(País Valencià, segle XIX – )
Títol concedit el 1864, amb la grandesa d’Espanya, a Juan González de la Pozuela y Ceballos, per la seva intervenció a l’acció de Xest (1838) durant la Primera Guerra Carlina.
Ha passat als Álvarez de Lorenzana.
(València, 17 novembre 1804 – 1864)
Escriptor. Els seus Ensayos poéticos (1826) motivaren una controvèrsia important dins el romanticisme valencià. Pertangué a l’Acadèmia Apol·lo, de València, potenciada per Juan Nicasio Gallego i Eugenio de Tapia. Col·laborà a “El Fénix” i altres periòdics.
Publicà les novel·les Voyleano, o la exaltación de las pasiones (1827), Los terremotos de Orihuela (1829), Aventuras de un elegante (1832; de costums valencians), i les històriques La conquista de Valencia por el Cid (1831), Los expatriados (1834), Juana y Enrique, reyes de Castilla i, molt influït per Byron, Grecia (1838) i La hija del Asia (1848). Conreà també el teatre i altres gèneres literaris.
Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.
El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480) Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:
Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Bisbe de Malta (1495). Era germà de:
Joan de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:
Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:
Francesc de Vallguarnera i del Carretto (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636) Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:
Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705) Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:
Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739) Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:
Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864) Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.
(València, 6 abril 1864 – Madrid, 21 març 1913)
Polític. Primer marquès del Túria. Fill de Tomàs Trènor i Buccelli. Estudià a l’Academia de Artilleria i assolí el grau de tinent coronel (1910). Conservador, fou diputat a corts; president de l’Ateneu Mercantil de València (1909), projectà i dirigí l’organització de l’Exposició Regional (1909) i de la Nacional (1910) de València.
Traslladat a Madrid, constituí (1910) la Sociedad Hispano-Africana de Crédito y Fomento, dedicada a la compra de terrenys al Marroc, a l’edificació, a la fundació de factories comercials i organització de l’exportació i a l’establiment d’una companyia de navegació.
Era germà de Leopold i pare de Xavier Trènor i Azcárraga.
(València, 1864 – 1906)
Metge i escriptor. Llicenciat (1890) i doctor (1892) en medicina, col·laborà en diverses revistes literàries de València i Madrid.
Per al teatre escriví Los dos besos, El niño López, El gabán claro, La última cerilla, Doña Blanca de Albornoz, El dúo de la sultana, Un alma débil, Bouquet nacional i altres obres.
Publicà part de les seves poesies en Granos de arena i el recull de narracions costumistes Cuentos del Júcar (1901), que dedicà a V. Blasco i Ibáñez. Obtingué la flor natural dels Jocs Florals de València (1889).
(Perpinyà, 8 desembre 1795 – París, França, 18 octubre 1864)
Músic i instrumentista de trompa. A catorze anys donà a conèixer al Teatre de Perpinyà les seves qualitats com a trompetista. Director de la Societat Musical de Perpinyà (1818).
Anà a París (1820), on fou membre de la capella reial de Carles X a partir del 1825 i entrà al servei de Lluís Felip el 1832. Fou professor de trompa del Conservatori de París (1842-60).
Escriví un mètode complert de trompa i compongué nombroses peces, especialment per a aquest instrument (Concert en fa, Rondeau pastoral, fantasies, solos, duos, quartets, estudis nocturns, preludis, capricis, exercicis).
(Palma de Mallorca, 1864 – 1956)
Historiador i pintor. Deixeble de Faust Morell. Ensenyà dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma de Mallorca.
Com a pintor fou una de les últimes figures representatives del realisme acadèmic a Mallorca, i com a historiador participà en nombroses excavacions a les Illes Balears i publicà alguns treballs d’història artística mallorquina: En Guillem Mesquida, pintor mallorquí (1919), Dels anys que visqué a Mallorca el pintor vilafranquí Adrià Ferran (1922), Els pintors cartoixos fra Joaquim Juncosa i fra Bayeu (1925) i Imatges xilogràfiques mallorquines (1928).
Políticament milità en el tradicionalisme.
(València, 16 agost 1864 – 1870)
Periòdic fundat per Josep Peris i Valero, cap del partit progressista, aprofitant la tolerància del govern O’Donnell en matèria de premsa. Propugnava la unió ibèrica i el progressisme liberal.
Assolí una gran popularitat pel to avançat de les seves campanyes, que li valgueren multes i suspensions de l’autoritat. Josep M. Bonilla hi féu aparèixer la cinquena època d’“El Mole” (29 números) com a suplement (1864-65).
Suspès el periòdic pel juny de 1866 per disposició governativa, quan tornà a sortir (1868-70) havia perdut influència en el públic a causa de la nova situació política.
(València, 1864 – País Valencià, segle XIX)
Enginyer industrial. Fou professor a les universitats de València, Saragossa i Barcelona.
Nomenat director tècnic de la primera empresa valenciana d’energia elèctrica, instal·là a València el primer sistema d’enllumenat elèctric, així com els primers telèfons (1883).
Més tard dirigí les fàbriques de tabac de València i Alacant, i les fàbriques de gas i electricitat propietat del marquès de Campo.
(Palma de Mallorca, segle XIX – 1864)
Erudit. Reuní a casa seva una notable biblioteca balear -que comprenia també monedes, gravats i conquilles- oberta al públic i de la qual confeccionà un catàleg.
Entre els llibres figurava el Libro de artes de las comadres, imprès a Mallorca el 1541, una còpia incompleta de la Història de Mallorca de Joan Binimelis i manuscrits del metge maonès Mateu Orfila.
Part de la biblioteca (uns dos mil llibres) fou adquirida per Pascual Gayangos i passà el 1870 a la Biblioteca Nacional de Madrid.
Dades dels Països Catalans 