el protegiren i en feren la casa més important del Ribagorçà.

Tingué, inicialment, els priorats d’Esvu, a Sant Martí de Cavallera, a la vall de l’Éssera, i el de Brallans a Tor-la-ribera, però de l’actual les Viles de Turbó. El 1076 Sanç Ramires d’Aragó l’annexà al monestir de Sant Victorià, del qual depengué sempre més.

Tingué priors propis fins el 1582, i després d’aquesta data passà a ésser regit pels simples sacerdots o vicaris mutuals, nomenats per l’abat de Sant Victorià.

Des del 1835 fou un santuari, però tot seguit començà la ruïna de les velles edificacions i de la part davantera de la seva magnífica església romànica (segle XI) de tres naus. Des del 1972 és en reconstrucció.

Prop del monestir hi ha la capella romànica de Sant Pau, que fou l’antiga parroquial dels súbdits laics que residien prop del monestir. Aigua avall de l’Isàvena hi hagué la farga d’Ovarra, d’on sorgí el nucli de les Ferreries.

Munt * -Vallès Occidental-

Deixa un comentari

(Matadepera, Vallès Occidental)

Veure> Sant Llorenç del Munt  (abadia benedictina).

Frontanyà, Sant Pere de *

Deixa un comentari

(la Quar, Berguedà)

Veure> la Portella  (abadia benedictina).

Eula, l’

2 Respostes

(el Soler, Rosselló)

Antiga abadia cistercenca femenina (Santa Maria de l’Eula), fundada vers el 1174, al sud del poble, a la dreta de la Tet, per Joan Homdedeu, burgès de Perpinyà, i posada sota la filiació de l’abadia de Fontfedra.

Després de la invasió de Felip III l’Ardit del 1285, les monges cercaren refugi a Perpinyà i compraren unes quantes cases prop de l’església de Sant Narcís. El 1360 Urbà V els concedí de poder-se establir definitivament a Perpinyà.

A mitjan segle XVI només hi havia l’abadessa i dues monges, i l’abat de Santes Creus, a qui havia estat confiada l’abadia, extingí la comunitat femenina (les monges es traslladaren a Vallbona i a Sant Hilari de Lleida) i al seu lloc establí, el 1576, un priorat masculí, que subsistí fins a la Revolució Francesa, bé que els darrers temps ja no tenia pràcticament vida monàstica.

Actualment en resta el mas de l’Eula, dins el terme del Soler.

Clariana, monestir de -Conflent-

5 Respostes

(Mosset, Conflent)

Abadia cistercenca (Santa Maria de Clariana, o de Jau), a la capçalera de la vall de la Castellana, prop del camí de Prada a Carcassona, sota el coll de Jau.

El 1147 s’hi establí una comunitat benedictina; el 1162 fou cedida pel bisbe d’Elna, Artau, a l’abadia cistercenca de Santa Maria d’Ardorel, filial de Pontigny i de Cíteaus.

Tenia béns als massissos de Canigó i Costabona, a la vall de l’Aglí i a d’altres indrets del Rosselló (granges d’Illa, Cavanat i Sant Martí de la Riba).

Des del 1519 fins al 1802 els abats foren comendataris (sovint canonges de diferents diòcesis catalanes).

El monestir era ja abandonat i arruïnat el 1713.

Canigó, monestir del

17 Respostes

(Castell de Vernet, Conflent)

Abadia (Sant Martí del Canigó) construïda (1001-07) en un contrafort del nord-oest del Canigó. Fundada pel comte Guifre II de Cerdanya. La primera comunitat dirigida pel monjo Escluà rebé la protecció espiritual i material d’Oliba, bisbe d’Elna i abat de Cuixà i Ripoll, que hi consagrà la primitiva església dedicada a sant Martí i aconseguí que Esclua fos consagrat abat.

Amb el temps s’hi feren considerables edificacions. El monestir compta amb boniques construccions romàniques (dues esglésies del segle XI, superposades, dos claustres -l’inferior del segle XI, el superior dels segles XII-XIII- i un potent campanar de planta quadrada.

El conjunt de les construccions i el seu enquadrament geogràfic li confereixen una singular bellesa. Guifre s’hi retirà i hi va morir. Des del 1014 fou centre important de pelegrinatge perquè contenia les relíquies de sant Galderic, patró dels pagesos catalans.

A partir del segle XIV decaigué; fou abandonat pels monjos el 1783, profanat durant la Revolució Francesa i després abandonat. El 1902, Juli Carsalade, bisbe de Perpinyà, l’adquirí i féu restaurar. En la restauració hi contribuiren tots els Països Catalans.

Arles, monestir d’

22 Respostes

(Arles, Vallespir)

Antiga abadia benedictina (Santa Maria d’Arles), dins l’actual vila d’Arles que es formà al seu redós.

El monestir fou erigit vers l’any 785 per Castellà, monjo emigrat de terres ocupades per musulmans. Primer fou establerta en uns antics banys termals d’època romana (els Banys d’Arles) i es titulà Santa Maria de Vallespir. Obtingué diversos preceptes carolingis d’immunitat entre els anys 820 i 881. L’any 858 l’abadia fou saquejada per pirates normands i per sarraïns. Al començament del segle X abandonà els antics banys i hom l’establí a l’indret actual.

A l’època comtal fou molt afavorida pels comtes de Cerdanya i de Besalú. A mitjan segle XI tingué una etapa de crisi per les rivalitats dels senyors veïns; el comte Bernat II de Besalú intentà de remeiar-ho unint-la (1078) a l’abadia occitana de Moissac. La unió durà quatre segles.

L’any 1592 fou unida a la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual se separà a la darreria del segle XVII, quan el Vallespir ja havia estat annexionat a França. L’any 1592 hom li uní Sant Andreu de Sureda, unió que durà fins a l’any 1734.

Fou secularitzada durant la Revolució Francesa, l’església restà com a parroquial de la vila d’Arles. Diversos priorats depenien de l’abadia d’Arles.

L’església actual fou renovada entre els anys 1141 i 1157, aprofitant part de l’edificació anterior. És una basílica orientada a ponent, però amb doble capçalera, que guarda la disposició de l’església, que fou consagrada l’any 1046.

Té un interessant timpà esculpit, del segle XI, d’inspiració bizantina; a l’exterior i prop de la porta d’entrada hi ha un sarcòfag cristià, probablement del segle V, anomenat la Santa Tomba, per tal com, segons la llegenda, guardà durant un temps els cossos de sant Abdó i de sant Senén (la pietat popular hi ha volgut veure fets extraordinaris relacionats amb la presència d’aigua al seu interior). Damunt el sarcòfag hi han estat incrustats els elements escultòrics d’una interessant tomba del segle XII.

A l’interior de l’església foren descobertes, el 1954, pintures romàniques semblants i de la mateixa època que les de Sant Martí de Fonollar. A la capella de sant Abdó i de sant Senén hi ha un gran retaule de fusta daurada, del segle XVII, on hi ha els busts reliquiaris dels sants, obra de Miquel Alerigues (segle XV).

La llegenda de la translació a Arles dels cossos dels dos sants, recollida el 1591 per Miquel Llot de Ribera (Llibre de la traslació), atribueix a les gestions fetes a Roma per un abat Arnulf, a la fi del segle X, la presència al monestir d’aquestes relíquies.

El claustre és gòtic, de la fi del segle XIII; al seu voltant es conserven les restes del palau abacial i d’altres dependències.

Fontfreda, monestir de -Llenguadoc-

6 Respostes

(Llenguadoc, França, 1097 – )

Important abadia cistercenca (Santa Maria de Fontfedra), al vessant septentrional de les Corberes, al sud-oest de Narbona.

Fou fundada pel vescomte Eimeric I de Narbona i el seu patrimoni s’estengué fins a la Fenolleda i el Principat de Catalunya; les abadies de Poblet (1153) i de Vallbona d’Elna (1242) en foren filials i funda el monestir femení de l’Eula a la diòcesi d’Elna.

El 1764 li fou suprimit el títol abacial, i les seves rendes foren unides a la seu de Perpinyà.

S’hi refugià i hi morí, el 1870, Antoni Maria Claret.