Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.
El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480) Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:
Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Bisbe de Malta (1495). Era germà de:
Joan de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:
Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:
Francesc de Vallguarnera i del Carretto (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636) Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:
Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705) Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:
Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739) Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:
Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864) Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1739 a Josep Caro-Maça de Liçana i Roca. Al seu nét, el capità general Pere Caro-Maça de Liçana i Sureda-Valero, li fou annexada la grandesa d’Espanya (1802).
El títol passà als Alcázar, marquesos de Peñafuerte i comtes de Villamediana.
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1672 – València, 1739)
Eclesiàstic. Fou catedràtic a la universitat de València. Tingué fama pel seu saber i les seves virtuts.
És autor de diverses obres piadoses.
(Campos, Mallorca, 6 gener 1739 – Palma de Mallorca, 11 maig 1801)
Eclesiàstic. Religiós mínim, fou qualificador del Sant Ofici, provincial del seu orde a Mallorca i catedràtic de teologia moral a la Universitat de Mallorca.
Membre de la Rota de la Nunciatura, fou procurador general de l’orde amb residència a Roma, on predicà una tanda de sermons davant de Pius VI, que foren publicats, com també els sermonaris i les obres de pietat, en llatí i en castellà.
(Palma de Mallorca, 1739 – 1812)
Cavaller de Sant Joan de Jerusalem.
Escriví un Diccionario mallorquín castellano, que ha restat inèdit.
(Castalla, Alcoià, 8 juny 1739 – Madrid, 5 gener 1800)
Erudit. Es llicencià en dret civil a València (1760). Fou escrivent (1766) i bibliotecari (1777) a la Biblioteca Real de Madrid. El 1775 ingressà a l’Academia de la Historia.
Preparà diverses edicions crítiques d’obres literàries i històriques, com De Aphrodisio expugnato, de Joan Cristòfor Calbet d’Estrella (1771), Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos…, de Francesc de Montcada (1772), La Diana enamorada, de Gaspar Gil i Polo (1778), remarcable per les notes al cant del Túria, fetes en col·laboració amb els germans Gregori i Joan Antoni Maians, Coplas de Don Jorge Manrique… (1779), etc.
Protegit per Manuel Godoy, sembla, assolí el càrrec de secretari del Consejo de Indias (1795).
(València, 1739 – Madrid, 17 novembre 1797)
Actriu de diversos gèneres. Actuà principalment a Madrid.
Amb les seves caracteritzacions còmiques motivà sorollosos apassionaments del públic.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1739 – Barcelona, 1809)
Jurista. Gairebé vell entrà en religió. Ingressà a l’oratori de Sant Felip Neri.
Escriví estudis de dret canònic i algunes biografies de sants.
(Barcelona, 1650 – Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 1739)
Eclesiàstic. Germà de Felicià i de Jaume. Abat del monestir de Gerri. Austriacista, fou un dels promotors de les Corts celebrades a Barcelona el 1705.
Presidí la junta de braços reunida a Barcelona (del 30 juny al 6 juliol 1713) que decidí la resistència de Catalunya contra Felip V de Borbó.
Dades dels Països Catalans 