Arxiu d'etiquetes: 1982

Valls i Aguiló, Cristina

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 12 octubre 1901 – 3 setembre 1982)

Actriu. Germana de Joan. Debutà al Saló Mallorca, juntament amb la seva germana Catalina Valls i Aguiló (que emprà el nom artístic Catina Valls), on es destacà en la interpretació de tipus populars, en obres d’autors mallorquins, com Bartomeu Ferrà i Pere d’Alcàntara Peña.

Formà part de la companyia Catina-Estelrich, que actuà de l’any 1927 al 1938 al Teatre Principal de Palma. Després d’uns quants mesos d’absència -per la manca de teatre en català-, reaparegué amb la Companyia Artís, el 1948, amb El tio de l’Havana, de J.M. Tous i Maroto, i Nit de Nadal, de Guillem Colom.

El 1970 la ciutat de Palma li dedicà un homenatge.

Valenciana, Comunitat *

Deixa un comentari

Nom modern i oficial (1982) del País Valencià.

Unitat del Poble Valencià

Deixa un comentari

(País Valencià, 1982 – 1998)

(UPV)  Organització política. Creada com a coalició electoral de tres forces nacionalistes: Agrupament d’Esquerra del País Valencià, Partit Nacionalista del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià. El resultat de les eleccions autonòmiques del 1983 la situaren com a quarta força política valenciana (uns 60.000 vots) i inicià tot seguit un procés que desembocà en la unificació al desembre de 1984.

De caràcter unitari, plural, nacionalista i progressista, l’any 1986 obtingué només 40.000 vots. A les eleccions autonòmiques de 1987 es presentà en coalició amb Esquerra Unida i assolí dos escons a les Corts Valencianes. Uns quants mesos més tard, però, la UPV trencà la coalició, per desacords polítics amb Esquerra Unida, i els seus diputats s’integraren en el grup mixt.

L’any 1998 s’integrà al Bloc Nacionalista Valencià.

Unió Valenciana -partit polític-

Deixa un comentari


(València, 30 agost 1982 – 2011)

(UV)  Partit polític regionalista. Fundat per Vicent González i Lizondo i sectors de la dreta regionalista i de Coalición Popular. Té com a referència ideològica el secessionisme lingüístic del català i la defensa d’una “llengua valenciana” amb normativa diferent de la catalana. Tot i que Lizondo fou fundador i president del partit (1982-95), les tensions amb el sector liderat pel nou president, Hèctor Villalba, determinaren la seva expulsió pel novembre de 1996.

Unió Valenciana (UV) obtingué un escó en les eleccions generals del 1986, dos en les del 1989 i un en les del 1993 i el 1996. Al Parlament valencià aconseguí sis escons els anys 1987 i 1991 i cinc el 1995. Aquest any, féu un pacte de govern amb el PP que li atorgà la presidència de les Corts Valencianes i una conselleria. Amb el concurs d’UV, el Govern valencià mantingué posicions bel·ligerants contra institucions culturals valencianes i contra la normalització lingüística en general.

En les eleccions del 1999 UV patí una forta davallada i no aconseguí cap escó al Parlament valencià. Aquest mateix any Villalba fou substituït per Josep Maria Chiquillo en la presidència del partit, que entrà en una fase de marginalitat i de dissensions, sense obtenir representació ni a les Corts Valencianes ni a Corts Generals, en bona part a causa de la imposició del 5% com a límit per a obtenir representació al Parlament valencià, però també per l’adopció del discurs secessionista i anticatalà del PP valencià.

Els successius presidents de la formació han estat Juli Chanzá (2003-05), Joaquim Ballester (2005-06) i Josep Manuel Miralles (des del 2006).

Unió Mallorquina

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, octubre 1982 – 28 febrer 2011)

(UM)  Partit polític. D’ideologia liberal i nacionalista, ha participat des de la seva creació en diversos òrgans de govern de l’illa i donà suport al govern autonòmic del PP des del 1987 al 1995.

Després de les eleccions del 1999 s’integrà en una coalició de partits que prenia el govern als populars després de 16 anys, i donà suport a l’elecció del socialista Francesc Antich com a president balear. La presidenta del partit, Maria Antònia Munar, presidí des del 1999 el Consell Insular de Mallorca.

L’any 2011 bona part dels dirigents del partit foren implicats en casos de corrupció, fet que força la dissolució del partit.

Sevilla Andrés, Diego

Deixa un comentari

(València, 15 juny 1911 – agost 1982)

Advocat i polític. Fou catedràtic i director del departament de dret polític a la facultat de dret de València. Afiliat a la Dreta Regional Valenciana durant la Segona República, ha ocupat després diversos càrrecs dins FET y de las JONS i ha estat vice-president de la diputació de València, procurador a les corts i conseller nacional del Movimiento.

Entre les seves obres cal destacar Tratado de derecho constitucional (legislación extranjera) (1950), Esquema de historia constitucional de España (1948), Antonio Maura, la revolución desde arriba (1954), Canalejas (1956), Del 19 de marzo al 14 de abril (1959), Historia política de la España roja (1954), De la república al comunismo (1959), El Portugal de Oliveira Salazar (1957) i La revolución de 1854 (1960).

Seguridad Social

Deixa un comentari

(València, 1982 – )

Grup de música rock. Des de la seva fundació ha evolucionat des del punk o el hip-hop fins a l’ska, el reggae, el blues o la rumba.

La seva música és fruit d’un mestissatge que mescla sons actuals amb sons tradicionals d’altres cultures i dóna com a resultat diversos estils de boleros, merengues o rumbes, marcats sempre pel rock.

Des dels seus inicis, el grup ha estat liderat per Josep Manuel Casany i ha editat diversos treballs de gran èxit.

Renau i Berenguer, Josep

1 Resposta

(València, 17 maig 1907 – Berlín Oriental, Alemanya, 11 octubre 1982)

Pintor, grafista i polític. Fill de Josep Renau i Montoro. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. El 1928 realitzà la primera exposició a Madrid, però al cap de poc abandonà la pintura de cavallet per treballar en la il·lustració de revistes (“Estudios”, “Cuadernos de Cultura”, “La República de les Lletres”, “Orto”, “Nueva Cultura”) i en la realització de cartells.

Membre del PCE des del 1931, fou codirector amb Max Aub de la revista “Verdad”, òrgan d’unió de PCE i PSOE, i féu diversos cartells de propaganda comunista. Exiliat a Mèxic el 1939, visqué des del 1958 al Berlín oriental (RDA).

A més del cartellisme, destacaren els seus fotomuntatges, de llenguatge simple i efectiu, a l’estil de Heartfield. En publicà dos reculls, Fata Morgana (1967) i The American Way of Life (1977), i escriví també diversos llibres, com Función social del cartel publicitario (1937) i La batalla per la nova cultura (1978).