(València, 1938 – Sevilla, Andalusia, 25 setembre 2011)
Metge. Especialitzat en radiologia, forense (1962) i professor d’història de la medicina. Catedràtic de terapèutica física de la universitat de Sevilla (1970).
És autor de Medicina y sociedad en la España romana, coautor de Manual de terapéutica física y radiología i de Tabaco y salud (1980), i molts altres llibres. També ha cultivat la literatura i guanya el premi Nadal de 1980 amb la novel·la Concerto grosso.
(València, 30 agost 1982 – 2011)
(UV) Partit polític regionalista. Fundat per Vicent González i Lizondo i sectors de la dreta regionalista i de Coalición Popular. Té com a referència ideològica el secessionisme lingüístic del català i la defensa d’una “llengua valenciana” amb normativa diferent de la catalana. Tot i que Lizondo fou fundador i president del partit (1982-95), les tensions amb el sector liderat pel nou president, Hèctor Villalba, determinaren la seva expulsió pel novembre de 1996.
Unió Valenciana (UV) obtingué un escó en les eleccions generals del 1986, dos en les del 1989 i un en les del 1993 i el 1996. Al Parlament valencià aconseguí sis escons els anys 1987 i 1991 i cinc el 1995. Aquest any, féu un pacte de govern amb el PP que li atorgà la presidència de les Corts Valencianes i una conselleria. Amb el concurs d’UV, el Govern valencià mantingué posicions bel·ligerants contra institucions culturals valencianes i contra la normalització lingüística en general.
En les eleccions del 1999 UV patí una forta davallada i no aconseguí cap escó al Parlament valencià. Aquest mateix any Villalba fou substituït per Josep Maria Chiquillo en la presidència del partit, que entrà en una fase de marginalitat i de dissensions, sense obtenir representació ni a les Corts Valencianes ni a Corts Generals, en bona part a causa de la imposició del 5% com a límit per a obtenir representació al Parlament valencià, però també per l’adopció del discurs secessionista i anticatalà del PP valencià.
Els successius presidents de la formació han estat Juli Chanzá (2003-05), Joaquim Ballester (2005-06) i Josep Manuel Miralles (des del 2006).
(Palma de Mallorca, octubre 1982 – 28 febrer 2011)
(UM) Partit polític. D’ideologia liberal i nacionalista, ha participat des de la seva creació en diversos òrgans de govern de l’illa i donà suport al govern autonòmic del PP des del 1987 al 1995.
Després de les eleccions del 1999 s’integrà en una coalició de partits que prenia el govern als populars després de 16 anys, i donà suport a l’elecció del socialista Francesc Antich com a president balear. La presidenta del partit, Maria Antònia Munar, presidí des del 1999 el Consell Insular de Mallorca.
L’any 2011 bona part dels dirigents del partit foren implicats en casos de corrupció, fet que força la dissolució del partit.
(Guardamar del Segura, Baix Segura, 7 setembre 1919 – 2 juny 2011)
Poeta, historiador i assagista. Doctor en filosofia, ha estat un promotor cultural, sobretot de la poesia i de la història. Ha cercat una fórmula de “literatura alacantina”, sense distinció d’idiomes.
Ha publicat poesies en castellà i diversos llibres d’història: La villa y el castillo de Guadalest (1963), Literatura alicantina, 1839-1939 (1966), Literatura alicantina de la postguerra (1967), La guerra civil en la provincia de Alicante (1972-74), Historia parlamentaria, política y obrera de Alicante (1988-92), Pancatalanismo entre valencianos (1988) i Alicante en el franquismo: historia y memoria (1994).
(Oriola, Baix Segura, 4 juliol 1919 – Madrid, 18 març 2011)
Escriptor. Doctor en filosofia i lletres. De molt jove publicà Ensayo sobre G.A. Bécquer (1936), Brigadas Internacionales en España (1940) i el recull poètic Diapasón de la muerte (1941).
Poc després estudià la figura de Gabriel Miró i Ferrer als treballs Léxico y estilo de Gabriel Miró (1942) i Gabriel Miró y los de su tiempo (1944). Tingué bon èxit amb el volum Cuentos de la mala uva (1944), sàtira de la vida literària, i la novel·la Saulo, el leproso (1947).
Posteriorment va publicar Historia de una sonrisa (1950), Isla da Madeira, orquídea del Atlántico (Lisboa, 1958) i Disco rojo (1960, poesies).
(Cornellà del Bèrcol, Rosselló, 1 febrer 1920 – 19 juliol 2011)
Genet. Fou campió olímpic a Hèlsinki (1952) i a Tòquio (1964), de França (1954, 1956, 1958, 1959), d’Amèrica del Sud (1959), del món (1966), de la República Federal d’Alemanya (1967), medalla d’or al torneig preolímpic de Mèxic (1967), etc.
Va escriure À cheval sur cinq olympiades (1968).
(Benissa, Marina Alta, 14 octubre 1929 – 24 febrer 2011)
Escriptor. Llicenciat en dret i en lletres. Ha treballat per la renovació cultural catalana al País Valencià.
Publicà el recull de narracions Paràboles i prou (1955); assaigs: La nova poesia catalana del País Valencià (1977-78), Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1974-1990) (1995), dietaris: Inflexions (2004) i Breviari d’un bizantí (2006), i diversos reculls d’estudis literaris.
(Maruéjols, França, 21 agost 1915 – Perpinyà, 1 maig 2011)
Escriptor. Director dels serveis de la Cambra de Comerç i d’Indústria dels Pirineus Orientals.
És autor de nombroses obres: Roussillon Catalogue Française, Roussillon aux cent visages, Ermitages du Roussillon, Perpignan et l’èvolution du tourisme roussillonnais, Le Roussillon au coeur d’un ensemble euro-méditarranéen, etc.
Ha estat un dels fomentadors de l’obertura vers les empreses del sud de l’Albera per tal d’industrialitzar el Rosselló.
(Palma de Mallorca, 12 novembre 1933 – 8 agost 2011)
Poeta. Estudià ciències polítiques a la universitat de Madrid.
Ha publicat els reculls de poemes L’últim (1955), Contribució de Bàrbar (1956), Calaloscans (1966), Camp rodó (1973) i Calaportal de Cavorques (1983).
El 1990 fou elegit president de l’Obra Cultural Balear.
(Castelló de la Plana, 7 juliol 1937 – Barcelona, 7 juny 2011)
Guitarrista. Deixeble de Daniel Fortea i Emili Pujol, tingué una notable trajectòria com a concertista arreu del món i fou premiat en el concurs internacional de Ginebra (1956).
Fou impulsor del Certamen Internacional de Guitarra Francesc Tàrrega (1966), del qual fou també president del jurat.
Autor de la banda sonora de la pel·lícula La revolta dels ocells (1982), de Josep Lluís Comerón, fou també intèrpret de viola de mà, instrument amb el qual l’any 2002 inicià una sèrie d’enregistraments acompanyant Montserrat Caballé.
Com a guitarrista acompanyà també, entre d’altres, Joan Manuel Serrat i Josep Carreras i enregistrà catorze discs com a solista, o bé amb conjunt de cambra o amb orquestra.
Dades dels Països Catalans 
