(Ampiac, Llenguadoc, 13 gener 1765 – Perpinyà, 9 desembre 1853)
Primer bisbe de Perpinyà després de la restauració posterior a la Revolució Francesa. Era vicari general de Càors, quan fou designat bisbe de Perpinyà (1817). El seu nomenament es retardà encara per raons administratives fins el 1823.
Li calgué reorganitzar la diòcesi, que havia passat vint-i-cinc anys sense bisbe. Reagrupà les monges de Santa Clara que sobrevisqueren a la revolució (1825) i inicià la construcció del seminari (1826).
Obligat a deixar la diòcesi el 1830, hi retornà poc després i fundà l’asil d’orfes del Bon Pastor (1839) i afavorí la congregació diocesana de religioses Sagramentaries per a tenir cura de l’ensenyament i d’hospicis civils. Restaurà la catedral de Perpinyà i fundà vuit parròquies i 63 capellanies noves.
És autor de 107 pastorals i circulars, totes en francès.