Arxiu d'etiquetes: 1853

Saunhac-Belcastel, Joan Francesc de

Deixa un comentari

(Ampiac, Llenguadoc, 13 gener 1765 – Perpinyà, 9 desembre 1853)

Primer bisbe de Perpinyà després de la restauració posterior a la Revolució Francesa. Era vicari general de Càors, quan fou designat bisbe de Perpinyà (1817). El seu nomenament es retardà encara per raons administratives fins el 1823.

Li calgué reorganitzar la diòcesi, que havia passat vint-i-cinc anys sense bisbe. Reagrupà les monges de Santa Clara que sobrevisqueren a la revolució (1825) i inicià la construcció del seminari (1826).

Obligat a deixar la diòcesi el 1830, hi retornà poc després i fundà l’asil d’orfes del Bon Pastor (1839) i afavorí la congregació diocesana de religioses Sagramentaries per a tenir cura de l’ensenyament i d’hospicis civils. Restaurà la catedral de Perpinyà i fundà vuit parròquies i 63 capellanies noves.

És autor de 107 pastorals i circulars, totes en francès.

Sanz i Almenar, Joaquim

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, 10 octubre 1853 – La Unión, Uruguai, 28 febrer 1887)

Torero, anomenat el Punteret. Debutà com a novillero el 1881 a Madrid i rebé l’alternativa a Sevilla el 1886 de mans de Luis Mazzantini.

Popularitzà la col·locació de banderilles assegut en una cadira. Fou executant aquesta sort que un toro el matà a la plaça.

Rosselló i Pastors, Alexandre

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 7 febrer 1853 – Madrid, 17 juliol 1928)

Polític. Advocat (1873) i notari, s’inicià políticament dins el partit republicà federal. Participà en la reorganització de l’Ateneu Balear (1878) i posà de manifest unes grans aptituds organitzatives amb la celebració de les primeres fires i festes de Palma (1880), la creació de l’Escola Mercantil (1881) -més tard Escola Mallorquina d’Ensenyament- i la formació de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat (1882).

Regidor el 1881, aviat s’uní al partit governamental i aconseguí de mantenir-se molts anys dins la diputació, que presidí en 1894-96 i en 1898-1900. Intentà llavors una certa obra de govern, reeixida en casos, com l’establiment del correu diari entre l’illa i la Península o la creació de l’escola de comerç, i fracassada en altres, com en les demandes de concessió de port franc.

Fou diputat a corts en 1901-23 i cap del partit liberal illenc, i s’inserí quasi totalment en l’administració estatal, a Madrid. Fou sotssecretari d’instrucció pública, governador civil de Madrid (1906), conseller (1909) i finalment ministre de gràcia i justícia (1918-19). Es mantingué, d’altra banda, fidel a Romanones fins en 1922-23, que acceptà de col·laborar amb Joan March.

Autor de La cuestión social en Mallorca (1877), llibre que incidí en la polèmica entorn dels xuetes fent costat a Josep Taronjí.